El camí més difícil

A finals dels 70 va obrir a Barcelona una llibreria especialitzada en viatges: la llibreria Altaïr. La vaig descobrir més tard, quan van inaugurar el local del carrer Balmes. Centenars de llibres de viatges, mapes, atles, tots ordenats per regions del món; hi havia una estanteria amb l'etiqueta "Tibet/Himàlaia", o una altra que hi deia "Regions Polars", i totes plenes de llibres! Gràcies a Altaïr vaig descobrir el Mustang, el Bhutan o el Ladakh. I va ser en aquesta llibreria on vaig trobar un llibre titulat "Dos hiverns al Zanskar" d'un tal Olivier Föllmi. Neu i solitud; la portada ja prometia:

                                    

Deixeu-me que us situï el Zanskar abans que res; a l'extrem nord-oest de l'Índia hi ha la regió de Jammu-Caixmir. Una regió propera a l'Himàlaia amb quasi 13 milions d'habitants dels quals un 80% són musulmans. La possessió d'aquest territori de majoria musulmana ha provocat ja 3 guerres entre l'Índia i el Pakistan en els darrers 65 anys. Fins fa ben poc els atacs terroristes d'uns i altres, musulmans i hindús, eren un constant.

Hi ha, però, una part de Jammu-Caixmir que viu (en part) aliena a aquesta violència: el Ladakh. Aquesta vall pertany a Jammu-Caixmir per pura casualitat; es troba en ple Himàlaia, la població és d'origen tibetà, parlen un dialecte del tibetà i no són ni musulmans ni hindús; són budistes lamaistes (és a dir, budistes tibetans). Durant molts anys, per culpa de l'estat permanent de guerra a Jammu-Caixmir, el Ladakh va estar tancat als estrangers. Però a mitjans anys 70, l'accés va quedar obert i el Ladakh, el "Petit Tibet", es va convertir en un destí turístic molt interessant i força accessible. A diferència de la resta de Jammu-Caixmir, la població al Ladakh és molt escassa i el clima i les condicions de vida són molt dures: tipus tibetà, vaja.

Leh, la capital del Ladakh, conegut també com el "Petit Tibet"

Però sempre es pot estar "pitjor"! A l'oest de la vall del Ladakh s'hi estén la serralada del Zanskar, atravessada pel riu del mateix nom: el riu Zanskar. I la vall que forma el riu Zanskar i els seus afluents, el Tsarap i el Doda, conformen el territori del regne del Zanskar. De fet, no és un regne sinó dos! Lògicament, els reis no mantenen cap tipus de poder i el seu títol és purament nominal. Ambdos reis són de la mateixa, diguem-ne, dinastia: per un costat tenim el rei de Zangla, que té la seu a la població del mateix nom, i de l'altre costat tenim el rei que viu a Padum. Aquest últim és el que ostenta el titol de Rei del Zanskar, i el seu col·lega de Zangla n'és vassall.

Padum és, doncs, la capital del regne i, alhora, la població més important: 1.000 habitants. Realment, el pastís que es repartien els dos reis no es pot dir que fos gaire suculent: en total, el Zanskar té entre 12.000 i 13.000 habitants que viuen d'una agricultura molt pobre, i de criar iaks i ovelles. I el pitjor és que el punt més baix (si, heu llegit bé, el més baix) de tot el Zanskar, està situat a 3.500m! Ara s'entén perquè ambdós reis no van tenir mai grans disputes teritorials: es pot dir que no hi havia gairebé res a repartir!

Si recordeu, en els posts sobre el regne de Lo, us explicava que aquest regne tenia una posició privilegiada pel fet que hi passava una de les poques rutes de "baixa alçada" (5.000m!) per creuar l'Himàlaia. Així doncs, històricament, gran part del comerç entre el Tibet i el Nepal i l'Índia passava pel Mustang, el Regne de Lo i això generava una certa riquesa. I el Zanskar? Doncs tot al contrari; Zanskar és un cul-de-sac: passes pel Zanskar només si vas al... Zanskar. Per tant, és molt més pobre que el Regne de Lo (que no és Beverly Hills exactament).

És a dir que tenim un seguit de valls de l'Himàlaia, despoblades, pobres, gelades i a més de 3.500m. Ho podem empitjorar això? Doncs si!

La configuració d'orografia i clima provoquen que el Zanskar només sigui accessible per carretera els mesos de bon temps: 3 mesos! Darrerament, les millores a les carreteres que ha efectuat el govern indi han permès que uns de les carreteres estigui oberta fins a l'octubre i, per tant, es pot arribar a Padum durant 4 mesos.

Fantàstic! Aïllats per la neu durant 8 mesos l'any! Aquí és on es demostra que l'home és un animal intrèpid (per no dir suïcida). Durant el mes de gener, el mes més fred de l'hivern al Zanskar, els termòmetres cauen tan avall en aquestes valls de l'Himàlaia, que el riu Zanskar es gela. Penseu que es força difícil que un riu d'aquest tipus es geli ja que baixa força aigua i, a més, al ser un riu d'alta muntanya, l'aigua baixa a gran velocitat. Tot i així, el fred és tan intens que durant el gener el riu s'acaba gelant.

Doncs ja tenim un camí! Els zanskarpes (recordeu del post del regne de Lo que la terminació "-pa" és la manera de formar el gentilici en tibetà: lhasapa, ladakhpa, zanskarpa,...) utilitzen el riu gelat com a camí per comunicar-se amb la resta del món (o deixem-ho en "comunicar-se amb el Ladakh") a meitat de l'hivern.

Aquest camí s'anomena la Ruta del Tchadar i és una caminada de 108km per sobre del glaç del riu amb temperatures de fins a -30º. La gent s'acostuma a agrupar en caravanes formades, generalment, només per persones a peu (els animals pesen massa per al gel), i que en uns 10-12 dies fan el recorregut des de Padum fins a Leh. De nit, quan més fred fa, els viatgers s'arreceren en coves properes al riu per passar la nit. Tothom s'arrauleix per no deixar perdre la calor, tan se val si ets un estudiant, un comerciant, un monjo o un guia. L'important és no deixar escapar la calor dels cossos.

El principal problema ve quan el gel no es prou segur. Com us deia, donat el fort corrent que té el riu Zanskar, és difícil que l'aigua es geli. Normalment s'hi fa una capa de gel superficial i el riu corre per sota del gel. Com saber si la capa de gel aguantarà el pes? Ah! Aquí pren el protagonisme l'experiència i la perícia dels guies de les caravanes, que van picant amb pals per saber la consistència del gel.

Què passa si et caus i "suques" una cama a l'aigua? Doncs que immediatament cal encendre un foc i recuperar la temperatura de la cama. I si caus sencer a l'aigua? Doncs no ho vulguis saber!

Ara hi ha força occidentals que fan la ruta. Lògicament caminen vestits amb l'últim crit en roba de muntanya i, de vegades, inclús amb vestits de neoprè.

Però la dificultat de la ruta és molta si la fas amb l'equipament occidental. I si la fas el Tchadar com el fan els zanskarpes, en el seu dia a dia, no pas per esperit d'aventura sinó per poder tirar endavant; aleshores si que és dur! I aquí és on més em va impressionar l'aventura de l'Olivier Föllmi, l'autor de "Dos hiverns al Zanskar"!

L'Olivier Föllmi és un fotògraf franco-suís nascut l'any 1958. La seva passió sempre ha estat la fotografia, però se'l pot considerar un muntanyenc força acceptable. L'any 1976 va descobrir el Zanskar mentre feia alpinisme a l'Himàlaia. I aquí va arribar "l'amor a primera vista". La relació amb els Zanskarpes era cada cop més estreta i, cada cop que hi tornava ja no era un "visitant" sinó que era rebut com un zanskarpa més. Tot i anar sempre vestit com un zanskarpa, es pot dir que, veient-li la cara, ningú podia tenir dubtes que no era tibetà! Tot i així, es va integrar plenament en la societat del Zanskar.

L'any 1980, l'Olivier va decidir que tornaria al Zanskar, però a l'hivern. Va ser un dels primers occidentals en fer la ruta del Tchadar i, sens dubte, qui la va donar a conèixer al món. Aquell hivern el va passar amb els seus amics del Zanskar, en Norbu, en Tashi, i en Wangduss. L'any següent, però, va decidir passar també l'hivern al Zanskar però, enlloc d'arribar al mes de gener, la intenció de l'Olivier era arribar-hi abans. Com que el riu gelat només era practicable durant el mes de gener, calia fer la travessa pels colls de muntanya abans que comencés l'hivern. I ja se sap que quan alguna cosa pot anar malament, segur que anirà malament! Per fer-ho més difícil, no se l'hi va acudir res més que convidar a la travessa a la que més tard es convertiria en la seva dona, la Danielle.

Aquell any hi va haver tempestes molt fortes que van provocar esllavissades a la carretera que porta fins a Leh, la capital del Ladakh. Van haver de passar molts dies esperant que es tornés a obrir la carretera, i van arribar a Leh amb retard. Això va provocar que comencessin la travessa cap al Zanskar més tard del previst i, per acabar-ho d'arreglar, la neu i el fred van arribar més d'hora del previst; just quan l'Olivier i la Danielle estaven a mitja travessa. La Danielle era una bona muntanyenca amateur, però no estava preparada per a aquelles condicions. De fet, ni l'Olivier ho estava. Van creuar el coll del Chercher-la ("-la" vol dir "coll" en tibetà) amb tanta neu, que s'hi enfonsaven fins a mitja cama a cada pas que feien. Anaven tan a poc a poc que se'ls van acabar les provisions i, quan portaven dos dies sense menjar i a punt de caure exhausts, l'Olivier se la va jugar i va deixar la Danielle per intentar trobar ajuda. Va caminar, més mort que viu, fins que, al cap d'unes hores, es va trobar un home vell que se'l mirava com si veiés aparèixer un fantasma. L'home havia sortit a buscar llenya i no s'esperava trobar-se un occidental, vestit a la manera dels Zanskarpes baixant de les muntanyes. Es podria dir que, s'havien trobat de miracle.

Quan el vell se'l enduia pràcticament a l'esquena, l'Olivier va fer un darrer esforç i va dir amb un fil de veu: "Atcho, som dos!". "Atcho" significa, en ladakhi o en zanskari, "germà gran", i és com un adult es refereix a un altre d'edat igual o superior. Ambdós van donar mitja volta i es van dirigir muntanya amunt fins a trobar la Danielle que caminava fent tentines a punt de defallir.

Aquella nit, l'Olivier i la Danielle van dormir a la cabana del vell, que es va mantenir despert i, cada un cert temps, despertava als dos muntanyencs per fer-los empassar una tassa de te tibetà amb mantega.

El què admiro del relat de l'Olivier Föllmi és que ell no fa com la majoria de muntanyencs que, en aquestes circumstàncies, donen les culpes als canvis de temps, al destí o a la imprevisibilitat de la muntanya. No va ser el seu coratge i determinació el què els va salvar; va ser la sort i un home vell que collia llenya. Aquesta visió humil de la vida i de les seves pròpies capacitats fan que, probablement, l'Olivier Föllmi tingui més de tibetà que d'europeu.

Amb els anys, l'Olivier, ja casat amb la Danielle (en devia estar molt enamorada si no el va engegar després d'aquella travessa!) es va convertir en un prestigiós fotògraf que, a part de l'Himàlaia, ha fotografiat paisatges i persones de tot el món i que, a més, ha estat premiat amb un World Press Photo i ha obtingut una menció especial al prestigiós Visa pour l'image de Perpinyà. Ha fet fotografies per a les millors revistes del món, però això no li ha fet oblidar que, de fet, ell és Zanskarpa. A finals dels 80 va "co-adoptar" dos germans zanskarpes, el Tenzin Motup i la Tenzin Diskit. Dic "co-adoptar" perquè els pares d'aquests, aleshores nens, van demanar a l'Olivier i la Danielle si es podien fer càrrec dels nens i donar-los una bona educació. Així doncs, en Motup i la Diskit tenen 4 pares i van viure la seva infantesa a cavall entre França i el Zanskar. Posteriorment, l'Olivier i la Danielle van adoptar (plenament) dos nens més, l'Yvan Tharpa Tséring i la Leonore Pema Yangdon.

La família Föllmi al complert. D'esquerra a dreta: la Pema, l'Yvan, la Danielle, l'Olivier, la Diskit i en Motup

Aquest és el link a la pàgina de l'Olivier Föllmi, on s'hi poden comprar les seves bellíssimes fotografies i els seus llibres, i on explica la seva activitat divulgadora. Fa uns anys, va rodar una pel·lícula sobre les vivències de la seva particular família i la vida de tots ells, a cavall d'Europa i l'Himàlaia.

En resum, al Zanskar hi trobareu el Tibet en estat (força) pur: monestirs dalt de les muntanyes on s'hi celebren festivals religiosos plens de simbolismes i colors, pobles que mantenen l'arquitectura tradicional tibetana i, sobretot la cultura tibetana sense el jou i l'opressió xinesa. Un dels aspectes més característics de la cultura tibetana, molt vinculada a l'àmbit rural i a les terres poc fèrtils (i el Zanskar n'és un bon exemple en ambdós casos) és la poliàndria: què passaria si la poca terra cultivable, que a més és poc fèrtil, s'hagués de dividir en herència entre tots els germans (aquí el concepte de l'hereu no s'aplica)? Doncs que els camps estarien cada cop més dividits i no serien rendibles. La solució tibetana: Tots els germans (nois) d'una família es casen amb una mateixa dona. Abans era molt freqüent i encara ara és practica; una dona i 3 o 4 marits! Els fills (de qualsevol marit) anomenen "pare" al germà gran, i "tiet" a la resta de pares! Noies, us hi apuntaríeu?

Nota: el del barret groc és l'avi, no un marit!

Per cert, Padum i el Zanskar en general han canviat força des del primer viatge de l'Olivier Föllmi. Ara hi ha turistes (pocs), internet i algun hotel, entre altres "avenços" occidentals. Probablement el millor hotel és el Rigyal Hotel a Padum. Com tots els hotels de Zanskar només obre de juny a octubre a no ser que es faci una reserva especial per a grups de trekking hivernal. Però tant a l'hivern com a l'estiu, si voleu conèixer com era la vida tradicional al Tibet abans de la invasió xinesa, el Zanskar manté viu, encara, una part d'aquell mode de viure.