Un lloc remot de veritat, poc poblat i allunyat de qualsevol allunyat ruta. Avui, en la tercera etapa del recorregut per l'Atlàntic Sud, visitarem l'illa Tristan da Cunha! Benvinguts al paradís de les "geografies remotes"!
Situeu-vos; ara estem 2.400km més al sud que Santa Helena i Sud-Àfrica i el Brasil estan, ambdues, a 3.000km de distància. És a dir que, si vols veure una cara que no sigui la d'alguna de les 296 persones que viuen amb tu a Tristan da Cunha, has de viatjar 2.400km. Us sembla molta distància? Doncs espereu-vos perquè encara no us he explicat en quines condicions s'ha de fer aquest viatge!
Tornem a estar en una illa volcànica, però a diferència de les altres illes, Ascensión i Santa Helena, el volcà de Tristan da Cunha arriba fins als 2.000m i, com veureu més endavant, encara està actiu. Així doncs, tractant-se d'una illa més o menys petita (10km de punta a punta), un volcà d'aquestes dimensions monopolitza quasi tota l'illa. Hi ha un únic poble: Edinburgh of the Seven Seas, on es concentren els 297 habitants de l'illa. Al ser l'única població, els seus habitants no perden el temps pronunciant "Edinburg-of-the-seven-seas" i en diuen tot simplement "The setlement" (l'assentament). A part de la pròpia illa Tristan da Cunha, hi ha 3 illes més a les proximitats: Inaccessible Island i Nightingale, ambdues deshabitades, i Gough Island, amb una petita base científica habitada a temporades.
La història de l'illa deixa molt clar el perquè del seu aïllament. L'illa la va descobrir el navegant portuguès Tristan da Cunha l'any 1506, i li va posar el seu propi nom. Però veient que el seu descobriment no semblava gaire interessant, ni tan sols hi va posar el peu. En podríem dir un "descobriment express". Haurien de passar 100 anys fins que algú trepitgés Tristan da Cunha i 250 fins que algú investigués l'illa mínimament.
L'any 1810 apareixen a l'illa 3 "sonats" (després se n'hi afegiria un quart) amb la intenció de poblar l'illa, però dos anys després, només un d'ells, Tomasso Corri, roman viu fent de granger. La seva tranquil·litat (digue-li tranquil·litat, o digue-li solitud extrema) s'acaba quan, com ja hem vist en el passat post, s'estableixen a l'illa soldats britànics per prevenir un intent de rescat d'en Napoleó de la veïna Illa Santa Helena.
Així doncs, no és fins al s.XIX que Tristan es comença a poblar. Entorn del destacament militar, i tenint en compte que l'illa és un punt d'abastiment pels vaixells que creuen l'Atlàntic Sud, es va creant una petita comunitat civil, que també va creixent amb supervivents de naufragis que van a parar a les platges de Tristan da Cunha. De fet, a dia d'avui, els 297 habitants només tenen 8 cognoms diferents, i entre ells hi ha els Lavarello i Repetto, descendents de mariners italians arribats a l'illa després que el seu vaixell s'enfonsés prop de l'illa.
Amb l'obertura del canal de Panamà i la generalització dels vaixells de vapor, l'ús com a punt de parada dels vaixells perd tot l'interès, i tan sols l'establiment durant la segona guerra mundial, d'una base ultra-secreta de vigilància de submarins nazis va mantenir una mica de "vidilla" a l'illa.
I ens plantem a l'any 1961, moment en el que al Queen Mary's Peak, el volcà de l'illa, se li acut començar una erupció. L'agost d'aquell 1961, es van notar petits terratrèmols i el volcà va començar a fumejar. Quan, amb un dels terratrèmols, es va obrir una gran esquerda a pocs metres del far de l'illa, els Tristanians van ser conscients que corrien perill i que no podien romandre ni un minut més a l'illa. No van tenir temps d'agafar res més que uns quants queviures i materials per fer un refugi improvisat; els 264 habitants de l'illa van agafar els bots i van creuar la vintena de milles que els separaven de la deshabitada Inaccessible Island. L'endemà, el buc mercant holandès Tjisadane, que es dirigia cap a l'illa després d'haver sentit la crida de socors, va rescatar els Tristanians que havien passat pràcticament la nit al ras després de la seva fugida a corre-cuita. No hi va haver temps per a més. El vaixell holandès els va portar directament cap a Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica. Uns dies després arribava a Tristan da Cunha un vaixell britànic per constatar que la lava estava arrasant camps de conreu, pastures i, sobretot, la factoria de llagostes, la gran font d'ingressos pels habitants de l'illa. Van recollir algunes pertinences dels illencs i, deixant tot el bestiar, va tornar a salpar cap a Ciutat del Cap.
De Ciutat del Cap, els Tristanians van ser traslladats a Anglaterra, primer a unes barraques provisionals i poc després a l'antiga base aèria de la RAF de Calshot, al sud d'Anglaterra. La majoria d'habitants van veure per primera vegada coses com unes escales mecàniques o un autobús de 2 pisos! L'estiu del 1963, 2 anys després de l'erupció, una expedició de la Royal Geographic Society va certificar que les condicions eren mínimament acceptables per tornar a viure a l'illa. Els Tristanians no s'ho van pensar dues vegades, i el novembre d'aquell any, tots els habitants tornaven a ser a la seva estimada Tristan da Cunha, incloent-hi els marits anglesos de 4 de les noies de Tristan i que s'havien casat durant l'exili forçat.
Un punt molt peculiar de l'illa és la seva economia i organització social: L'illa és com una gran cooperativa. Tothom té el mateix nombre de caps de bestiar i les terres de conreu són comunals. La gent, a part de fer de grangers, treballen a la factoria de llagostes (reconstruida després de l'erupció del 1961, i una altra vegada després d'un incendi fa un parell d'anys) o a l'administració pública. Així ningú té més possessions que l'altre, i també s'evita que un excés de bestiar esgoti les pastures de Tristan da Cunha. A més, cal tenir en compte que l'illa és totalment autosuficient, a diferència, per exemple, de Santa Helena. La factoria de llagostes té un contracte exclusiu per subministrar producte al mercat Japonès i aquesta font d'ingressos, juntament amb la venda de segells (molt rars i buscats pels col·leccionistes), asseguren als illencs el manteniment d'un "estat del benestar" que implica tenir un metge i una infermera "residents" (quanta gent es deu presentar per ocupar la plaça?) amb un hospital amb 4 llits, una escola, policia (cos format per 1 agent i 3 voluntaris) i oficina de correus, tot gestionat des de "Whitehall", que és com els illencs anomenen l'únic edifici de dues plantes de l'illa i que alberga l'administració pública.
La història de l'illa deixa molt clar el perquè del seu aïllament. L'illa la va descobrir el navegant portuguès Tristan da Cunha l'any 1506, i li va posar el seu propi nom. Però veient que el seu descobriment no semblava gaire interessant, ni tan sols hi va posar el peu. En podríem dir un "descobriment express". Haurien de passar 100 anys fins que algú trepitgés Tristan da Cunha i 250 fins que algú investigués l'illa mínimament.
L'any 1810 apareixen a l'illa 3 "sonats" (després se n'hi afegiria un quart) amb la intenció de poblar l'illa, però dos anys després, només un d'ells, Tomasso Corri, roman viu fent de granger. La seva tranquil·litat (digue-li tranquil·litat, o digue-li solitud extrema) s'acaba quan, com ja hem vist en el passat post, s'estableixen a l'illa soldats britànics per prevenir un intent de rescat d'en Napoleó de la veïna Illa Santa Helena.
Així doncs, no és fins al s.XIX que Tristan es comença a poblar. Entorn del destacament militar, i tenint en compte que l'illa és un punt d'abastiment pels vaixells que creuen l'Atlàntic Sud, es va creant una petita comunitat civil, que també va creixent amb supervivents de naufragis que van a parar a les platges de Tristan da Cunha. De fet, a dia d'avui, els 297 habitants només tenen 8 cognoms diferents, i entre ells hi ha els Lavarello i Repetto, descendents de mariners italians arribats a l'illa després que el seu vaixell s'enfonsés prop de l'illa.
Amb l'obertura del canal de Panamà i la generalització dels vaixells de vapor, l'ús com a punt de parada dels vaixells perd tot l'interès, i tan sols l'establiment durant la segona guerra mundial, d'una base ultra-secreta de vigilància de submarins nazis va mantenir una mica de "vidilla" a l'illa.
I ens plantem a l'any 1961, moment en el que al Queen Mary's Peak, el volcà de l'illa, se li acut començar una erupció. L'agost d'aquell 1961, es van notar petits terratrèmols i el volcà va començar a fumejar. Quan, amb un dels terratrèmols, es va obrir una gran esquerda a pocs metres del far de l'illa, els Tristanians van ser conscients que corrien perill i que no podien romandre ni un minut més a l'illa. No van tenir temps d'agafar res més que uns quants queviures i materials per fer un refugi improvisat; els 264 habitants de l'illa van agafar els bots i van creuar la vintena de milles que els separaven de la deshabitada Inaccessible Island. L'endemà, el buc mercant holandès Tjisadane, que es dirigia cap a l'illa després d'haver sentit la crida de socors, va rescatar els Tristanians que havien passat pràcticament la nit al ras després de la seva fugida a corre-cuita. No hi va haver temps per a més. El vaixell holandès els va portar directament cap a Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica. Uns dies després arribava a Tristan da Cunha un vaixell britànic per constatar que la lava estava arrasant camps de conreu, pastures i, sobretot, la factoria de llagostes, la gran font d'ingressos pels habitants de l'illa. Van recollir algunes pertinences dels illencs i, deixant tot el bestiar, va tornar a salpar cap a Ciutat del Cap.
De Ciutat del Cap, els Tristanians van ser traslladats a Anglaterra, primer a unes barraques provisionals i poc després a l'antiga base aèria de la RAF de Calshot, al sud d'Anglaterra. La majoria d'habitants van veure per primera vegada coses com unes escales mecàniques o un autobús de 2 pisos! L'estiu del 1963, 2 anys després de l'erupció, una expedició de la Royal Geographic Society va certificar que les condicions eren mínimament acceptables per tornar a viure a l'illa. Els Tristanians no s'ho van pensar dues vegades, i el novembre d'aquell any, tots els habitants tornaven a ser a la seva estimada Tristan da Cunha, incloent-hi els marits anglesos de 4 de les noies de Tristan i que s'havien casat durant l'exili forçat.
Un punt molt peculiar de l'illa és la seva economia i organització social: L'illa és com una gran cooperativa. Tothom té el mateix nombre de caps de bestiar i les terres de conreu són comunals. La gent, a part de fer de grangers, treballen a la factoria de llagostes (reconstruida després de l'erupció del 1961, i una altra vegada després d'un incendi fa un parell d'anys) o a l'administració pública. Així ningú té més possessions que l'altre, i també s'evita que un excés de bestiar esgoti les pastures de Tristan da Cunha. A més, cal tenir en compte que l'illa és totalment autosuficient, a diferència, per exemple, de Santa Helena. La factoria de llagostes té un contracte exclusiu per subministrar producte al mercat Japonès i aquesta font d'ingressos, juntament amb la venda de segells (molt rars i buscats pels col·leccionistes), asseguren als illencs el manteniment d'un "estat del benestar" que implica tenir un metge i una infermera "residents" (quanta gent es deu presentar per ocupar la plaça?) amb un hospital amb 4 llits, una escola, policia (cos format per 1 agent i 3 voluntaris) i oficina de correus, tot gestionat des de "Whitehall", que és com els illencs anomenen l'únic edifici de dues plantes de l'illa i que alberga l'administració pública.
Un altre aspecte curiós de Tristan da Cunha és el fet que, com que dels 15 primers pobladors civils de l'illa, 3 tenien asma, l'aïllament genètic ha fet que actualment gran part de la població sigui asmàtica. I és que, com us comentava abans, només hi ha 8 cognoms a l'illa: Glass, Green, Hagan, Lavarello, Patterson, Repetto i Swain. I és també aquest aïllament el què ha configurat el Tristanian, el curiós dialecte de l'anglès que es parla a Tristan da Cunha: Es tracta d'una barreja entre l'anglès del s.XIX, l'italià i l'afrikaans.
 |
| Jornada de portes obertes a l'escola (setembre 2014) |
I com es pot arribar a Tristan da Cunha? Em puc imaginar que esteu impacients per poder-vos organitzar unes vacances a Edinburg of the Seven Seas! Doncs bé, teniu 4 vaixells diferents que, entre tots, acaben passant 9 o 10 vegades a l'any per l'illa. El problema és que Tristan da Cunha no té un port on hi pugui atracar un vaixell. Els bucs s'acosten a l'illa i una barcassa trasllada passatgers, mercaderies i maquinària cap a l'illa. Un cop a l'illa, no hi ha cap hotel, però els illencs lloguen habitacions o cases com si fos un Bed & Breakfast i, es veu, que l'hospitalitat és absoluta. Els locals també us faran de guies per poder visitar l'illa i us ajudaran amb tot el que necessiteu. La zona comercial de The Settlement el configuren l'oficina de correus, que també fa de Oficina de Turisme, i el "Supmarket" o "Island Store", que és l'única botiga en 2.500km a la rodona.
I què es pot fer un cop a Tristan da Cunha? Doncs gaudir d'uns paisatges espectaculars, trekking per Queen Mary's Peak, veure una fauna única en el món, especialment ocells i pingüins i, sobretot, gaudir l'experiència de sentir-se, per uns dies, part de una de les comunitats més remotes del món!
Tota la informació turística i pràctica la podeu trobar en aquest enllaç. És el web oficial de l'illa i que serveix per a informar els possibles visitants, però alhora subministra tota la informació del dia a dia als propis illencs. Aprofito també per penjar-vos aquest vídeo on podreu veure com és el dia a dia de la vida a l'illa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada