divendres, 4 de desembre del 2015

El Gran Nord (1): La ciutat que es mou

Fa uns anys, l'empresa on treballava va patir els estralls de la crisi econòmica. Van ser tres anys de patiment i nits sense dormir fins que, al final, l'empresa va haver de tancar. Durant aquell període hi va haver dies dolents, i dies encara pitjors. I en aquests dies desastrosos, em relaxava pensant que fugia de tots els problemes refugiant-me en la soledat dels boscos àrtics del nord de Suècia. Quan agafava el cotxe, tenia ganes de no aturar-me i conduir nord enllà, fins a una ciutat, remota, gèlida i amb un nom evocador.

Aquells dies tan durs, quan la meva dona em veia capcot i preocupat em preguntava: "has tingut un Kiruna day?".


Boscos i neu. Neu i Boscos. I de tant en quant, algun llac. De fet, si no fos perquè li cal evitar els llacs, la carretera E45 que porta fins a Kiruna, podria ser completament recta durant desenes de kilòmetres. Tot el recorregut és ben pla; tan sols alguna petita ondulació del terreny trenca, puntualment,  la monotonia de la ruta. Tot i que estem a més de 100km al nord del Cercle Polar Àrtic, no deixem d'estar a Suècia i, per tant, la carretera està en perfectes condicions. No us enganyaré, viatjar en cotxe fins a Kiruna no té res d'aventura, fins i tot a l'hivern.


Però ben diferent deuria ser quan la ciutat es va fundar. Des de temps remots, els Sami (coneguts també amb el malnom de Lapons) ja coneixien l'existència de jaciments de ferro a la zona. Però la inaccessibilitat del lloc va fer que l'activitat minera no comencés fins a la segona meitat del s.XIX. A l'època només hi havia centenars de kilòmetres de bosc, sense camins ni res que s'hi assemblés.

Tot i aquesta situació tan remota pels estàndards del s.XIX, com us deia, l'activitat minera s'havia iniciat. Les quantitats de ferro que s'extreien eren tan ingents, que aviat, el sistema tradicional per transportar el ferro cap a la civilització va quedar obsolet. Fins aleshores, l'activitat minera es desenvolupava a l'estiu, i a l'hivern es carregava el ferro en trineus que, estirats per rens, transportaven el ferro cap al sud. Entre 1899 i 1902 es va aconseguir acabar la línia fèrria que unia, Luleå (al golf de Bòtnia), Kiruna, i Narvik (a l'Oceà Atlàntic, ja en territori noruec). Amb l'arribada del tren, es va procedir a endreçar les barraques que feien de cases per als miners de la mina Kiirunavaara, i es va decidir fundar un poble. Pel nom van optar per retallar el nom finès de la muntanya on hi havia la mina, Kiirunavaara i ho van deixar en Kiruna: els suecs eren capaços de pronunciar-ho, i per a Sami i finlandesos (amb llengües amb un parentesc llunyà) podia tenir un sentit ja que en Sami, "Giron" significa "perdiu blanca".


Aquells primers anys dels s.XX, la població va créixer ràpidament i la producció minera es va disparar. El 1907, la ciutat ja disposava de tres línies de tramvia (el tramvia situat més al nord de tot el món), però les condicions de vida continuaven sent molt dures per als habitants de Kiruna. Fins a l'any 1926, la ciutat estava aïllada per terra. Sí, hi havia el tren. Però amb tren només podíes arribar fina a Luleå i d'allí agafar un vaixell cap al sud. I a l'hivern, oblideu-vos-en perquè el Bàltic estava glaçat. L'altra opció era el tren fins a Narvik, a Noruega, però aleshores, la volta que calia fer amb vaixell era impressionant. Així, el 1926 es va acabar la carretera que connectava Kiruna amb la resta de Suècia.

Malmbanan, la línia fèrria del ferro

El moment més complicat de la ciutat, però, va ser durant la segona guerra mundial. Suècia era un país neutral, però l'Alemanya nazi depenia del ferro de les mines de Kiruna. El govern suec va fer el què va poder per no provocar ni a nazis ni a aliats i mirar de quedar-se al marge del conflicte. Tot i així, l'exèrcit va col·locar, explosius i un destacament a cadascun dels ponts que connectaven amb la Noruega ocupada pels nazis. Si els nazis haguessin intentat envair Suècia, tots els ponts haurien volat pels aires. Hagués servit d'alguna cosa? Sincerament ho dubto però bé havien d'intentar-ho.

Les històries dels llocs relacionats amb la mineria acostumen a estar escrites sempre en passat; mines abandonades i pobles fantasma recorden, en la majoria de casos, que altres temps van ser millors. Però Kiruna és una excepció; i quina excepció!

Un preciós "dia" a Kiruna a les 2h de la tarda


A mig matí d'un agradable dia d'hivern a Kiruna

L'explotació va a tot drap. Els jaciments són d'una rendibilitat excepcional i cada cop que s'esgota una de les mines, se'n troba una altra a prop. De fet, la producció està assegurada per molts anys i, si es volgués, encara es podria augmentar la producció anual molt més, però l'empresa fa temps que va decidir anar avançant gradualment.



La ciutat és una potència econòmica. La regió de Norrbotten és la segona més rica de Suècia, tot just per darrere d'Estocolm, i tot és degut, en gran part, a les mines de ferro. A Kiruna només hi viuen 18.000 habitants repartits en una gran extensió.  I tot i la seva reduïda població, la ciutat disposa de molts i bons serveis. És doncs, un lloc ideal on aïllar-se del món però d'una manera controlada: "Visc en un lloc remot però si se m'acaba el Nyponsoppa, el deliciós suc de rosa mosqueta, baixo un moment al súper per comprar-ne més!". Ai, però! Només hi ha un problema (si no hi hagués problema, no hi hauria post!), i és aquest:



Doncs si; la mateixa mina que va donar vida a la ciutat de Kiruna, ara amenaça de destruir-la. El creixement de la mina pel subsòl està arribant a sota mateix de la ciutat i, lògicament, els edificis corren el risc d'enfonsar-se per les esquerdes i moviments generats a les galeries d'extracció del ferro.

Tot el centre històric ("històric" de fa només 100 anys, però històric, al cap i a la fi), l'ajuntament, la famosa església de fusta de Kiruna, i gran quantitat d'edificis quedaran engolits per la mina. Però ja sabeu que els suecs són gent previsora (de vegades massa i tot, vegeu el post de Visingsö) i, com que la rendibilitat de la mina bé s'ho val, han decidit... moure la ciutat!

L'església de Kiruna

L'Ajuntament amb la famosa torre del rellotge

 Ja ho tenen tot planificat i, pel 2040, totes les parts afectades de la ciutat (més del 50%) s'hauran desplaçat a la nova localització, a 3 km. de l'actual. La nova Kiruna ha estat dissenyada per dos despatxos d'arquitectura que van guanyar el concurs que va convocar l'ajuntament de la ciutat: els suecs White Arkitekter AB i els noruecs Ghilardi + Hellsten Arkitekter. Els projectes es corresponen amb el que seria esperable de l'urbanisme i el disseny nòrdics: un centre de ciutat dens, amb preponderància de carrers només per a vianants, preeminència del transport públic i tot orientat a la sostenibilitat. Només els edificis singulars de la ciutat i entre ells, lògicament l'església de fusta, es desmuntaran i es traslladaran peça a peça a la nova localització.


La resta, però, serà tot nou. I aquest punt va ser el més polèmic a l'inici del procés: Imagineu-vos que sou els orgullosos propietaris d'una casa amb jardí a Kiruna i, de sobte, el 2004, us diuen que d'aquí a uns anys serà enderrocada. Els preus de l'habitatge, que degut a la potent economia de Kiruna i la seva mina, sempre anaven cap amunt, queden estancats de cop. L'empresa minera us compra la casa a preu de mercat abans de desallotjar-vos però.... des del moment que se sap que la teva casa està afectada, el seu valor és molt més baix! Així doncs, LKAB, els propietaris de la mina, van decidir incrementar els preus de compra en un 25% per permetre que la gent no perdés (tant) poder adquisitiu i es poguessin comprar un nou habitatge a la nova Kiruna.

La futura Kiruna
Per acabar-ho d'arrodonir, als gestors del trasllat els ha sortit la "vena IKEA", és a dir, el "Construeixi-ho vostè mateix!". Així, en el disseny de la nova ciutat, s'hi ha previst un edifici, el "Kiruna Portal" que serà una espècia de botiga comunal on els habitants hi trobaran materials de les cases enderrocades i que podran re-utilitzar en la construcció dels nous habitatges!

Kiruna Portal

Tota l'operació costarà uns 3.740M de corones sueques, uns 400M€, assumits tots per l'empresa LKAB. Imagineu-vos doncs el gran negoci que suposa aquesta mina de ferro. Però que no us estranyi; la mina Kiirunavaara, i la mina annexa Luossavaara produeixen el 90% del ferro d'Europa. Amb el producte que treu LKAB de Kiruna es podrien construir 6 torres Eiffel... cada dia!