diumenge, 28 de desembre del 2014

Khoisan, les llengües impronunciables


Al sud de l'Àfrica hi ha un conjunt de llengües anomenades llengües Khoisan. Són un conjunt de famílies que no estan relacionades genèticament entre elles (és a dir, no provenen d'una mateixa llengua comuna) però que, en canvi, totes elles comparteixen un tret molt característic que descobrireu una mica més endavant.

Tot i que fa segles, les llengües Khoisan eren predominants a la meitat sud del continent africà, l'expansió de ètnies i llengües Bantú, van arraconar tots aquests idiomes Khoisan de manera que, actualment, tots els idiomes junts tot just arriben als 300.000 parlants distribuïts en 5 famílies:

  • Llengües Khoe (unes 10 llengües): suposa el grup més nombrós de parlants entre les llengües Khoisan, ja que el parlen unes 250.000 persones a zones de Namíbia, Sud-Àfrica, Botswana i Zimbabwe.
  •  Llengües Tuu (unes 7 llengües, la majoria extingides): Aquesta família, que al mapa surt com a llengües Taa)està en una situació molt compromesa ja que, dels 7 idiomes, tant sols 2 estan vius a la zona de Botswana i Sud-Àfrica; el !Xóo amb 4.500 parlants, i el NIIng amb només 5 parlants vius!
  • Llengües K'xa (al mapa com a llengües Ju), formada per 2 idiomes amb uns 18.000 parlants a Namíbia i Angola. Un d'aquests 2 idiomes és el !kung que podreu sentir després.
  • Llengua Sadawe: una sola llengua aïllada parlada per 45.000 persones a Tanzania.
  • Llengua Hadza: també una llengua aïllada que ja només parlen 800 persones a Tanzania i que sembla que podrien estar relacionats amb els pigmeus.


Haureu notat que he escrit noms d'idiomes com !kung, !xóo o NIIng. No, no és que sigui poc destre amb el teclat (bé, sí, escric només amb un dit de cada mà, però me'n surto prou bé), és que la peculiaritat de tots aquests idiomes són un grup de consonants anomenades "Consonants Click". Totes les llengües Khoisan tenen, com a mínim, una Consonant Click. Algunes llengües, però, en tenen moltes de Consonants Click, com el Nama, de la família Khoe, que té 31 consonants, de les quals 20 són Click, i la resta normal.

I què és una Consonant Click? Bé, aquí teniu un amic que us ho explicarà molt clarament (pugeu el volum del vídeo...)



Aquest home és de la ètnia San. Antigament se'ls coneixia com a Bosquimans, però aquest nom és extremadament despectiu, de la mateixa manera que no es pot anomenar "esquimals" als Inuit...!

Com deia, aquest home és d'ètnia San i parla en idioma !kung. Us heu adonat dels sons que fa fent petar els llavis (com quan nosaltres fem el so de desaprovació tsk!tsk!) o bé fent "click" amb la llengua al paladar? Tot això són consonants del seu idioma. Per això han d'afegir símbols a l'escriptura (per exemple per escriure el seu propi idioma, !kung).

A més, les llengües Khoisan van influir en idiomes veïns i van fer que la "peculiaritat" de les Consonants Click Khoisan s'extengués també a 3 idiomes  del grup de llengües Bantús: el Zulú, el Phuthi i el Xhosa. Això ha fet que les Consonants Click tinguin ara molts parlants ja que el Zulú (Sud-Àfrica) té 10 milions de parlants, el Phuthi (Lesotho) en té 20.000 i el Xhosa (Sud-Àfrica) té més de 7 milions de parlants. Tot i això no es consideren llengües Khoisan ja que han adoptat les Consonants Click per influència d'un altre idioma.

Per què sentiu millor els sons de les Consonants Click, fixeu-vos en aquest vídeo; En Khaya Dlanga parla Xhosa, i us ensenyarà a pronunciar algunes Consonants Click. Ah, per cert, per què us situeu, el Xhosa és l'idioma matern de personalitats com en Desmond Tutu, o en Nelson Mandela.



Queda clar que la cosa no és fàcil i que cal molta, moltíssima pràctica per poder parlar algun idioma amb Consonants Click!

Us deixo un altre video perquè us poseu a prova. En aquest, en Khaya Dlanga us ensenyarà a dir, en Xhosa, els números de l'1 al 10. Si algú és capaç de pronunciar el número "7" correctament, el convido a un sopar!



Però encara es pot complicar més! Si, si, això només són les primeres lliçons! Sou capaços de dir ràpid allò de "Un tigre, dos tigres, tres tigres..."? Doncs amb Xhosa també tenen travallengües. Us hi atreviu?



Per acabar, us deixo el link a la taula (amb so) de totes les Consonants Click que existeixen al món

divendres, 26 de desembre del 2014

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (i 5)

Som a les portes de l'Antàrtida. El periple seguint la Union Jack per l'Atlàntic Sud toca a la seva fi i, la proximitat a l'Antàrtida, fa d'aquesta última parada un lloc força inhòspit. Som a l'illa Geòrgia del Sud: fred, neu, balenes, i el descens amb trineu més dramàtic de la història!


L'illa de Geòrgia del Sud està a uns 1.400km a l'est de les Illes Falklands. Sola, aïllada al mig de l'Oceà, en un punt (54ºS) en que oficialment encara es considera "el sud de l'Atlàntic". Però sincerament, veient un mar de color gris fosc, temperatures glacials i les onades dels "furiosos cinquanta", formalment serà l'Atlàntic o el què vulguin, però en realitat l'illa sembla en ple Oceà Antàrtic.


L'illa és allargada i prima; tot i que té més de 160km de punta a punta, d'ample tot just arriba als 35km, però és que a més, és extremadament muntanyosa: 11 pics per sobre dels 2.000m, i dels quals un, el Mont Paget, s'acosta als 3.000m. És com si baixessis la Pica d'Estats i al peu t'hi trobessis la platja!


I qui viu aquí? Doncs pràcticament ningú. Bé, ningú no és originari de Geòrgia del Sud, però hi ha qui hi viu per "motius professionals". Deixeu-me que us expliqui la (poca) història de l'illa i entendreu el perquè:

L'illa va ser albirada ja al s.XVII per navegants britànics i espanyols. En James Cook va fer la volta a l'illa ja ben entrat el s.XVIII i més tard, l'illa va servir com a base temporal per a la caça de foques. A principis del s.XX, un noruec, en Carl Anton Larsen va establir a l'illa la primera base permanent per a la caça de balenes. Tot i estar a l'Atlàntic Sud i en territori britànic, en Larsen va posar un nom ben noruec a l'assentament: Grytviken. Amb els anys, van aparèixer altres assentaments més o menys grans per l'illa: Stromness, Husvik,... Algú va definir aquests assentaments com a "ossaris gegants bullint en vaselina", degut a les condicions en que es tractaven i processaven les balenes caçades. Unes altres "evocadores" paraules feien referència a les feines de processament de les balenes i als "fètids vapors que emanaven, barreja d'olor nauseabund de peix passat, fems i curtit de pells"!



Als anys 60 van tancar les darreres estacions baleneres que encara estaven en funcionament i l'illa va quedar habitada només per un destacament científic a la vora de Grytviken. Però com us explicava en el post anterior, quan l'any 1982 els argentins van envair les Falklands, ja que hi eren posats, també es van apoderar de la Geòrgia del Sud o, com ells l'anomenen, Isla San Pedro (amb aquesta mania de posar noms tètrics o del santoral als nous descobriments). Quan els britànics els van fer fora, van deixar a King Edward Point, a prop de Grytviken, un destacament que, en l'actualitat, varia entre les 15 persones a l'hivern i 30 a l'estiu. 



Els creuers turístics que es dirigeixen cap a l'Antàrtida acostumen a fer una breu escala a Grytviken. Els turistes, quan baixen del creuer, poden visitar l'antiga estació balenera amb la majoria dels seus edificis destartalats, i els pocs que encara estan en condicions, com l'esglesia, o el museu de Grytviken. L'altre punt turístic a Grytviken és el cementiri. La majoria de tombes corresponen a treballadors de l'estació balenera, però hi ha una tomba en la que no hi ha enterrat cap balener, i que fa que els turistes que visiten Grytviken peregrinin amb devoció per retre-hi homenatge. I la raó és que a Grytviken hi està enterrat Sir Ernest Shackleton!




Em permetreu, doncs, que la segona part d'aquest post el dediqui a relatar una de les aventures més èpiques de tota l'exploració polar, i que ha fet que en Shackleton sigui una de les figures a qui més admiro.

"Es busquen homes per a viatge perillós. Salari escàs, fred intens, llargues hores de foscor. Poques opcions de tornar sa i estalvi. Honor i reconeixement en cas d'èxit"

Aquest és "l'atractiu" anunci que es va publicar en un diari de Londres per reclutar personal per a l'expedició que l'experimentat Sir Ernest Shackleton organitzava per al 1914. Anomenada "Expedició Trans-Antàrtica Imperial", es proposava creuar l'Antàrtida des d'un dels extrems fins a l'altre, passant pel Pol Sud.



28 homes es van dirigir cap al Mar de Weddell, a l'Antàrtida a bord d'un vaixell anomenat, premonitòriament, Endurance (resistència). L'última escala del vaixell abans de dirigir-se a l'Antàrtida va ser a Geòrgia del Sud, a Grytviken, el 5 de novembre de 1914. A partir d'aquí, les coses es van començar a torçar: un estiu antàrtic amb una excepcional quantitat de gel va deixar empresonat l'Endurance entre la banquisa. El vaixell ja no es podia governar i es movia cap allà on el portava el moviment del gel. En diverses ocasions van intentar alliberar-lo obrint passos entre el gel; però les jornades extenuants només els permetien avançar uns pocs centenars de metres mentre que el gel era capaç de desplaçar el vaixell unes quantes milles sense esforç. 


La tripulació va passar l'estiu antàrtic de 1914-1915 amb el vaixell atrapat al gel, però entre rialles, carreres de trineus i partits de futbol sobre la neu, les setmanes van discórrer sense que el risc es fes notar. Quan, el març de 1915, en Shackleton es va adonar que els tocaria passar l'hivern antàrtic igualment empresonats (i amb la foscor més absoluta), va fer canviar la rutina a tota la tripulació. Es tractava de mantenir-los ocupats per evitar perdre la moral fent exercici, entrenaments, cuidant els gossos i mantenint tot l'equipament en perfecte estat. Tot i així, la major part dels dies els van passar tancats dins del vaixell mentre llegien, escoltaven música o representaven obres de teatre mentre a fora la nit antàrtica s'allargava durant setmanes.


Per desgràcia, al setembre de 2015, amb l'arribada de la primavera, el gel es va tornar a moure, però enlloc d'alliberar el vaixell, va començar a comprimir-lo. La fusta del casc de l'Endurance cruixia i gemegava com si d'una tortura es tractés i els dies posteriors es va comença a inclinar. EL 27 d'Octubre, la situació era tan precària que en Shackleton va donar l'ordre d'abandonar la nau. Es va treure tot l'equipament, subministres, menjar, municions i tot allò aprofitable i es va muntar un campament sobre el gel, al costat del moribund vaixell. Quan el vaixell es va enfonsar, "l'Expedició Trans-Antàrtica Imperial" es va abandonar; el nou objectiu era tornar a casa sans i estalvis. Després d'adonar-se que difícilment la deriva del gel els conduiria cap a la direcció desitjada, van optar per avançar caminant. Es va carregar tot el material possible sobre les tres barques que s'havien salvat de l'Endurance i van començar a caminar per sobre el gel estirant els bots i totes les seves pertinences.


Les crestes de gel formades per la pressió de la banquisa feien que s'avancés penosament. En 3 dies van aconseguir avançar 3 kilòmetres. En altres ocasions, tot el què caminaven no servia de res degut a que la deriva del gel els conduia en direcció contrària. Feia més d'un any que havia salpat de Grytviken. Durant aquell febrer de 1916, el menjar va començar a escassejar i en Shackleton es va veure obligat a ordenar que es sacrifiquessin els gossos, ja que consumien massa menjar. La deriva del gel els havia allunyat dels primers objectius: la terra ferma de l'Antàrtida o Paulet Island. El moviment gel els havia portat massa cap al nord i ara només quedaven dues opcions: Clearence Island o Elephant Island.



La nit del 8 d'abril de 1916, mentre els 28 homes dormien, el gel sota els seus peus es va obrir sense avisar; de sobte el banc de gel es va convertir en mar i van tenir el temps just per posar les tendes i els queviures a sobre dels bots. Van remar durant tres dies seguits fins a albirar Elephant Island. La costa de l'illa, però, era plena de roques i intentar acostar-s'hi era un suïcidi que probablement acabaria amb les barques esberlades entre les roques. El 14 d'abril, els homes estaven exhausts; portaven dies sense dormir ni pràcticament menjar, i en Shackleton va optar per arriscar-se. No tenia cap altra opció que intentar un desembarcament a l'illa i, per sort, un dia més tard, un dels bots va descobrir una petita platja que els permetria desembarcar. Era la primera vegada en 18 mesos que trepitjaven terra ferma.


Però quina terra ferma! Elephant Island era una roca gèlida allunyada de qualsevol ruta marítima i que només podia oferir als homes de l'Endurance fred, humitat, roques i pingüins! Calia, doncs, sortir d'aquella illa. Amb els corrents marins de la zona, l'única possibilitat era una travessa boja de 1.300km fins a l'illa Geòrgia del Sud. Però amb un risc: si la navegació no era perfecta i no encertaven la direcció exacta de l'illa; és a dir, si es passaven de llarg Geòrgia del Sud, ja no hi havia res més: l'Oceà Atlàntic i, a més de 2.500km, les costes de Sud-Àfrica. Calia doncs encertar-la i només tenien una possibilitat ja que no podien donar mitja volta ja que el corrent és massa fort per navegar-hi en contra.


Després de 14 dies de navegació amb onades de fins a 10 metres, els 6 homes abord del bot James Caird, comandats per en Shackleton mateix, van albirar Geòrgia del Sud i van desembarcar en una petita caleta. Però com que "les desgràcies mai venen soles", els quedava arribar fins a un lloc habitat i Stromness o Grytviken  estaven a l'altre costat de l'illa. Era impossible circumnavegar l'illa ja que els forts corrents els haguéssin enviat a l'Oceà obert. Calia, doncs, travessar l'illa a peu. En Shackleton va seleccionar dos homes per acompanyar-lo i van començar a enfilar-se muntanya amunt per una illa que no havia estat mai cartografiada i, molt menys, travessada. Van caminar tot el dia pujant muntanyes nevades amb unes sabates i roba d'abric pràcticament inexistents. En Shackleton va obligar els seus dos companys a caminar també durant la nit, ja que sabia que, si s'adormien, ja no es tornarien a despertar. L'endemà al matí, el 21 de maig de 1916, van sentir la sirena de Stromness que convocava els treballadors de l'estació balenera a iniciar la jornada. 


Ara només calia descendir els 500m de desnivell fins a la cala on hi havia l'estació balenera Stromness. Els tres homes estaven esgotats, amb símptomes de congelació, deshidratats i vorejant la pèrdua de coneixement. En un últim rampell de lucidesa, en Shackleton va dir als seus companys que s'asseguessin a terra i es van deixar lliscar vessant avall com si baixessin en trineu. En cinc minuts van avançar el què els hagués costat una esgotadora jornada i que, en l'estat que estaven, no podien afrontar.

Imagineu-vos que deurien pensar els treballadors de Stromness en veure aparèixer del no res tres homes  barbuts, vestits com pidolaires i que avançaven fent tentines! L'endemà mateix, l'Ernest Shackleton començava a organitzar el rescat dels homes que s'havien quedat enrere: en primer lloc es van recollir els tres homes que s'havien quedat al costat del bot James Caird a l'altre costat de l'illa Geòrgia del Sud. Posteriorment va rescatar els 22 homes que s'havien quedat a Elephant Island esperant-lo i sense saber si havia aconseguit arribar a Geòrgia del Sud.



Després de quasi 20 mesos de periple, Sir Ernest Shackleton havia aconseguit treure amb vida d'aquella presó blanca tots i cadascun dels seus homes. "L'Expedició Trans-Antàrtica Imperial" havia estat un fracàs però Ernest Shackleton havia pujat als altars de l'exploració polar.

Els anys posteriors, convertit en una celebritat al Regne Unit i a tot el món, Ernest Shackleton es va adonar que la vida de luxes i recepcions no estava feta per a ell. Es va inventar una nova expedició antàrtica amb un objectiu molt indefinit. Va convocar als homes de l'Endurance a qui havia tret del gel, i una gran majoria van respondre a la seva crida. A on es dirigien, quin era l'objectiu o el salari eren el de menys. Sabien que anirien allà on Sir Ernest Shackleton els portés. 


El 5 de gener de 1922, amb el Quest, el vaixell de la nova expedició, entrant a la badia de Grytviken, Ernest Shackleton va patir un atac de cor fulminant. Va ser enterrat al cementiri de Grytviken. El 2011 es van traslladar, al mateix cementiri, les cendres d'en Franck Wild, el seu lleial lloctinent, que havia acompanyat en Shackleton en totes les expedicions i que, des d'aquell dia, descansa al costat d'aquell gran explorador a qui tots els seus companys de fatigues anomenaven "The Boss".



Amb aquest homenatge al Gran Ernest Shackleton i la visita a Geòrgia del Sud, s'acaba la sèrie sobre les possessions britàniques a l'Atlàntic Sud.

Si voleu llegir amb més profunditat les vicissituds d'en Shackleton i l'Endurance, us recomano dos magnífics llibres: La prisión blanca (Alfred Lansing) i Atrapados en el hielo (Caroline Alexander).




dilluns, 15 de desembre del 2014

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (4)

Continuem cap al sud! Abans d'arribar a terres purament antàrtiques, farem una parada en unes illes molt disputades, de nom oficial Falkland Islands, però que segur que us sonen més amb el nom d'Illes Malvines.

De vegades, fets puntuals de la història condicionen la percepció que tenim de certs llocs, o la imatge que ens evoquen. Perquè siguem sincers; si us dic: "Malvines" segur que a la majoria us ve al cap "La Guerra de les Malvines". D'aquella guerra que va durar uns pocs mesos, ja n'han passat 32 anys i les Illes Malvines són ara un paradís (un paradís per als estàndards de De Remota Geographiae, es clar) i allò que els castellans en diuen "un remanso de paz".


Les Illes Falkland (en català no sé com les hauríem d'anomenar, si Falkland o Malvines) estan a només 500km de la costa argentina, però quasi a l'alçada del punt més al sud del continent. De fet, estan a una latitud de 52ºS, que vol dir que estan 3º més al sud (més a prop de l'Antàrtida per tant) que l'illa Kerguelen. Si recordeu el post sobre Kerguelen, aquesta illa gaudia de les "agradables brises" provocades pel fet d'estar dins dels anomenats " Quaranta Rugents" (Roaring Forties). Doncs les Malvines, pel fet d'estar ja a 52ºS entren de ple en els "Furiosos Cinquanta" (Furious Fifties). És a dir, un clima envejable catalogat oficialment com a Subantàrtic!


L'arxipèlag està format per 2 grans illes anomenades East Falkland i, com no, West Falkland i que en castellà s'anomenen respectivament Isla Soledad i Isla Gran Malvina. Al voltant d'aquestes dues grans illes hi ha vora 800 illots que en conjunt configuren l'arxipèlag. La població, però, es concentra en les dues grans illes; menys de 3.000 persones en un parell d'illes que, de superfície conjunta, per què us feu una idea, són força més grans que Còrsega.

La majoria dels "Kelpers" que és com s'anomenen els habitants de les Falkland Islands viuen a la capital, Port Stanley, amb més de 2.000 habitants. A part de la base aèrea de la RAF en la que hi viuen (a part dels militars destinats) uns 300 civils, la següent població és Goose Green, que ja només compta amb 70 habitants. O sigui que la majoria es concentra a la capital, i la resta són petits assentaments. Bé, això si parlem d'humans, perquè sinó, segur que la població més important seria Port Howard, que té 40.020 habitants, però dels quals 20 són humans i els 40.000 restants són ovelles Cheviot!


Port Stanley és un poble típicament British, amb els seus pubs, les casetes baixes amb gespes perfectament retallades i rosers cuidats. I és que, quan estàs a 12.000km de la metròpoli, suposo que magnifiques qualsevol aspecte que et faci ser encara més britànic que la mateixa Reina d'Anglaterra. I per acabar-ho d'adobar, el clima fred i plujós, i el paisatge fan que sembli que estàs en un poblet del Nord d'Anglaterra.




Curiosament, després d'haver escrit sobre la autosuficiència econòmica de Tristan da Cunha, ara he pujat un graó més: l'economia de les illes està força avançada i diversificada. Els Kelpers viuen de la ramaderia, de la pesca, i sobretot els serveis auxiliars a les flotes pesqueres estrangeres que pesquen a la zona, i del turisme! Si, si, encara que us pugui sobtar, les Malvines són un destí turístic. De fet no cal rebre gaires turistes perquè impliquin un impacte en una economia de 3.000 habitants. Els turistes venen a veure bàsicament natura: ocells, pingüins, foques i balenes i paisatge de praderes extenses i corprenedores. Tot això ha fet que, si considerem el producte per càpita, estem davant el 10è país (si considerem les Falklands com a entitat sobirana) amb un nivell econòmic més elevat!



L'origen del nom de Falklands és típic: al s.XVII un navegant anglès recorre les illes i descobreix el canal que separa la East i la West Falkland, i decideix anomenar aquell canal i posteriorment les illes amb el nom del patrocinador de la seva expedició: el Vescomte de Falkland (Escòcia). Però el que és curiós és l'origen del nom en castellà: Islas Malvinas prové del francès Îles Malouines. Quan el gran explorador francès Louis Antoine de Bougainville explora les illes, l'any 1764, hi instal·la una colònia anomenada Port Louis. Per cert, quina poca inventiva que tenien els francesos alhora d'inventar noms... amb el seu Louis per tot arreu! Bé, on érem... La colònia de Port Louis la formen bàsicament pescadors bretons, sobretot del port de Saint-Malo, els habitants del qual s'anomenen Malouins. Així doncs, les "illes poblades per gent de Saint-Malo" es van dir Îles Malouines!

I amb tot això, també es comença a explicar d'on venen les discussions sobre la sobirania de les illes. Anglesos, francesos i espanyols es van anar disputant i intercanviant la possessió de les illes. Tots hi van fundar petites colònies. De vegades eren tant petites i disseminades en unes illes tant grans, que tardaven anys en saber de l'existència d'una colònia enemiga a l'altre costat de l'illa! Al final, però, ens plantem a finals del s.XVIII; els francesos ja han abandonat qualsevol pretensió sobre les Îles Malouines, i espanyols i britànics hi tenen assentaments que es toleren entre si, sense arribar a les mans. Els britànics estaven embrancats en la guerra contra els francesos al Canadà i la  guerra d'Independència Americana, i van decidir abandonar les Falkland i enviar els soldats a lluitar a Nord-Amèrica no sense abans, haver deixat una placa dient que aquelles terres pertanyien a Sa Majestat Jordi III d'Anglaterra. Només quedava habitat, doncs, l'assentament espanyol: Puerto Soledad (abans em queixava de la poca varietat dels topònims francesos, però els espanyols, mira que en són de tètrics!). Tot i així, Puerto Soledad també va ser abandonat, i en els anys posteriors, l'Argentina s'independitza d'Espanya. El nou govern argentí intenta establir de nou la colònia de Puerto Soledad, però l'únic que aconsegueixen són uns quants motins. Home, no m'estranya perquè no cal ser un entès en Màrqueting per adonar-se que el nom de "Puerto Soledad" no convida precisament a atraure nous habitants! L'any 1832, els britànics tornen per restablir la sobirania de les illes i, després d'algunes escaramusses amb els pocs argentins que volten per la zona, el 1840 converteixen l'assentament de Port Stanley i la resta de les Illes Falkland en Colònia de la Corona. Comencen a arribar colons, bàsicament escocesos i gal·lesos i les Illes Malvines comencen a progressar.


Al començament, les Falklands es van especialitzar en el "negoci dels naufragis". La travessia del pas de Drake o el cap d'Hornos (per passar entre l'Atlàntic i el Pacífic pel pas entre Sud-Amèrica l i l'Antàrtida) és una de les travesses més perilloses de la Terra; la barreja dels corrents del Pacífic i l'Atlàntic fan que les tempestes i una mar endimoniada siguin el més habitual a la zona. Els vaixells que quedaven tocats després de creuar el pas de Drake, es dirigien cap a Port Stanley, a les Malvines, per ser reparats. De la mateixa manera, si dels que no tenien tanta sort i s'enfonsaven, encara se'n podia recuperar alguna resta del vaixell o de la càrrega, aquesta era revenuda a Port Stanley. Però amb el temps, aquest negoci va anar declinant; els vaixells cada vegada eren més segurs i quan es va obrir el canal de Panamà, només els temeraris creuaven pel pas de Drake.

I vet aquí que van tenir la gran pensada d'importar un grup d'ovelles de raça Cheviot. Les Falklands eren ideals per a les ovelles: kilòmetres i kilòmetres de pastures lliures de depredadors. L'ovella Cheviot s'hi va adaptar a la perfecció i la llana de les Falklands es va convertir en una de les llanes de més qualitat del món!


Però ja sabeu que "populisme" i "Amèrica Llatina" són dos conceptes que acostumen a anar de bracet, i durant el s.XX, tots els mandataris argentins, quan necessitaven inflamar el patriotisme, es posaven a reivindicar allò de "Las Malvinas son Argentinas!". Tan li feia que, realment, les Malvines mai haguessin estat realment una possessió argentina; Puerto Soledad s'havia mantingut habitat sota sobirania argentina només un parell d'anys, si fa no fa, i havia tingut més de "Soledad" que de "Puerto", i això havia estat cap al 1810! El punt culminant va arribar amb la dictadura militar d'en Videla i companyia. Quan l'any 1982, la dictadura trontollava, van fer servir el truc de sempre: "Las Malvinas son Argentinas!". Però aquest cop van anar més lluny: com que la guarnició britànica a les Falklands era purament testimonial, van pensar que una invasió de les illes seria ràpida i incruenta i, tenint en compte la distància fins al Regne Unit, i l'escàs valor de les illes, també van creure que els britànics no respondrien.



I van ben buscar brega! La invasió argentina de les Malvines va ser, al principi, bufar i fer ampolles i, ja que hi eren, els Argentins van continuar 1.500km més i van ocupar les illes Geòrgia del Sud. Les imatges dels militars britànics fets presoners durant la invasió van ferir l'orgull britànic i la primera ministra britànica, la Sra. Thatcher va decidir recuperar les Falklands tan aviat com fos possible. El resultat: en dos mesos havien recuperat les illes, havien mort 649 soldats argentins, 225 britànics i 3 civils "kelpers". A més, la desfeta dels argentins va provocar la caiguda de la dictadura, just l'efecte contrari al desitjat per la junta militar argentina.

Tinc molt present les imatges d'aquesta guerra. Recordo que aleshores deuria tenir 7 anys i, estant a casa els meus avis, els dissabtes al vespre veiem el "Informe Semanal" on sortien fileres de soldats caminant per uns prats i uns turons inacabables. Ara se que es tractava dels soldats britànics, que van travessar tot l'illa East Falkland per fer l'atac final per recuperar Port Stanley.



I ara com està el tema? Els Britànics, que al final porten la democràcia a les venes, van atorgar als habitants de les Falklands el dret d'autodeterminació i, el 2013 es va organitzar un referèndum per decidir si es volia continuar formant part del Regne Unit. El resultat:

  • Cens electoral: 1.650 persones
  • Vots a favor de mantenir-se al Regne Unit: 1.513 vots (99,8%)
  • Vots en blanc: 1 vot (0,07%)
  • Vots en contra de mantenir-se al Regne Unit: 3 vots (0,2%)


O sigui que està clar que els Kelpers no volen ser argentins, no? El què em pregunto és qui van ser els 3 que van votar en contra? Suposo que a tot arreu hi ha d'haver els qui els agrada portar la contrària...
De totes maneres, a l'Argentina les coses no han canviat gaire, i quan a la presidenta argentina, la Cristina Fernàndez de Kirchner (gens sospitosa de populista, no, no, què va, i ara!) se li torcen les enquestes què fa? Doncs sortir i dir allò de "Las Malvinas son Argentinas"!

Bé, per als qui estiguin interessats en visitar les Falkland, ho teniu força fàcil. Cada setmana hi ha dos vols des d'Anglaterra cap a les Falklands fent escala a.... ho recordeu? Doncs a l'Illa Ascensión! La infraestructura turística està força desenvolupada. Hi ha hotelets i B&B d'aquells que et serveixen el te de les 5, i hi ha moltes empreses que organitzen excursions i trekkings per anar a veure l'abundant fauna, o les balenes a alta mar. Sens dubte, val la pena!



Ah, per cert, voleu saber qui ha estat l'últim en organitzar sarau amb el tema de les Malvines? Doncs en Jeremy Clarkson, el famós presentador del programa sobre cotxes de la BBC "Top Gear". I què ha fet? Doncs gravar un dels capítols del programa a l'Argentina utilitzant un cotxe amb la següent matrícula:


Veieu què hi posa a la matrícula? 1982 Falklands!! Només us diré que els argentins van fer fora del país a tot l'equip de Top Gear. Mira que en són de susceptibles aquesta gent!

dilluns, 8 de desembre del 2014

Lingüistes prenent LSD

La lingüística és una disciplina molt poc exacta. Si fem un paral·lelisme amb l'arqueologia, que potser és la ciència més propera a la lingüística (juntament amb la genètica!) podem veure que l'arqueologia està molt subjecta a interpretacions o a interessos del propi investigador. Però com a mínim, l'arqueologia parteix d'un element físic i palpable: les restes arqueològiques (bé, no les palpeu gaire que són delicades). Però en el cas de la lingüística, el material d'estudi no és més que la pròpia llengua. En el millor dels casos serà una llengua viva, però es pot tractar d'una llengua desapareguda però intel·ligible (com el llatí), desapareguda i inintel·ligible (com les llengües dels Íbers), desaparegudes i illegibles (com l'escriptura "Lineal A" Minoica), i el cas extrem són les llengües "teòriques", que ni s'han sentit mai, ni se sap com s'escrivien (si és que s'escrivien) com podria ser el cas del Proto-Indoeuropeu, o el Proto-Germànic, i tots els protos que us pugueu imaginar.

Això implica que la lingüística és un camp perfecte perquè lingüistes seriosos, lingüistes amateurs, i sonats amb ganes de protagonisme, busquin tenir els seus 5 minuts de glòria proposant teories "variopintes", a cada qual més estrafolària. Aquí us en faig un primer recull:


La societat masclista

Totes les llengües indoeuropees (com per exemple el català, l'anglès, el rus,...) provenen d'una única llengua primigènia a la que s'ha anomenat amb el poètic nom de "Proto-Indoeuropeu". Més o menys totes les teories estimen que aquesta llengua es deuria parlar fa uns 6.000-10.000 anys en les fronteres entre l'Àsia i Europa. Durant els anys 60, una arqueòloga i lingüista lituana (posteriorment nacionalitzada americana), la Marija Gimbutas, va desenvolupar la que actualment és la teoria més acceptada sobre l'origen de les llengües Indoeuropees: la Teoria Kurgana. Segons aquesta teoria, els indoeuropeus eren originàriament un poble nòmada de les estepes de l'Àsia central. El nom de la teoria prové del fet que, a les estepes de l'Àsia Central i Rússia, hi ha uns túmuls, o monticles, molt comuns que s'anomenen kurgan. Sembla ser que aquests kurgan eren els túmuls per a fer enterraments emprats per aquestes tribus indoeuropees. Pel què explica la teoria de la Marija Gimbutas, cap al 5.000AC, els Indoeuropeus es van començar a expandir en diferents onades cap a Pèrsia, l'Índia i també cap a Europa; i amb ells la seva llengua, mare (o àvia) de la majoria de llengües d'Europa.

L'expansió dels idiomes Indo-europeus des de les estepes dels Kurgans

Fins aquí, tot bé. El problema és que la senyora va agafar-li el gustet a això de fer elucubracions i, probablement influïda pel feminisme més hippie-alternatiu dels anys 70 va allargar la teoria Kurgana fins a extrems insospitats: Segons la Gimbutas, la societat europea existent abans de l'arribada dels genets Indo-europeus, era una societat idílica i pacífica. No hi havia conflictes bàsicament degut a que era un matriarcat, i tota la població estava regida per les dones. En arribar els "dolentots" indo-europeus, a part d'imposar la seva llengua, van imposar una societat molt més violenta dominada pels homes. I d'aquí venen tots els mals i les guerres que van assolar Europa des de temps immemorials!



Permeteu-me que sigui (molt) simplista però sabeu d'alguna llengua prèvia a l'arribada de les llengües indoeuropees i que hagi sobreviscut fins als nostres temps? La llengua Basca! I crec que no s'ajusten a la imatge idíl·lica de matriarcat pacífic ens explica la Professora Marija Gimbutas!


L'anglès dels Víkings

L'anglès és una llengua del grup germànic que ha variat moltíssim en els darrers 1500 anys. Ha variat tant que, de fet, es considera que hi ha dues llengües diferents: l'Old English, parlat desde el s.V fins al s.XII; i l'English, que és producte de la barreja de l'anterior Old English i del francès que van portar els nous reis Normands en ocupar Anglaterra  el 1066. Un parlant actual d'anglès no entendria ni un borrall (però res de res, eh!) d'un text o una conversa en Old English.


Doncs bé, aquesta llengua inicial, l'Old English és la llengua que van portar els bàrbars que van envair Anglaterra entre el s.IV i el s.VI. Eren germànics i, lògicament, la seva llengua era parenta del què era s'ha convertit en alemany. Les tribus provenien bàsicament del què ara és l'estat alemany de Saxònia i es dividien en dos grups: els Saxons i els Angles, és a dir: els Anglosaxons!

A principis d'aquest any, però, els Professors J.T. Faarlund i J. Emonds van publicar un estudi en que defensaven que l'Anglès modern (l'English que he mencionat abans) no deriva de l'Old English, sinó del Norse, la llengua parlada pels víkings i que és la mare de les 5 llengües escandinaves (Danès, Suec, Noruec, Faroès i Islandès). Segons aquests professors, aquest lligam s'hauria produït durant l'època del Danelaw, un període en que gran part d'Anglaterra havia estat sota domini de reis víkings (aprox 865-954 DC). Segons ells, l'Old English, la llengua dels Anglosaxons, els sotmesos, s'hauria anat extingint, substituïda per la nova llengua dels vencedors, els Víkings. D'aquesta manera, a partir d'aquest "Norse" que parlaven els víkings, s'hauria anat creant una llengua autòctona que acabaria convertint-se en l'actual English. Evidentment, tots els mitjans de comunicació escandinaus se'n van fer ressò i en alguns casos ja vestien la família reial britànica amb la vestimenta tradicional nòrdica!



I com ho justifiquen? D'entrada per una qüestió d'ordre de les paraules: en lingüística es classifiquen els idiomes segons l'ordre del subjecte, l'objecte i el verb (anàlisi sintàctic de Primària... ho recodeu?), i poden ser SVO com el català ("Jo menjo macarrons"), SOV com el japonès ("Jo macarrons menjo"), VSO com l'irlandès ("Menjo jo macarrons"), VOS com el malgaix ("Menjo macarrons jo"), l'estrany OVS o fins i tot OSV com el que fa servir en Ioda de Star Wars ("Poderós tu has esdevingut").

En Ioda, abans de deixar anar una de les seves frases OSV

Doncs bé, resulta que l'anglès i el noruec són SVO, mentre que l'alemany és (de vegades) SOV i per tant, l'anglès modern seria més proper al noruec que a l'alemany (que, recordem, és el "germà" de l'Old English). També altres fets com la posició de preposicions al final de la frase o la separació de l'infinitiu van fer pensar als dos autors que havien trobat el "sisè germà" de les llengües escandinaves.

En resum, i per a tristesa de suecs i la resta d'escandinaus, la teoria es va desmuntar ràpidament. L'ordre de les paraules de l'Old English s'havia mantingut SOV com l'alemany fins molts anys després que l'últim víking marxés d'Anglaterra, i per tant, els nòrdics no podien ser els responsables del canvi de SOV a SVO, que s'atribueix a "causes naturals". I així, es van anar desmuntant tots i cadascun dels arguments "filo-escandinaus".

Si no heu quedat estabornits després de tant SVO, OVS, SOV,... podeu llegir les conclusions a fons que desmunten aquesta teoria aquí, aquí i aquí.


De Noruega a Palestina

L'home que us presento ara es diu Theo Vennemann i és allò que se'n diu un "Campeón". Jo crec que quan s'asseia al seu despatx de la Universitat Ludwig Maximilian de Múnic, pensava: "Hoy la voy a liar parda!".

En Theo Vennemann "engatussant" algun pobre desprevingut

Aquest bon home és l'autor d'algunes de les teories lingüístiques més eixelebrades que s'han fet mai. Entre elles destaca la teoria del "Substrat Atlantídic". Segons aquesta teoria, tribus afro-asiàtiques de llengua semítica (la família de l'hebreu i l'àrab), van emigrar al nord d'Europa entre el 600-200AC i van portar els dòlmens i els menhirs! Aquesta immigració va deixar fortes influències semítiques en les llengües germàniques (anglès, alemany, holandès, llengües escandinaves,...) i en les llengües celtes (irlandès, gal·lès, bretó,...). A més, a part de la influència lingüística, els semites van influir en la cultura dels pobles germànics, de manera que, segons l'amic Vennemann, la religió víking està fortament influida per les religions dominants a l'època a l'orient pròxim, com Mesopotàmia. Segons aquesta teoria, la deessa víking de l'amor i la guerra, Freja, és en realitat la deessa mesopotàmica Ishtar.




La deessa Mesopotàmica Ishtar
La deessa Víking Freja

Entre "porro i porro", en Vennemann va establir relacions fantasioses entre paraules: per exemple, la paraula anglesa "bee" (abella) li va semblar que provenia de l'antic egipci "bjet". El col·lega deu tenir un calaix ple de teories flipants: "avui la liaré.... va, amb els Pictes". Doncs au, som-hi: Resulta que  també defensa que els Pictes, els antics pobladors d'Escòcia parlaven una llengua de la família de l'hebreu i l'àrab. Us imagineu els avantpassats d'en Braveheart (que també es pintaven la cara com ell) saludant amb alguna cosa similar al "Salam Alekum!"? Jo no, i el 99,99% dels lingüístes tampoc! Totes aquestes teories no han pogut ser rebatudes encara,  ja que la resta de lingüistes no podien parar de plorar de tant riure!


La tribu perduda fa una volta pel Far West

Ara entrem en teories que s'acosten ja a les conspiracions fantasioses i a les tonteries típiques de programes com "Cuarto Milenio" de la cadena Cuatro. No sé si coneixeu la llegenda bíblica de les tribus perdudes d'Israel... Segons l'Antic Testament, tots els habitants dels dos regnes jueus (Israel i Judà) formaven part d'alguna de les 12 tribus històriques. Cadacuna d'aquestes tribus estava formada pels descendents dels 12 fills del patriarca Jacob. Quan els Assiris van envair, l'any 722AC, un dels dos regnes hebreus, el regne d'Israel, en van deportar tots els seus habitants. Israel estava molt més poblat que el regne de Judà, i els seus habitants eren membres de 10 de les tribus històriques jueves (les altres 2 tribus restants habitaven, doncs, l'altre regne hebreu, Judà). Van enviar tots els Israelites a territori assiri, i amb el temps se'n va perdre la pista. De mica en mica, formar part d'una de les tribus perdudes d'Israel es va convertir en algo molt "cool". A partir del s.XVI van aparèixer suposats descendents dels jueus deportats a llocs tan allunyats com la Xina, l'Índia o Nigèria.

Els Israelites deportats cap a Assiria

L'any 1933, un arqueòleg anomenat Frank Hibben va fer pública la troballa d'una roca negra amb inscripcions en Hebreu antic en un paratge perdut del desert de Nou Mèxic (USA). Segons ell, la roca l'hi havia mostrat una persona de la zona que l'havia descobert cap a l'any 1880. L'arqueòleg atribuïa la roca a la presència cap a l'any 0DC d'una de les tribus perdudes d'Israel que, després d'haver creuat tot Àsia, havia travessat l'estret de Bering fins a Alaska, i d'allí havien aparegut a Nou Mèxic. Que no haguessin deixat cap més rastre durant tot aquest periple no va ser impediment per defensar l'autenticitat de la troballa a capa i espasa. A partir d'aquí, apareixen els típics frikis que s'apunten a aquest tipus de coses, i expliquen que la pedra esta escrita en el període bizantí, i que l'escriptura és en una variant de l'alfabet hebreu antic anomenat Alfabet Samarità. Justifiquen l'autenticitat de la troballa adduint que al s.XIX l'arqueologia encara no havia descobert aquestes variants de l'hebreu, i que per tant ningú no ho podia haver falsificat.


La roca en qüestió


Evidentment, amb el temps, s'ha anat veient que es tracta d'una falsificació amb errors. Per començar, es veu que hi ha errors gramaticals; aquest tipus d'hebreu es va descobrir, realment, cap al 1870, però se suposa que el falsificador no en sabia prou, i va cometre faltes bastant clamoroses. A part, la puntuació (espais, punts i comes) es correspon a l'hebreu modern, com el que es parla avui en dia a Israel, i, el que és pitjor: després d'uns 2.000 anys, la roca està conservada com si fos el primer dia!

L'alfabet de l'hebreu antic

Això si, la roca, anomenada Los Lunas Decalogue Stone, és ara un gran negoci. Si mai visiteu el poble de Los Lunas (si, no m'he equivocat, és Los Lunas, confonent femenins i masculins com en Johan Cruyff)  i voleu visitar la pedra, us clavaran 25$ per barba!