diumenge, 26 d’octubre del 2014

Els celtes que van tornar del més enllà


En aquest post, canvio de temàtica i enceto els posts sobre lingüística, o més aviat "geolingüística remota". I començaré escrivint sobre un idioma europeu que té la impressionant quantitat de 700 parlants: el Còrnic.

Però el què és més impressionant d'aquest idioma és que ha tornat des del regne dels morts! Es va extingir completament, i ara ha tornat a renéixer!

Permeteu-me que tiri un pèl enrere. Res, només 2.500 anys... En aquesta època les llengües cèltiques dominen Europa occidental. Es divideixen en dos grans grups:

  • Continentals: entre d'altres, el Celtíber a la península Ibèrica, el Lepòntic del sud de Suïssa i el nord d'Itàlia, i el Gàulic de la Gàl·lia; si, evidentment l'Astèrix no parlava ni remotament res semblant al francès. Parlava una llengua cosina del Gaèlic que es va extingir abans de l'any 600 DC
  • Insulars: el Gaèlic d'Irlanda, el Gaèlic d'Escòcia, el Gal·lès (de Gal·les, lògicament), el Bretó (tot i que, en aquest cas, la Bretanya està a França i hauria de ser, doncs, Continental, però és que alguns Bretons van emigrar des de les illes cap al continent cap a l'any 500DC), així com el Còrnic i el Manx.

L'arribada dels romans i posteriorment els francs i gots al Continent, i els angles i els saxons a la Gran Bretanya, van arraconar aquestes llengües que uns segles abans dominaven l'Europa Occidental. El Lepòntic, el Celtíber i el Gàulic van desaparèixer. El Britònic es va refugiar a França convertit en Bretó (200.000 parlants a l'actualitat), els Gaèlics Irlandès i Escocès malviuen com poden, i tant sols el Gal·lès aguanta mínimament l'escomesa.

I com aquests, la mateixa sort va córrer el Còrnic:

El Còrnic és l'idioma que es parlava a Cornualla, que és la regió situada més al sud i més a l'oest de l'illa de Gran Bretanya.


Era un parent molt proper del Britònic (l'idioma que es parlava a Anglaterra quan hi van arribar els romans) i, per tant del Bretó que és parla actualment a la Bretanya francesa (coneguda pels romans com a Armòrica, on hi havia el llogaret de l'Astèrix).



Cap a l'any 1300, el Còrnic arriba al seu moment de màxim esplendor i extensió. Fins i tot al segle XVI, el govern britànic decideix crear una llei, la Act of Uniformity amb la que pretén la llengua franca, que fins ara era el llatí, per l'anglès. I en escriure la llei, són conscients que, per exemple a Cornualla, hi ha gran part de la població que no parla ni una gota d'Anglès, tan sols Còrnic. En un informe adreçat al rei Eduard VI el 1549 s'hi diu:

"In Cornwall is two speches, the one is naughty Englysshe, and the other is Cornysshe speche. And there be many men and women the which cannot speake one worde of Englysshe, but all Cornyshe."

(A Cornualla hi ha dos llengües, una és l'Anglès normal, i l'altra és la parla Còrnica. I hi ha homes i dones que no poden parlar ni una paraula d'Anglès, només Còrnic)



Les noves lleis no pretenien eliminar el Còrnic (o el Gal·lès, o el Scots,...) però des dels anys 1400, el Còrnic estava perdent parlants. La pressió de l'Anglès va anar acorralant el Còrnic cada vegada més cap a l'oest.


Es considera que el Còrnic desapareix totalment durant el segle XVIII. Havien quedat una bona quantitat de llibres escrits cadascun sense cap tipus d'ortografia normalitzada. Cada autor escrivia tal i com a ell li semblava.

El darrer parlant monolingüe de Còrnic va morir el 1676. Es deia Chesten Marchant i, segons diuen només tenia uns coneixements molt bàsics d'Anglès. I es considera que una peixatera del poble de Mousehole, la Dolly Pentreath va ser la darrera persona en ser capaç de parlar el Còrnic de manera fluïda. Va morir el 1777 i després d'ella, ningú més va ser capaç de parlar-lo amb desimboltura. Tan sols uns quants vells eren capaços d'entendre'l o llegir-lo.

A principis del segle XX no queda, evidentment, ningú capaç de parlar o entendre el Còrnic. Han quedat una bona quantitat de llibres i uns quants topònims de pobles, rius i muntanyes de Cornualla. Però el 1904, en Henry Jenner publica un seguit de manuals per aprendre el Còrnic, i 25 anys més tard en Robert Morton Nance publica una gramàtica del Còrnic tal i com havia fet en Pompeu Fabra amb el Català. Aquest Còrnic estàndard s'anomenaria Còrnic Unificat i estava basat en el Còrnic de l'època de màxim esplendor, cap al 1300.

Durant els anys següents van sortir diverses noves gramàtiques i van començar les baralles entre lingüistes. Uf! Lingüistes barallant-se; deu ser pitjor que una "reyerta" de bandes llatines!

Sigui com sigui, a principis del segle XXI, es crea l'organisme que regula el Còrnic, el Cornish Language Partnership i es pacta una gramàtica definitiva. De forma increïble, comença a sorgir a tot Cornualla un sentiment d'identitat cultural. Les escoles comencen a ensenyar el Còrnic. Fins i tot, el 2010 la guarderia de la Cornwall College de Camborne comença un programa d'immersió lingüística en Còrnic per als nens de 2 a 5 anys. El problema és que es veuen obligats a ensenyar l'idioma també als pares, per tal que la immersió també es faci a casa! També la ràdio de la BBC a Cornualla i algunes televisions regionals han començat a introduir programes en Còrnic.

I el resultat ha estat espectacular! Aquest mapa mostra el percentatge de llars de cada municipi que tenen com a llengua principal el Còrnic:


No us ho mireu des d'una perspectiva de parlants del català; ja sé que percentatges de parlants de l'1% són molt baixos. Però penseu que en alguns pobles, d'un idioma que fa 30 anys ningú ni tan sols l'entenia, ara hi ha una llar de cada 100 que tenen el Còrnic com a llengua principal!



Amb tot això, i per primera vegada a la història, la Unesco s'ha vist obligada a fer un petit però molt significatiu pas, i canviar la classificació d'una llengua morta: l'ha hagut de passar de "extingida" a "fortament en perill"! I aquesta modificació l'han hagut de repetir una altra vegada, també amb una altra llengua celta tornada del regne de les llengües mortes.... però formarà part d'un altre post!

Us deixo un vídeo per tal que pugueu sentir com sona el Còrnic. Qui sap si serà la llengua del futur!

dissabte, 25 d’octubre del 2014

El Regne de Lo: lames, iaks i la CIA (1)


El post d'avui ens porta a Lo Manthang, la capital del regne de Lo, conegut també com regne de Mustang, a les profunditats de l'Himàlaia.



 El viatge comença amb l'aterratge del vol procedent de Katmandú al petit aeroport de Jomsom. No cal que m'estengui en les dificultats d'aterrar en aquest aeroport. Si el de Grise Fjord era de nivell 4 a l'escala WPS ("Whiskys a Palo Seco"), Jomsom hauria de ser de nivell 6 (accident greu el 2012 i el 2013). La zona de Jomsom, tot i pertànyer al Districte de Mustang, és el Baix Mustang, i no té res a veure amb el regne de Mustang. La població és d'etnia Takhali i l'idioma no és intel·ligible amb el tibetà, tot i ser del mateix grup de llengües.



En abandonar Jomsom seguint cap amunt el curs del riu Kali Gandaki. la carretera s'enfila cap als 4.000m per passar, sempre resseguint el riu, entremig de dos gegants, l'Annapurna (8.091m) i el Dhaulagiri (8.167). Tot i passar prop d'aquests grans cims, el camí es fàcil i no cal ser un muntanyenc expert per fer-lo. La carretera, de moment, està preparada per al pas de vehicles motoritzats. Tot i això és força normal trobar-hi "transports tradicionals": fileres de iaks carregats amb mercaderies.



Abans d'arribar a Kagbeni, el poble que dóna entrada a l'Alt Mustang, el Regne de Lo, cal creuar un magnífic pont sobre el riu Kali Gandaki. És una versió moderna dels tradicionals ponts tibetans. Si no fa vent, per creuar-lo només cal superar el vertigen. Aquesta versió moderna dels ponts tibetans permet creuar-lo, a part de caminant, a cavall, amb iak, o fins i tot en bici...





El poble de Kagbeni (1.200 habitants) és un encreuament de carreteres. Bé, de carretera, allò que es diu carretera només n'hi ha una i justament es dirigeix cap a Muktinath, en direcció oposada a la que es dirigeix a Lo Manthang. Què us pensàveu? Si no és prou remot no té interès!



Així doncs, la ruta continua Kali Gandaki amunt per un camí que, ara si, només és apte per a les caravanes de iaks. El riu és una successió de ràpids, roques i remolins. I pensar que als anys 70 l'explorador Michel Peissel va tenir la idea de remuntar-lo utilitzant petits hovercrafts! Val a dir que ho va aconseguir però dels tres hovercrafts només en va quedar un sencer, i ell i un company van estar a punt (però ben a punt) de morir ofegats.



El següent poble de la vall és Tsarang. El paisatge ja és típicament tibetà: muntanyes àrides, roca, terra i pols i als fons de les valls, per allà on passa el riu, la vegetació, els camps i els pobles. De fet, tot i ser formalment al Nepal, un cop passats l'Annapurna i el Dhaulagiri, ja estem en el vessant nord de l'Himalaia i per tant, els núvols que fan que l'Índia i el Nepal tinguin un clima molt humit, no poden creuar les muntanyes. Així doncs, tant el Tibet com el Mustang tenen climes extremadament àrids. Tsarang està presidit per un monestir, el Gompa de Tsarang. És talment com haver tornat al Tibet de fa 100 anys.



El descens final cap a Lo Manthang, la capital del Regne, des d'un dels turons que envolten la ciutat permet veure tota la plana fluvial on s'aixeca la ciutat amb els seus colors vermells i blancs. Al darrera, alçant-se en un turó, hi ha un castell en runes. Des d'aquest castell, al segle XIV, Ame Pal va fundar el Regne de Lo en un dels passos naturals entre el Tibet i l'Índia. És aquest pas natural a través de l'Himalaia el que va convertir Lo en zona de pas de les caravanes de iaks que portaven sal des del Tibet i que tornaven amb arròs, tè i altres productes des de la Índia.

Lo Manthang, com a capital del regne que és, té un miler d'habitants, i això converteix els camins i els camps de conreu al voltant de la ciutat, en un anar i venir de gent. Als Lhobas, al igual que als tibetans (de fet, els Lhobas són tibetans) els agrada vestir amb luxe. Homes i dones llueixen vestits acolorits i tantes joies com es correspongui al seu estatus social. S'anomenen Lhobas, o Lhopas ja que "-pa" és el sufix en tibetà per marcar el gentilici d'un lloc. Així, un habitant de Lo, és un Lhopa, al igual que un habitant de Lhasa és un Lhasapa, i un del Zanskar és un Zanskarpa.




Encara ara, a l'igual que en els darrers 700 anys, les portes de la muralla continuen tancant-se quan es fa fosc, per tornar-se a obrir l'endemà a trenc d'alba. Des de que el Regne es va obrir al turisme, als anys 90, les coses han canviat molt (bé, força,.....bé, deixem-ho en... una mica) pel que fa a la infraestructura turística: Ara hi ha un hotel i un lodge per als 2.000 visitants anuals que obtenen permís (i paguen els 50$ de taxa diària al govern nepalès) per visitar el regne al qual els seus habitants anomenen simplement Lo. La paraula Mustang ha estat una deformació a partir de Lo Manthang. Manthang, o Mun Tan significa en tibetà "plana fèrtil", seguint el mateix criteri de "geografia publicitaria" que va utilitzar el víking Erik el Roig quan va anomenar "Terra Verda" (Grönland) a una illa de gel i neu!

En un proper post explicaré com és aquesta ciutat de carrers estrets, amb un palau reial en el que les gallines es passegen per on volen (fins i tot quan el rei rep algú) i sabrem que hi feia la CIA al Regne de Lo. Mentrestant, si ja no us podeu esperar més i teniu les maletes preparades al rebedor de casa, us deixo un link útil per allorjar-se a Lo Manthang i a la resta del Mustang.


dimecres, 22 d’octubre del 2014

Més al nord ja no hi ha res



Si algú tenia la vana esperança de trobar aquestes bloc ple de paradisos tropicals, ja es pot anar oblidant de trobar gaires platges amb cocoters, tot i que alguna caurà. Jo no us vull enganyar, a Grise Fjord es podria dir que hi refresca una mica, especialment de nit.

L'any 1953, el govern canadenc va dur a terme un pla per poblar l'Àrtic canadenc davant l'amenaça que suposaven les pretensions soviètiques a l'Àrtic. Així doncs va decidir fundar diversos pobles i va "obligar amistosament" unes desenes d'Inuits per tal que s'hi assentessin. Així es van crear dos pobles: Resolute a l'Illa de Cornwallis, i Grise Fjord a l'illa Ellesmere.




Més al nord, ja no hi ha res més. Bé, si, hi ha una estació meteorològica anomenada Eureka, i encara més al nord hi ha CFS Alert (Canadian Forces Station Alert) una base militar canadenca que es mereix un post per si sola.

Bé, doncs ens situem a només 1500km del Pol Nord. El nom de Grise Fjord (Fiord dels porcs) el va posar l'explorador noruec Otto Sverdrup ja que deia que els crits que feien les morses, molt abundants a la zona, s'assemblava al dels porcs. Els Inuit anomenen al seu poble Aujuittuq que, escrit en Inuit seria ᐊᐅᔪᐃᑦᑐᖅ. 

Les poques famílies que el govern canadenc va engatussar els anys 50 per venir a viure en aquest paratge es van trobar, en arribar, que els edificis que els havien promès no estaven construïts. A més, la promesa que els havien fet de tornar a casa al cap d'un any va quedar en un no res; la presència d'habitants a Grise Fjord s'havia tornat més important que mai (o com a mínim, això creien als despatxos d'Ottawa) i s'havia decidit que l'assentament fos permanent. Per sort els nous pobladors de l'illa d'Ellesmere (una illa quasi tan gran com la Gran Bretanya i en la que la gent de Grise Fjord en són els únics pobladors) van ser capaços d'aprendre els costums migratoris de les balenes. La caça dels cetacis es va acabar convertint en la seva salvació.



40 anys després, el 1993, una comissió parlamentària va considerar que l'anomenada High Artic Relocation havia estat en realitat un desplaçament forçós de ciutadans canadencs; el govern va demanar disculpes formalment i va indemnitzar aquelles primeres famílies i els seus descendents amb 10 milions de Dòlars Canadencs.

 

Actualment, a Grise Fjord hi viuen unes 130 persones. Fa uns anys, la població va arribar a ser d'uns 200 habitants, però l'aïllament i la falta d'oportunitats al poble han fet que la població baixés considerablement. Però aquesta tendència comença a canviar: l'industria de l'eco-turisme ha arribat a Grise Fjord i, amb ella, les oportunitats laborals per als joves de Grise Fjord.



Curiosament, apart de tenir el rècord com a el poble més al nord de tot Amèrica, Grise Fjord també ostenta un altre rècord: és la població amb menys criminalitat de tot el Canadà. Si tenim en compte que el Canadà ja és de per si un país força segur, es podria dir que Grise Fjord és un dels destins més segurs del món!



Aquest destí és fàcilment accessible tot i que es necessita força temps: Primer us cal agafar un vol fins a Iqaluit (via Montreal) que, amb el transfer, acaba suposant unes 30 hores. L'aeroport d'Iqaluit és el més gran de Nunavut, la regió Canadenca on es troba Grise Fjord. Des d'aquí s'enlairen els vols d'Air Nunavut. El vol us deixarà a Resolute Bay després de 5 hores de vol sobre la tundra canadenca on, si teniu sort, podreu enllaçar directament (sinó caldrà que feu nit a Resolute Bay, que val la pena) amb el vol de Kenn Borek Air per plantar-vos, en 1:30 hores, al petit aeroport de Grise Fjord. 



Què són 40 hores de vols i aeroports si l'objectiu és poder arribar a aquest paradís de gel i tundra! Això si, aquells a qui els faci por volar, els recomano que es prenguin un Tranquimazin (o en el seu defecte 4 whiskys a "palo seco") abans de sortir d'Iqaluit. Tant el vol fins a Resolute Bay com el que ens porta fins a Grise Fjord son amb bimotors que transporten majoritàriament càrrega. Ah, i l'aproximació a la petita pista sense asfaltar de Grise Fjord és, segons els experts, una de les més complexes de tot Nord-Amèrica. En aquest vídeo podeu veure què significa aterrar a Grise Fjord durant la tardor (encara hi ha llum solar!). Si algú és capaç de diferenciar la pista d'aterratge 10 segons abans que l'avió toqui terra, té premi!

 

Un cop a Grise Fjord, hi ha un hotel, una botiga on, a part de tot l'imprescindible per sobreviure a l'àrtic, podreu comprar artesania inuit i centre mèdic. Si voleu anar a l'aventura directament, podeu allotjar-vos en algun campament dels que organitzen aquí tant per veure la fauna de la zona (balenes, narvals, foques i morses, i ossos polars) com per si aneu de caça.



Si hi viatgeu a l'estiu podeu estar tranquils: en alguns moments del dia (que de maig a primers d'agost dura 24 hores) podreu arribar als 5º positius! Si us decidiu a viatjar-hi a l'hivern (sense sol de novembre a febrer) poseu-vos la rebequeta perquè les temperatures de -50º són freqüents!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Kerguelen, l'illa del vent






La travessa entre Ciutat del Cap (Sud-Àfrica) i Perth (Austràlia) suposa navegar més de 6200 milles (10.000km) a través dels "Roaring Forties" (els Quaranta rugents), una zona de vents de forts vents de l'oest situada entre els 40ºS i 50ºS, i que a la part de l'Oceà Indic fan honor al seu sobrenom de rugents millor que enlloc. La travessa no passa per prop de cap illa o zona poblada excepte L'Arxipèlag Kerguelen aproximadament a mig camí.




Les Kerguelen, o Illes Desolació, són un arxipèlag format per Grande Terre, una illa amb el doble d'extensió que l'illa de Mallorca, i els més de 300 illots que l'envolten. L''arxipèlag forma un territori d'ultramar de la República Francesa, el TAAF, juntament amb les illes Crozet, Amsterdam, Saint Paul, les Esparses i la terra d'Adèlia a l'Antàrtida. Lògicament, el prefecte designat des de Paris, administra el territori a distància des de la tropical Illa de la Reunió. A l'illa hi viuen unes 50 persones durant l'hivern i més de 100 durant l'estiu, totes concentrades a Port-aux-Français.


La població la formen bàsicament científics i personal auxiliar que passen normalment 6 mesos a l'illa. L'aïllament acostuma a durar 3 mesos, que és el temps que tarda en tornar el Marion Dufresne, el vaixell que transporta tot el material, queviures i qualsevol cosa necessària per a poder viure a les Kerguelen. De fet, tot el que hi ha a les Kerguelen ha estat transportat pel Marion Dufresne o pels seus predecessors. El mercant salpa de l'Illa de la Reunió cada trimestre amb els subministres i els nous habitants de Port aux Français que substituiran els que ja han acabat la seva estada. El viatge té molts números de ser mogudet; Quan navegues pels "Quaranta Rugents" i t'acostes als "Cinquanta Furiosos" el més probable és que el viatge s'assembli al què teniu a continuació:





Jo no es que sigui un llop de mar precisament, més aviat tot el contrari, però estaria disposat a aguantar aquesta travessa a fi de poder posar el peu a Kerguelen. I no és impossible: De cada viatge es reserven algunes places del Marion Dufresne per als turistes. Si no m'equivoco són 4 o 6 places, susceptibles de ser anul·lades si hi ha alguna emergència que requereixi "l'embargament" de les cabines. Tot i així, sembla ser que la llista d'espera per poder visitar com a turista Port aux Français és, a hores d'ara, de 3 anys! L'estada dura uns pocs dies, en funció de si el Marion Dufresne es queda ancorat a Port aux Français, o s'ha de desplaçar a algun altre punt de l'arxipèlag per deixar-hi material. Durant l'estada, alguns dels "habitants" de l'illa actuen com a guies improvisats, per tal que el visitant pugui conèixer com es viu a l'illa i quines activitats s'hi fan.

Amb els anys, les comoditats a Kerguelen han anat augmentant. De fet, si heu vist la pel·lícula "La cuinera del President", on s'explica la història de la Danièle Mazet-Delpeuch, quan la protagonista plega com a cuinera del President francès (en realitat era la cuinera d'en François Miterrand), se'n va a fer de cuinera a una base científica francesa..... Si, així va ser; durant 6 mesos, els científics presents a Kerguelen, van gaudir de les creacions d'una de les millors chefs de França. S'ho val, o no s'ho val, el viatge? En aquest video, aprofitant que la gent de la missió nº64 (2014) balla "Happy" d'en Pharrell Williams, podeu veure les instal·lacions de la base de Port aux Français.


Però no tot ha estat "Happy" a l'illa. Des del seu descobriment, l'illa ha servit de refugi per a supervivents de naufragis, baleners i alguns il·luminats. Fins i tot, durant el s.XIX, algú va tenir la brillant idea de deixar una petita colònia de conills que poguessin servir d'aliment si algun mariner es veia obligat a refugiar-se a l'illa. Evidentment, ara els conills han colonitzat gran part de l'illa i estant malmetent la flora autòctona. L'any 1893, el govern francès va donar els drets d'explotació de l'arxipèlag durant 50 anys als germans Bossière. Van crear la "Compagnie Générale des Îles Kerguelen" per intentar establir-hi explotacions d'ovelles i d'obtenció d'oli a base de greix de foca. Va ser un fracàs rere un altre. S'hi van introduir, a part dels conills, rens i ovelles però no es va aconseguir res més que alterar l'ecosistema de les illes.

Els que si que es va establir a l'illa, però d'amagat, va ser una expedició de l'armada alemanya durant la 1ª Guerra Mundial. Volien intentar vigilar i controlar els bucs aliats que navegaven pel sud de l'Índic. Van establir una granja amb un petit destacament a l'altra punta de l'illa, ben allunyats de Port aux Français i s'hi van estar un parell d'anys sense que ningú els detectés. Les condicions d'aïllament van ser duríssimes per a aquells homes i per als gossos que els acompanyaven. Tan sols fa 30 anys, els descendents dels gossos que van portar els alemanys encara vivien, totalment selvatges, pels voltants de la granja alemanya.

A prop d'aquesta granja hi ha el que podria ser un dels llocs més espectaculars de l'illa: L'arche des Kerguelen (L'arc de les Kerguelen), una formació rocosa en forma d'arc.










Cap al 1910, la part superior de l'arc es va enfonsar i, actualment, només queden dempeus els dos pilars.


Per a qui estigui interessat en visitar les Kerguelen i disposi del temps i els diners, aquí teniu l'enllaç per al periple del Marion Dufresne. Al mòdic preu de 8.300€ tindreu dret a cabina compartida. Això si, podreu visitar les Kerguelen (que vindria a ser la gran metròpolis), l'illa Crozet i l'illa Amsterdam i, si hi ha sort i el temps ho permet, també podreu visitar l'illa Saint Paul.
  

Les geografies remotes


Quan era un nen, i encara que sembli impossible, vivíem sense internet, em podia passar hores davant d'un mapa o un atles. Era allò que en diuen "viatjar sense moure's de l'habitació". Memoritzava països, capitals, mars i serralades i, de la majoria d'aquests noms, en podia obtenir certa informació en llibres o enciclopèdies. Però hi havia llocs que es mantenien ignots, desconeguts i amagats. Només en tenia el nom i una localització...

Qui deuria viure a Tristan da Cunha? Com era Longyearbyen, a les illes Svalbard? Hi havia escoles a Grise Fjord? Com s'arriba a l'illa Kerguelen? i ja posats a fer, perquè hauries de voler arribar-hi?

Dutch Harbor, Lo Manthang, Pitcairn, Stromness, Ogasawara; llocs que evocaven solitud, aïllament, normalment climes durs i vides igualment dures.

I l'era d'internet va arribar! Per a mi, que buscava saber més coses d'aquells llocs remots, i per als seus habitants, que es volien connectar al món i que volien cridar: "Ep, som aquí". Se'ls obre un món de possibilitats, sempre i quan algú s'interessi per l'illa Norfolk, els Kelpers o els Zanskarpes. O sigui que probablement continuen tan ignorats com sempre però, com a mínim, hi ha la possibilitat d'accedir-hi.

Espero mantenir la constància d'alimentar aquest blog amb entrades interessants per als (suposo que pocs) qui pugui interessar les curiositats de la geografia complementades amb estranyeses cartogràfiques, i històriques.

Tot i que han passat els anys des de que somniava mirant aquell punt del mapamundi de la paret on hi posava "Kerguelen Is. (Fr.)", continuo sent, bàsicament, un viatger literari, o sigui que per desgràcia no he pogut visitar aquests llocs. Però estic preparat: vaixells destartalats, aeròdroms sense asfaltar. Miraré també de donar totes les dades per si algú (o jo mateix) s'hi anima.

I, evidentment, si hi ha algun afortunat que hi ha estat i ho vol compartir, estaré encantat de publicar-ho.