Celebrar el Cap d'Any un 13 de Gener

L'any 1582, el Papa Gregori XIII va introduir un nou calendari, conegut des d'aleshores com a Calendari Gregorià. Aquest calendari substituïa l'antic Calendari Julià promogut per Juli Cèsar. La diferència era mínima però significativa: l'antic Calendari Julià considerava l'any de 365,25 dies i per tant, per compensar-ho, cada quatre anys al mes de febrer s'hi afegia un dia. El Calendari Gregorià era més exacte ja que considerava un any de 365,2425 dies. Això feia que cada 4 anys hi hagués un febrer de 29 dies excepte els anys acabats en doble zero (1600, 1700,...).

Tot i així, després de 15 segles d'us del Calendari Julià, l'error que aquest calendari havia acumulat arribava ja als onze dies. És a dir, tot i que la nit més curta de l'any sempre sigui la del 23 de juny, per culpa del Calendari Julià, la nit més curta de l'any es produïa realment el 4 de juliol! Amb el canvi de calendari es va decidir, de pas, solucionar aquest desfasament acumulat. Aquell 1582, els països catòlics van tenir un mes d'Octubre molt peculiar: l'endemà del dijous 4 d'Octubre va venir el divendres 15 d'Octubre!

Però als països protestants, aquest nou Calendari Gregorià es va interpretar com un intent de l'església catòlica de tornar a recuperar el poder religiós sobre les seves esglésies. Després d'anys de guerres de religió, ambdues parts encara estaven bastant susceptibles!

Així doncs, els països protestants i ortodoxos van tardar uns quants anys en adoptar el nou calendari. En alguns casos, com Rússia o Grècia van fer el canvi ja al s.XX. En el cas de l'Imperi Britànic, però, "només" es van esperar fins al 1752. És a dir, 170 anys en els que, en creuar el Canal de la Mànega havies d'endarrerir el calendari 11 dies!

El mateix Calendar Act de 1750 que regulava el canvi de calendari va ser ratificat per Anglaterra i Escòcia. Però com que, per cada llei del Regne Unit, sempre hi ha un lloc que en fa una excepció, el Calendar Act no va ser ratificat a tot arreu. Aquesta excepció, a dia d'avui encara continua utilitzant el Calendari Julià. Aquest lloc està, a més, considerat el punt més remot del Regne Unit: l'Illa de Foula. Si arribeu a Foula des de les veïnes illes Shetland, cal que endarreriu el vostre calendari 12 dies i, per tant, quan el 25 de desembre celebren el dia de Nadal, la resta del món ja està a 6 de gener, i quan per ells és la nit de Cap d'Any, a Barcelona ja és 13 de gener!

Foula és una petita illa de 6 Km. de llarg i 4 Km. d'ample formada per alts penya-segats i tota coberta de prats verds situada la mig del Mar del Nord. L'illa pertany a les Illes Shetland, a mig camí entre Escòcia i Noruega. És a dir, que Foula és l'illa més remota de totes les remotes Illes Shetland.

Hi ha dos nuclis de població: Hametown i Ham, però de fet, a l'igual que passava a Visingsö, les cases estan disperses per l'illa, i els nuclis de població es consideren allà on hi ha els punts neuràlgics, com el petit port, l'oficina de correus o el camp d'aviació. A Ham és l'únic punt de tota l'illa on hi podem trobar una mica de platja, ja que la resta de costa són penya-segats. I no ho dic per buscar un lloc on poder banyar-se; estem a ple Mar del Nord i l'aigua ja és gèlida.... a l'estiu! La presència d'una platja minúscula és el què ha permès als habitants de Foula construir  un port. Aquests port, però, és de dimensions tan reduïdes, que les embarcacions són hissades a terra quan no s'utilitzen, de manera que el port no queda bloquejat.

Durant els anys 60, un seguit de setmanes amb el mar en molt males condicions, van impedir que el ferry que uneix l'escarransit port de Ham, i les illes Shetland pogués fer la travessia. Al cap de 3 mesos sense ferry, els subministres i queviures començaven a minvar dramàticament, i el govern britànic va optar per fer un vol arriscat per portar subministres d'auxili. L'avió, un vell avió de transport dels anys 40, havia d'aterrar en un dels prats de l'illa, del què prèviament s'havien apartat les ovelles, es clar. Amb el que no es comptava és que, després de tants dies de mal temps, el sòl d'aquests prats estava empapat d'aigua. En tocar terra les rodes davanteres de l'avió es van enfonsar en aquell fangueig i l'avió va bolcar. No hi va haver ferits i els subministres van arribar en bon estat, però la tripulació es va haver de quedar a Foula 3 setmanes més fins que el ferry va poder, per fi, arribar a a l'illa. Això va porta a la decisió de construir una pista d'aterratge que permetés aterrar amb garanties a Foula. Bé, totes les garanties que pot oferir una pista curta i sense asfaltar!

A l'illa hi viuen, aproximadament, unes 38 persones. Dic aproximadament perquè alguns dels seus habitants només hi passen temporades o, per exemple, els nens, quan fan 11 anys, són enviats a Lerwick, la capital de les Shetland, per estudiar secundària. Antigament, la població havia arribat a més de 200 habitants però, durant el s.XX, la falta d'oportunitats per als habitants, i la duresa de les condicions de vida, van fer que la població declinés poc a poc.

I què fan aquesta gent vivint aquí? L'illa ha estat poblada des del Neolític i, durant aquests pics de població que us esmentava, en que s'arribava als 200 habitants o més, la malnutrició havia de ser important, ja que es considera que el sòl és molt poc fèrtil. A més, l'aïllament de la població creava una situació d'endogàmia que, unida a la malnutrició, i la falta de contacte amb l'exterior provocaven que els habitants de Foula fossin molt vulnerables a malalties. Per exemple, durant el s.XVIII va arribar a l'illa un brot de verola. Els habitants de l'illa no havien estat mai en contacte amb aquesta malaltia i, per tant, n'eren molt vulnerables; la totalitat de la població va emmalaltir, i molts d'ells van morir.

Ara, però, tot això ha canviat: tot i que hi ha un percentatge important de la població que són descendents dels antics habitants de l'illa, hi ha vingut gent de fora, especialment de les Shetland o del nord d'Escòcia. i també les condicions de vida han millorat molt, de manera que les èpoques de penúries ja formen part del passat.

Una peculiaritat de la població de l'illa queda patent a l'hora d'omplir alguna d'aquelles enquestes en que et pregunten la professió: els habitants de Foula acostumen a tenir 4 o 5 feines. En una comunitat tan petita, hi ha moltes tasques a fer, i entre tots cal fer que tot funcioni. Per exemple, tenim la Peny Gear que, als seus 38 anys té les següents professions: pagesa, criadora de ponis, netejadora de l'escola, supervisora del menjador escolar, bombera de l'aeroport i guia per a observar ocells. O l'Amy Ratter, que amb 32 anys s'encarrega de la seva granja, és la responsable de mantenir les bombes que donen subministre d'aigua a l'illa i a més, és bombera. Pluriocupació en grau superlatiu!

En aquest vídeo us podeu fer una idea de que significa que la trentena d'habitants de l'illa s'hagin d'ocupar de totes les feines de la comunitat:

Però el què ha canviat el futur de l'illa ha estat el turisme. D'entrada hi ha un atractiu que, tot i que us pugui sorprendre, porta molts visitants a l'illa: l'ornitologia. L'illa de Foula, a més de ser la llar d'una trentena de persones, també està habitada per uns 50.000 ocells, especialment xatracs àrtics, calàbries i frarets.

A part dels ocells, l'illa ofereix un ambient de recolliment i tranquil·litat i està molt ben preparada per acollir un nombre limitat de turistes. Els habitants fan de guies turístics i mostren amb orgull com com era la vida tradicional de l'illa. I pel què fa a la "infraestructura hotelera", s'han creat allotjaments tipus Bed&Breakfast, gestionats pels habitants de l'illa. Alguns, com és el cas del Burns Cottage, tenen un encant innegable!

L'illa de Foula té, a més una altra peculiaritat que, en aquest cas és lingüística: va ser el darrer lloc on s'hi va parlar un idioma anomenat Norn!

Us explico: entre els segles VIII i XV, és a dir durant uns 700 anys, Foula i la resta de les illes Shetland, així com les illes Orkney, situades més al sud, van pertànyer a la corona noruega. Quan els colons víkings van arribar a les Shetland, van portar amb ells el seu idioma, el Norse (l'orígen de totes les llengües escandinaves) i que, amb el temps va derivar en un idioma propi de les illes Shetland i Orkney que, fins hi tot, es va arribar a parlar al nord d'Escòcia. Aquest idioma, el Norn, era similar a l'actual Färoès o Islandès. Quan l'any 1468, les illes passen a sobirania de la corona escocesa, el Norn és l'únic idioma que es parla a l'illa. De mica en mica, però, el Norn va essent substituït per l'Scots (no confondre amb el Gaèlic escocès), que és l'idioma germà de l'anglès, i que es parla a les terres Baixes d'Escòcia. Durant els segles XVII i XVIII, el Norn va anar desapareixent de les illes Shetland, però va resistir a Foula i a la veïna Unst fins al s.XIX, en que va desaparèixer definitivament.

La influència nòrdica a les illes va ser molt important: només cal que us fixeu en la bandera de les Illes Shetland, formada per una creu nòrdica (anomenada també creu de Sant Olaf) amb els colors escocesos. Avui en dia, encara es canten algunes cançons tradicionals en Norn, i és molt comú que els habitants de les Shetland, tinguin noms d'origen Norn o, per exemple, que el lema que acompanya l'escut de les Shetland, estigui escrit en Norn.

El jardí del Sr. Rodionov

Al matí, al Senyor Rodionov li agrada beure un café tot just s'ha llevat. Si la temperatura ho permet, surt al porxo de casa amb la tassa de café per poder mirar el seu jardí i, si fa massa fred, des de dins de casa, l'observa a través de la finestra.

El jardí de l'Anatoly Rodionov té unes dimensions considerables: 150 km de llarg i 125 km d'ample. I és que el senyor Rodionov és l'única persona que viu durant tot l'any a l'illa de Wrangel, situada a l'extrem oriental de l'àrtic rus.

L'illa de Wrangel deu el seu nom a l'explorador rus, el Baró Ferdinand von Wrangel, que va fer tres expedicions a l'illa (1821, 1822, i 1823) i en cap de les 3 ocasions va ser capaç de trobar-la. No va ser fins al 1867 en que un balener nord-americà, en Thomas Long, en descobrir l'illa va posar-li el nom del pobre Baró fracassat. Diem que en Thomas Long la va descobrir, però seria més correcte dir que la va descobrir per als occidentals; els Txuktxis, els autòctons de la costa siberiana més propera a l'illa Wrangel, coneixien l'illa des de sempre. Finalment, a principis de s.XX, els russos van reclamar com a seva l'illa Wrangel, establint-hi un assentament durant els anys 20, i una base militar de l'Exèrcit Roig durant els 60's.

Va ser precisament durant els anys 20 que l'illa va ser protagonista d'una operació de rescat que va durar 4 anys! El 1926, els soviètics van enviar una expedició a l'illa amb queviures per a 3 anys. L'arribada a l'illa va ser relativament fàcil ja que, durant l'estiu, el gel havia permès la navegació fins a Wrangel. El que no sabien els expedicionaris és que aquell estiu, el mar havia estat anormalment lliure de gel. Durant els següents anys, el gel va impedir l'accés de qualsevol vaixell, i l'any 1929, 4 anys després del desembarcament, es sospitava que els expedicionaris deurien estar en una situació dramàtica, o fins i tot morts d'inanició i fred. És va organitzar una nova expedició de rescat amb un vaixell trencagels, el Fyodor Litke al que, més que "trencagels" hauríem d'anomenar "tallagels". Enlloc de trencar el gel per sobre, com fan normalment tots els trencagels, el Fyodor Litke tenia una proa afilada que tallava el gel com si fos un ganivet.

El setembre de 1929, el "tallagels" Litke aconseguia arribar a Wrangel després d'innombrables vicissituds i rescatar, en unes condicions dramàtiques, tot i que encara vius, tots els expedicionaris arribats a l'illa el 1926. Aquella gesta va convertir els expedicionaris i els tripulants del Fyodor Litke en uns dels primers herois soviètics de l'àrtic.

I arribem a l'any 1976, on comença la història amb la que començàvem aquest post: el senyor Anatoly Rodionov. Aquell any, el govern soviètic va designar l'illa Wrangel com a Reserva Natural. No és que els russos tinguessin una gran consciència ecològica; heu de pensar que tant l'assentament com la base militar ja havien estat abandonats, i Wrangel no podia oferir cap mena de recurs. Així doncs, es va prohibir l'accés a l'illa i es van designar una colla de guardes o "rangers" per vigilar l'illa i protegir la seva flora i fauna.

L'Anatoly Rodionov pertany a la darrera d'aquestes promocions de Rangers i, actualment, és l'únic dels 4 Rangers de l'illa que hi passen tot l'any. Els altres 3 Rangers només hi passen una quants mesos, normalment per acompanyar les expedicions científiques que arriben a l'illa durant l'estiu. El bo de l'Anatoly viu la seva feina amb passió i un alt grau de responsabilitat. Tan gran és el seu sentit del deure que, quan la seva dona el va posar davant el dilema: "la família o la feina", el Ranger va triar Wrangel! Com són les dones! A qui se li acut no voler viure aïllats en una illa de tundra àrtica amb temperatures de -50º i envoltats de foques i óssos polars!

Entre les funcions de l'Anatoly, hi ha el control i comptatge de la fauna salvatge, acompanyar turistes i expedicions científiques i, a més, una altra de molt particular. L'Anatoly Rodionov s'encarrega de, amb molta paciència, anar desballestant la runa i deixalles que van quedar després del desmantellament de les bases militars. De mica en mica, aquest home va tallant, separant i apilant tota la ferralla que va quedar enrere quan van marxar els militars: blindats, camions, barraques i bidons. Durant anys i anys s'ha encarregat d'evitar vessaments contaminants, i minimitzar l'impacte de les deixalles a mida que neteja i apila. Recordeu la pel·lícula d'animació del robot Wall-e? Doncs en Rodionov és el Wall-e de l'illa Wrangel!

 

L'illa és el paradigma del què és la tundra. Kilòmetres i kilòmetres de planes i turons on només hi creixen herba, molses i algun petit arbust. La fauna és una mostra del què havien estat les estepes gelades d'Euràsia: guineus i llops àrtics, foques i morses, bous mesquers, gran quantitat d'ocells àrtics i, sobretot óssos polars. De fet, és el punt del planeta amb major densitat d'óssos polars!

El més curiós de tot és que, pel fet de estar a l'extrem, nord-est del continent euro-asiàtic, l'illa de Wrangel s'ha convertit en l'últim reducte d'espècies que s'han anat extingint paulatinament d'Europa i Àsia. El cas més sorprenent és el del mamut. Si, l'elefant pelut de la prehistòria! A l'illa Wrangel hi van viure els últims exemplars de mamut fa només 4.000 anys; és a dir, van subsitir aïllats a Wrangel durant 6.000 anys després que aquests paquiderms desapareguessin d'Europa. Perquè us feu una idea: A Egipte ja anaven per la 11ª dinastía dels faraons, i a Wrangel encara hi vivien mamuts!

Ara però, per desgràcia, els deliris megalòmans de l'actual president rús, en Vladimir Putin, han fet que hi torni a haver moviment a l'illa de Wrangel. L'any passat s'hi va inaugurar una nova base militar, consistent en un seguit de barracons prefabricats i un aeròdrom. Les aspìracions russes a l'àrtic han provocat que l'Anatoly Rodionov no es pugui prendre el seu café del matí tan tranquil com fa un temps!

Paral·lelament, l'illa també s'ha obert un turisme controlat. Es poden fer creuers com el de Heritage Expeditions per visitar l'illa i conèixer la seva fauna a bord d'un vaixell científic. Si us interessa ja podeu córrer perquè, pel què es veu, queden poques places pel 2015!

Sobre l'illa de Wrangel també hi ha una dramàtica llegenda de la qual no se sap si veritat o no. Durant la segona guerra mundial, el conegut diplomàtic suec Raoul Wallenberg va salvar milers de jueus de Budapest dels camps d'extermini nazis. Quan els soviètics van alliberar la capital hongaresa, Wallenberg va desaparèixer misteriosament i mai més se'n va saber res. Tot i que formalment mai hi va haver cap camp de presoners soviètic a Wrangel, algun jueus russos que van emigrar a Israel han declarat que van estar reclosos a Wrangel i que van coincidir amb en Wallenberg a principis dels 60's. Però això ja són misteris que probablement quedaran enterrats sota el gel de l'illa Wrangel per sempre més!

Aquest post no hauria estat possible sense la inestimable ajuda d'en Jordi Fontbuté. Gràcies per la idea i les fonts!

El mapa lingüístic definitiu

Tot i que ja fa uns mesos en va sortir la versió "Beta", ara, per fi, apareix la versió definitiva de Langscape, el millor mapa lingüístic interactiu. Aquesta aplicació web l'ha desenvolupat bàsicament el Maryland Language Science Center, una institució de la Universitat de Maryland que agrupa més de 200 científics de diferentes arees vinculades al llenguatge i la lingüística. Tot i això, com ha partners han comptat amb el bo i millor del "mundillo" lingüístic. Queda clar que als Estats Units no es moquen amb mitja màniga!

I en què consisteix? Doncs en un mapa interactiu del món vinculat a una base de dades de més de 6.400 idiomes. Si tenim en compte que es calcula que al món es parlen entre 7.000 i 10.000 idiomes (depèn de com es comptin) significa que gran part de les llengües de la Terra està representades.

Situeu-vos en el punt de la Terra que vulgueu i, quan cliqueu, us apareixerà les coordenades del punt, i tots els idiomes que s'hi parlen. Per exemple, si us situeu sobre la Val d'Aran us apareixeran, lògicament, el castellà, el català i l'aranès:

De cada idioma en podreu obtenir dades del tipus: nombre de parlants, distribució, variants dialectals, .... La base de dades prové, bàsicament, de The Ethnologue, la font online més extensa sobre geolingüística i, considerada pels experts com "La Bíblia Lingüística".

A l'apartat "Discover" també hi trobareu una pàgina per comprovar les vostres capacitats per reconèixer idiomes. Trieu algun dels temes (llengües més parlades, idiomes d'Europa, llengües de Sibèria,...) i el nivell de dificultat. Sentireu gravacions parlades i haureu de marcar a quin idioma es correspon. A veure com se us dóna!

Lingüístes (bascos) prenent LSD

No és difícil adonar-se que, per exemple, el català, el francès i el castellà, s'assemblen molt. Per això, quan es van començar a formular teories lingüístiques, a ningú li va passar pel cap situar aquests idiomes en grups separats. I quan tot és tan clar, no hi ha lloc per a fantasies estranyes. Però què passa quan al davant ens trobem un idioma sense cap parentesc clar, extremadament diferent a tots els idiomes que l'envolten, i fins i tot diferent a qualsevol idioma conegut? Aquest seria el cas de l'Euskera, i aleshores, dir alguna burrada és molt fàcil perquè, total, ningú ha estat capaç establir una relació lingüística seriosa. Així doncs, tot el què envolta la història del Basc, ha estat camp adobat per a fer teories serioses, i d'altres fantasioses, i tan les unes com les altres, han acabat en no res.

Però què se sap del cert, de l'Euskera? L'únic clar és que el grup de l'Euskera l'han format, com a mínim dos idiomes: el Basc, lògicament; i l'Aquità que, com el seu nom indica, es parlava a Aquitània (actualment la regió atlàntica del sud de França) i que es va extingir vers l'any 1.000DC. També va ser durant aquesta època, quan el basc va començar a retrocedir. Fins aleshores s'havia parlat en tots els Pirineus.

Si us fixeu en la toponímia dels Pirineus, hi ha molts pobles que tenen noms d'origen basc. Això no significa que siguin purament bascos. No queden altres evidències lingüístiques, i per tant, no podem saber si es tractava de la mateixa llengua que ara ha evolucionat fins al Basc actual, o era una llengua germana, però de la mateixa família (com és el cas de l'Aquità). Així, noms de pobles o llocs pirinencs com Das, Urús, Urtx, Benabarri, o Gaiarre, tenen l'origen basc. A partir de l'arribada a la península Ibèrica dels romans, l'expansió d'aquest "Proto-Euskera" va començar a minvar, i cap a l'any 1.000DC la regressió va ser molt ràpida. Actualment, el domini lingüístic del Basc es limita al propi País Basc (en part), zones de Navarra i algunes zones del País Basc Francès.

Per desgràcia, l'idioma basc ha quedat sol. És un idioma aïllat, que no pertany a cap família coneguda, i que està envoltat d'idiomes Indoeuropeus amb els que no té cap relació genètica. Les úniques semblances que es poden detectar són sempre per contacte, és a dir, dos idiomes geogràficament molt pròxims, i que un dels dos adopta alguna paraula o fins i tot estructura de l'altre. Actualment, la majoria de paraules "importades" presents al Basc provenen del castellà, per raons històriques més que obvies.

Però bé, aquesta solitud i aïllament de l'Euskera, no han impedit que alguns valents (i alguns sonats) hagin proposat teories sobre el seu origen i les seves relacions genètiques. Vet aquí les que em semblen més esbojarrades:


L'euskera a la sabana

La primavera del 2013, apareixia una notícia que es feia ressò de la publicació d'un estudi del filòleg Jaime Martín en que defensava que l'Euskera i les llengües Dogon estaven emparentades. Per què us feu una idea, les llengües Dogon les parlen unes 600.000 persones d'aquesta ètnia que viuen a Mali i Burkina Fasso. Són idiomes que pertanyen a un amplíssim grup de llengües africanes anomenat família Níger-Congo. Segons aquest senyor, hi ha un conjunt de paraules que tenen molta similitud, i també hi ha estructures gramaticals similars. Entre les paraules que suposadament tenen un origen comú, menciona:

Euskera        Dogon       (traducció)

bede             bide            (camí)

beri               bero         (calent)

Val a dir que els 20 anys que ha dedicat aquest home a la seva teoria no han servit de gaire. Va ser desmuntada fàcilment per la comunitat científica. Com que la notícia es va circumscriure bàsicament a l'àmbit espanyol (p.e. en un article de La Vanguardia), vaig aprofitar per enviar-ho a una amiga, l'Asya Pereltsvaig de la Universitat de Stanford i la resposta va ser demolidora; la teoria no s'aguantava per enlloc (vegeu el post): les similituds gramaticals eren reduïdes i resultat de l'atzar. Per què ens entenguem; de ben segur que es pot trobar similituds gramaticals entre el català i, per exemple, alguna de les 800 llengües de Papua - Nova Guinea, i això no vol dir que el català hi estigui emparentada; simplement es tracta que alguns patrons són semblants per atzar.

Pel què fa al vocabulari, les similituds no seguien la regla nº1 de la lingüística: Cal que hi hagi un patró en les variacions dels sons entre un idioma i l'altre. M'explico: quan per passar del basc al Dogon, en una paraula canvia, posem per cas, la "e" per una "i", cal que això succeeixi en tots els casos idèntics, però resulta que ens trobem altres casos en que canviava la "e" per una "o". Això queda molt clar en l'exemple de camí / calent que us he ensenyat abans. Així doncs, queda clar que no hi ha cap patró, ergo... l'euskera i el dogon s'assemblen com un ou a una castanya. Així doncs, al calaix de l'LSD!

Georgians prenent txakolí

En la desesperada cerca d'algun parent per a l'idioma basc, s'han proposat moltes teories. Antigament es deia que el basc era de la mateixa família que les llengües parlades pels Ibers abans que arribessin els romans. Aquesta teoria, promoguda bàsicament per l'historiador català Bosch i Gimpera, va ser desestimada ja fa anys. També s'ha proposat una relació entre el basc i les llengües Kartvelianes de la zona del Caucas, de les que en forma part el Georgià. Aquesta teoria, plantejada molt seriosament, també va acabar sent refutada. Si tenim en compte que antigament (però molt antigament,... abans de l'arribada dels Indoeuropeus), l'àrea ocupada per les llengües Kartvelianes era molt més gran que actualment, i el mateix passava amb l'àrea ocupada pel basc, aleshores és molt plausible que ambdues famílies de llengües haguessin estat en contacte. Com que ambdues famílies són prèvies a l'arribada de les llengües Indo-europees (i els seus genets masclistes! vegeu post) aquest contacte era més fàcil, fent que probablement compartissin algun "petit matís" tot i ser de famílies lingüístiques independents.

El problema és quan arriba algú que vol posar "salsa" a aquest contacte. Veient que es plantejava una possible relació entre el Georgià i l'Euskera, hi ha hagut algun lingüista i historiador amb ganes de protagonisme que defensa que no és que Basc i Georgià siguin de la mateixa família, sinó que... i agafeu-vos fort, el Basc descendeix directament del Georgià. Segons aquesta gent, quant al s.XV (només fa 500 anys!) hi va haver una diàspora de Georgians que fugien del seu país, molts d'ells es van assentar al voltant del Golf de Biscaia, després de travessar tot Europa. Allà, s'instal·len en el que ara és el País Basc i hi imposen la seva llengua que, unida a la llengua local, acaba derivant en el Basc actual. Bravo, Bravo!

 

L'amic georgià abans de prendre's un txakolí i uns pintxos a Donosti

Vull agrair la informació que m'ha facilitat l'Asya Pereltsvaig. Si voleu saber-ne més sobre el tema, podeu seguir el seu blog Languages of the World.