L'illa de Geòrgia del Sud està a uns 1.400km a l'est de les Illes Falklands. Sola, aïllada al mig de l'Oceà, en un punt (54ºS) en que oficialment encara es considera "el sud de l'Atlàntic". Però sincerament, veient un mar de color gris fosc, temperatures glacials i les onades dels "furiosos cinquanta", formalment serà l'Atlàntic o el què vulguin, però en realitat l'illa sembla en ple Oceà Antàrtic.
L'illa és allargada i prima; tot i que té més de 160km de punta a punta, d'ample tot just arriba als 35km, però és que a més, és extremadament muntanyosa: 11 pics per sobre dels 2.000m, i dels quals un, el Mont Paget, s'acosta als 3.000m. És com si baixessis la Pica d'Estats i al peu t'hi trobessis la platja!
I qui viu aquí? Doncs pràcticament ningú. Bé, ningú no és originari de Geòrgia del Sud, però hi ha qui hi viu per "motius professionals". Deixeu-me que us expliqui la (poca) història de l'illa i entendreu el perquè:
L'illa va ser albirada ja al s.XVII per navegants britànics i espanyols. En James Cook va fer la volta a l'illa ja ben entrat el s.XVIII i més tard, l'illa va servir com a base temporal per a la caça de foques. A principis del s.XX, un noruec, en Carl Anton Larsen va establir a l'illa la primera base permanent per a la caça de balenes. Tot i estar a l'Atlàntic Sud i en territori britànic, en Larsen va posar un nom ben noruec a l'assentament: Grytviken. Amb els anys, van aparèixer altres assentaments més o menys grans per l'illa: Stromness, Husvik,... Algú va definir aquests assentaments com a "ossaris gegants bullint en vaselina", degut a les condicions en que es tractaven i processaven les balenes caçades. Unes altres "evocadores" paraules feien referència a les feines de processament de les balenes i als "fètids vapors que emanaven, barreja d'olor nauseabund de peix passat, fems i curtit de pells"!
Als anys 60 van tancar les darreres estacions baleneres que encara estaven en funcionament i l'illa va quedar habitada només per un destacament científic a la vora de Grytviken. Però com us explicava en el post anterior, quan l'any 1982 els argentins van envair les Falklands, ja que hi eren posats, també es van apoderar de la Geòrgia del Sud o, com ells l'anomenen, Isla San Pedro (amb aquesta mania de posar noms tètrics o del santoral als nous descobriments). Quan els britànics els van fer fora, van deixar a King Edward Point, a prop de Grytviken, un destacament que, en l'actualitat, varia entre les 15 persones a l'hivern i 30 a l'estiu.
Els creuers turístics que es dirigeixen cap a l'Antàrtida acostumen a fer una breu escala a Grytviken. Els turistes, quan baixen del creuer, poden visitar l'antiga estació balenera amb la majoria dels seus edificis destartalats, i els pocs que encara estan en condicions, com l'esglesia, o el museu de Grytviken. L'altre punt turístic a Grytviken és el cementiri. La majoria de tombes corresponen a treballadors de l'estació balenera, però hi ha una tomba en la que no hi ha enterrat cap balener, i que fa que els turistes que visiten Grytviken peregrinin amb devoció per retre-hi homenatge. I la raó és que a Grytviken hi està enterrat Sir Ernest Shackleton!
Em permetreu, doncs, que la segona part d'aquest post el dediqui a relatar una de les aventures més èpiques de tota l'exploració polar, i que ha fet que en Shackleton sigui una de les figures a qui més admiro.
"Es busquen homes per a viatge perillós. Salari escàs, fred intens, llargues hores de foscor. Poques opcions de tornar sa i estalvi. Honor i reconeixement en cas d'èxit"
Aquest és "l'atractiu" anunci que es va publicar en un diari de Londres per reclutar personal per a l'expedició que l'experimentat Sir Ernest Shackleton organitzava per al 1914. Anomenada "Expedició Trans-Antàrtica Imperial", es proposava creuar l'Antàrtida des d'un dels extrems fins a l'altre, passant pel Pol Sud.
28 homes es van dirigir cap al Mar de Weddell, a l'Antàrtida a bord d'un vaixell anomenat, premonitòriament, Endurance (resistència). L'última escala del vaixell abans de dirigir-se a l'Antàrtida va ser a Geòrgia del Sud, a Grytviken, el 5 de novembre de 1914. A partir d'aquí, les coses es van començar a torçar: un estiu antàrtic amb una excepcional quantitat de gel va deixar empresonat l'Endurance entre la banquisa. El vaixell ja no es podia governar i es movia cap allà on el portava el moviment del gel. En diverses ocasions van intentar alliberar-lo obrint passos entre el gel; però les jornades extenuants només els permetien avançar uns pocs centenars de metres mentre que el gel era capaç de desplaçar el vaixell unes quantes milles sense esforç.
La tripulació va passar l'estiu antàrtic de 1914-1915 amb el vaixell atrapat al gel, però entre rialles, carreres de trineus i partits de futbol sobre la neu, les setmanes van discórrer sense que el risc es fes notar. Quan, el març de 1915, en Shackleton es va adonar que els tocaria passar l'hivern antàrtic igualment empresonats (i amb la foscor més absoluta), va fer canviar la rutina a tota la tripulació. Es tractava de mantenir-los ocupats per evitar perdre la moral fent exercici, entrenaments, cuidant els gossos i mantenint tot l'equipament en perfecte estat. Tot i així, la major part dels dies els van passar tancats dins del vaixell mentre llegien, escoltaven música o representaven obres de teatre mentre a fora la nit antàrtica s'allargava durant setmanes.
Per desgràcia, al setembre de 2015, amb l'arribada de la primavera, el gel es va tornar a moure, però enlloc d'alliberar el vaixell, va començar a comprimir-lo. La fusta del casc de l'Endurance cruixia i gemegava com si d'una tortura es tractés i els dies posteriors es va comença a inclinar. EL 27 d'Octubre, la situació era tan precària que en Shackleton va donar l'ordre d'abandonar la nau. Es va treure tot l'equipament, subministres, menjar, municions i tot allò aprofitable i es va muntar un campament sobre el gel, al costat del moribund vaixell. Quan el vaixell es va enfonsar, "l'Expedició Trans-Antàrtica Imperial" es va abandonar; el nou objectiu era tornar a casa sans i estalvis. Després d'adonar-se que difícilment la deriva del gel els conduiria cap a la direcció desitjada, van optar per avançar caminant. Es va carregar tot el material possible sobre les tres barques que s'havien salvat de l'Endurance i van començar a caminar per sobre el gel estirant els bots i totes les seves pertinences.
Les crestes de gel formades per la pressió de la banquisa feien que s'avancés penosament. En 3 dies van aconseguir avançar 3 kilòmetres. En altres ocasions, tot el què caminaven no servia de res degut a que la deriva del gel els conduia en direcció contrària. Feia més d'un any que havia salpat de Grytviken. Durant aquell febrer de 1916, el menjar va començar a escassejar i en Shackleton es va veure obligat a ordenar que es sacrifiquessin els gossos, ja que consumien massa menjar. La deriva del gel els havia allunyat dels primers objectius: la terra ferma de l'Antàrtida o Paulet Island. El moviment gel els havia portat massa cap al nord i ara només quedaven dues opcions: Clearence Island o Elephant Island.
La nit del 8 d'abril de 1916, mentre els 28 homes dormien, el gel sota els seus peus es va obrir sense avisar; de sobte el banc de gel es va convertir en mar i van tenir el temps just per posar les tendes i els queviures a sobre dels bots. Van remar durant tres dies seguits fins a albirar Elephant Island. La costa de l'illa, però, era plena de roques i intentar acostar-s'hi era un suïcidi que probablement acabaria amb les barques esberlades entre les roques. El 14 d'abril, els homes estaven exhausts; portaven dies sense dormir ni pràcticament menjar, i en Shackleton va optar per arriscar-se. No tenia cap altra opció que intentar un desembarcament a l'illa i, per sort, un dia més tard, un dels bots va descobrir una petita platja que els permetria desembarcar. Era la primera vegada en 18 mesos que trepitjaven terra ferma.
Però quina terra ferma! Elephant Island era una roca gèlida allunyada de qualsevol ruta marítima i que només podia oferir als homes de l'Endurance fred, humitat, roques i pingüins! Calia, doncs, sortir d'aquella illa. Amb els corrents marins de la zona, l'única possibilitat era una travessa boja de 1.300km fins a l'illa Geòrgia del Sud. Però amb un risc: si la navegació no era perfecta i no encertaven la direcció exacta de l'illa; és a dir, si es passaven de llarg Geòrgia del Sud, ja no hi havia res més: l'Oceà Atlàntic i, a més de 2.500km, les costes de Sud-Àfrica. Calia doncs encertar-la i només tenien una possibilitat ja que no podien donar mitja volta ja que el corrent és massa fort per navegar-hi en contra.
Després de 14 dies de navegació amb onades de fins a 10 metres, els 6 homes abord del bot James Caird, comandats per en Shackleton mateix, van albirar Geòrgia del Sud i van desembarcar en una petita caleta. Però com que "les desgràcies mai venen soles", els quedava arribar fins a un lloc habitat i Stromness o Grytviken estaven a l'altre costat de l'illa. Era impossible circumnavegar l'illa ja que els forts corrents els haguéssin enviat a l'Oceà obert. Calia, doncs, travessar l'illa a peu. En Shackleton va seleccionar dos homes per acompanyar-lo i van començar a enfilar-se muntanya amunt per una illa que no havia estat mai cartografiada i, molt menys, travessada. Van caminar tot el dia pujant muntanyes nevades amb unes sabates i roba d'abric pràcticament inexistents. En Shackleton va obligar els seus dos companys a caminar també durant la nit, ja que sabia que, si s'adormien, ja no es tornarien a despertar. L'endemà al matí, el 21 de maig de 1916, van sentir la sirena de Stromness que convocava els treballadors de l'estació balenera a iniciar la jornada.
Ara només calia descendir els 500m de desnivell fins a la cala on hi havia l'estació balenera Stromness. Els tres homes estaven esgotats, amb símptomes de congelació, deshidratats i vorejant la pèrdua de coneixement. En un últim rampell de lucidesa, en Shackleton va dir als seus companys que s'asseguessin a terra i es van deixar lliscar vessant avall com si baixessin en trineu. En cinc minuts van avançar el què els hagués costat una esgotadora jornada i que, en l'estat que estaven, no podien afrontar.
Imagineu-vos que deurien pensar els treballadors de Stromness en veure aparèixer del no res tres homes barbuts, vestits com pidolaires i que avançaven fent tentines! L'endemà mateix, l'Ernest Shackleton començava a organitzar el rescat dels homes que s'havien quedat enrere: en primer lloc es van recollir els tres homes que s'havien quedat al costat del bot James Caird a l'altre costat de l'illa Geòrgia del Sud. Posteriorment va rescatar els 22 homes que s'havien quedat a Elephant Island esperant-lo i sense saber si havia aconseguit arribar a Geòrgia del Sud.
Després de quasi 20 mesos de periple, Sir Ernest Shackleton havia aconseguit treure amb vida d'aquella presó blanca tots i cadascun dels seus homes. "L'Expedició Trans-Antàrtica Imperial" havia estat un fracàs però Ernest Shackleton havia pujat als altars de l'exploració polar.
Els anys posteriors, convertit en una celebritat al Regne Unit i a tot el món, Ernest Shackleton es va adonar que la vida de luxes i recepcions no estava feta per a ell. Es va inventar una nova expedició antàrtica amb un objectiu molt indefinit. Va convocar als homes de l'Endurance a qui havia tret del gel, i una gran majoria van respondre a la seva crida. A on es dirigien, quin era l'objectiu o el salari eren el de menys. Sabien que anirien allà on Sir Ernest Shackleton els portés.
El 5 de gener de 1922, amb el Quest, el vaixell de la nova expedició, entrant a la badia de Grytviken, Ernest Shackleton va patir un atac de cor fulminant. Va ser enterrat al cementiri de Grytviken. El 2011 es van traslladar, al mateix cementiri, les cendres d'en Franck Wild, el seu lleial lloctinent, que havia acompanyat en Shackleton en totes les expedicions i que, des d'aquell dia, descansa al costat d'aquell gran explorador a qui tots els seus companys de fatigues anomenaven "The Boss".
Si voleu llegir amb més profunditat les vicissituds d'en Shackleton i l'Endurance, us recomano dos magnífics llibres: La prisión blanca (Alfred Lansing) i Atrapados en el hielo (Caroline Alexander).
10/10
ResponElimina