dissabte, 16 de maig de 2015

Els nois del no res

El Mar de Bering es podria assimilar, per a nosaltres els occidentals, a la fi del món. Fixeu-vos en aquest mapa:


Els mapamundis estàndards estan centrats a Europa i, per tant, el Mar de Bering, que separa l'extrem oest d'Alaska, i la punta més oriental de Rússia, queda dividit en dos, donant la falsa sensació de ser dos "culs de sac", enlloc d'un únic mar. A les seves ribes, la població és molt escassa, tant al costat americà com al costat asiàtic. I per acabar-ho d'arreglar, el trànsit marítim és força reduït ja que, gran part de l'any, més al nord del Mar de Bering no s'hi pot navegar a causa de la capa de glaç. En resum, no es pot considerar el Centre del Món, precisament.

Però si canviem la perspectiva podreu veure que la realitat és força diferent. Heus aquí un mapa de la Terra però centrat al Pol Nord:


Tot l'Àrtic, des d'Escandinàvia, Groenlàndia, i les ribes àrtiques de Rússia, fins al Canadà i Alaska forma part d'una mateixa gran cultura. Grups ètnics com els Yupiks, els Inyupiats o els Aleuts han poblat les costes del Mar de Bering ignorant històricament si estaven al continent americà o a Àsia. Fins i tot en els moments més tensos de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units, aquestes ètnies mantenien el contacte i l'intercanvi entre ambdós costats de la frontera. L'Àrtic és, doncs, el centre del seu món.



Dins dels límits del mar de Bering hi ha tot un seguit d'illes, de les quals algunes són americanes i les altres russes. Com us deia abans, estan poblades, majoritàriament, per gent d'una mateixa ètnia o grup d'ètnies: són inuits (els mal dits esquimals) que parlen com a llengua materna idiomes de la família Eskimo-Aleut i, com a segon idioma, o bé l'anglès, o bé el rus, depenent de a quin costat de la frontera estigui la seva illa.


Alguns noms us enganyaran; Karagin i Komandorskiye, lògicament, són russes, i St. Lawrence, Sant Matthew i Nunivak són americanes. Totes les Aleutianes també són americanes, però les Pribilof, en canvi, encara que el nom us soni a marca de vodka, també són americanes. Al cercle vermell del mapa hi ha dues petites illes: les Diomede. La Diomede Gran és russa i la Diomede Petita és americana i tard o d'hora tindran el seu post en aquest blog.

Avui, del què us volia parlar, és de l'illa St. Lawrence i especialment de la seva excepcional escola.

El descobriment de l'illa Saint Lawrence es va produir el dia de Sant Llorenç de 1728. Uns dies abans, per Sant Mateu, s'havia descobert la veïna illa de Saint Matthew. Els descobridors eren els dos vaixells d'una expedició russa que també va descobrir el Mar de Bering i que estaven comandats per un capità ruso-danès anomenat Vitus Bering. Tot i tenir unes grans dots com a navegant, el capità Bering no destacava precisament per tenir una gran creativitat a l'hora de posar noms als seus descobriments.


L'illa, però, ja estava habitada; com deia al començament, Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Txuktxis i Inuits habitaven a la zona del Mar de Bering des de temps immemorials. De fet, sembla ser que tots els nadius americans tenen algun avantpassat que ha estat a Saint Lawrence: Es considera que aquesta illa és el darrer vestigi de la llengua de terra que unia Àsia i Amèrica en èpoques en que el nivell del mar estava més baix. Aquesta llengua de terra va ser utilitzada, per primera vegada ara fa uns 15.000, per tribus siberianes, que van creuar el Mar de Bering per poblar tot el continent americà. Fins a aquell moment, a cap lloc d'Amèrica no hi havia hagut cap presència humana.


Al s.XIX, Saint Lawrence va passar de mans russes a mans americanes en aquell acord comercial digne d'en "Robert amb les cabres" que us explicava en aquest post. Però, a l'igual que havien fet els russos, els americans van continuar ignorant Saint Lawrence. Tota la població de l'illa, bàsicament formada per gent d'ètnia Yupik i Yupiks Siberians es concentrava en dos assentaments: Savoonga i Sivuqaq. Els 4.000 habitants vivien de la pesca, i la caça de morses i balenes.

L'any 1887, l'Església Episcopal Reformada d'Amèrica va decidir cristianitzar els "pobres salvatgets" i va decidir construir una església de fusta a Sivuqaq. Un vaixell va desembarcar eines, fusta i un fuster que, amb l'ajuda dels habitants de Sivuqaq, va construir l'edifici. Un cop acabada, el fuster es va tornar a embarcar i va marxar, deixant les claus de la porta de l'església al cap local. Com que el pobre fuster no parlava Yupik, no va ser capaç (tampoc no era la seva feina) d'explicar la utilitat d'aquell edifici de fusta, el primer que veien els habitants de l'illa Saint Lawrence. Així doncs, ningú a Sivuqaq sabia perquè havia de servir aquell estrany edifici, i es va quedar buit. Durant els següents 3 anys, els Episcopalians van estar buscant missioners per què ocupessin aquella vacant, però va ser en va. Ningú volia anar a la remota i gèlida Illa Saint Lawrence.



Al final, l'església es va vendre a la competència, als Presbiterians. Aquests, enlloc de buscar només un reverend, van buscar algú que, a més, fos professor. I el van trobar: el 1894 arribava a Sivuqaq un matrimoni de Iowa, els Gambell per fer-hi de professors a l'església, reconvertida a escola. 4 anys més tard, els Gambell van haver de tornar cap al continent, acompanyats de la seva filla, nascuda a Saint Lawrence, per tractar una malaltia de la mare. Per desgràcia, en el viatge de tornada cap a Saint Lawrence, el vaixell es va enfonsar i la família Gambell va morir. Des d'aquell dia, Sivuqaq va passar a anomenar-se Gambell, en honor dels primers mestres de l'escola.


Actualment, les escoles de Saint Lawrence són el què a Estats Units s'anomena escoles K-12, és a dir, per a nens i nois fins als 17-18 anys. N'hi ha una a Gambell i l'altre a Savoonga, i formen part del Districte Escolar de l'Estret de Bering. M'imagino que aquest deu ser un dels districtes escolars més grans del món: 200.000km2 per a només 1.500 alumnes!




Però fins als anys 80, no crec que es pogués anomenar escola al què hi havia a Gambell. Els pocs alumnes que hi havia, veien l'escola com una pèrdua de temps quan, a casa seva, se'ls requeria per ajudar en les tasques del dia a dia, molt importants en un entorn tan dur com l'àrtic. A més, l'escola era majoritàriament en anglès, i per als nens, l'anglès no era el seu idioma matern. A l'illa Saint Lawrence, tenint en compte que la quasi totalitat de la població era d'ètnia Yupik, només s'hi parlava Yupik. Així doncs, molts dels professors que havien estat destinats a l'illa descrivien els seus alumnes senzillament com a "Ineducables".

Fins que l'any 1982, va arribar a Gambell un nou professor: en George Guthridge. El panorama que es va trobar era desolador. L'escola no disposava de cap ordinador i pràcticament no tenia llibres. L'absentisme era molt elevat i el nivell dels alumnes era molt baix; algun dels alumnes de 12 anys tenia un nivell de lectura d'un nen de 6, o bé no eren capaços d'escriure una frase sencera.

En Guthridge va aplicar una pedagogia que havia creat ell mateix i, alhora, va començar a demanar recursos i materials per a la seva escola. Va adaptar les classes i els mètodes d'aprenentatge de la lecto-escriptura a un entorn idiomàtic i cultural no-angloparlant. Els grups de treball, els brainstorming o la participació a classe es van convertir en el nou mètode de treball a l'aula. I l'any 1984 va llençar als alumnes el repte més agosarat i increïble: Va inscriure els seus alumnes a la competició "Future Problem Solving" (FPSP).


Aquesta competició escolar està considerada una de les proves més prestigioses per a menors de 18 anys de tot el món. En aquells moments era només d'àmbit nord-americà i s'hi presentaven les millors escoles del país i fins i tot, en alguns casos, escoles per a nens amb altes capacitats (superdotats, vaja).


El Professor Guthridge va aconseguir motivar fins a tal punt els seus alumnes que, segons les seves pròpies paraules: "estudiaven mentre traginaven aigua, mentre treien escates dels peixos, mentre caçaven balenes,...". Van ser capaços de superar tota mena d'obstacles, fins i tot el boicot de dos administradors del districte escolar, que intentaven tancar l'escola per poc rendible; tot per poder-se presentar a la competició.



La majoria dels alumnes de l'equip que es va presentar al FPSP, el més lluny que havien viatjat era a Nome, una petita ciutat de 3.700 habitants, i per tant, no havien vist mai un tren, ni pujat a unes escales mecàniques, ni estat en un hotel. A alguns d'ells, fins i tot, els feia por pujar amb ascensor!

I quin va ser el resultat? Doncs aquells 11 nois i noies d'entre 12 i 17 anys van guanyar les 2 competicions a les que es van presentar; una pels de 12 a 14 anys i l'altre pels de 15 a 17. Eren els millors dels Estats Units! Durant la competició, van desenvolupar treballs sobre enginyeria genètica i residus nuclears, temes que, fins un mesos abans, no sabien ni que existien! Van superar a la resta d'escoles participants, vingudes de tots els Estats Units, convertint-se en la primera escola majoritàriament de nadius americans en guanyar la competició... i per partida doble!

L'Equip guanyador. En Guthridge és el de la dreta, amb la samarreta d'en Mickey Mouse

D'aquella experiència en va sortir un llibre, escrit pel mateix Guthridge, anomenat The Kids from nowhere (Els nois del no res) que explica tot el proces per convertir uns alumnes desnonats del sistema escolar en estudiants brillants sense renunciar a la seva cultura Yupik.


I, apart d'aquest èxit escolar, com és la vida a Gambell i a Saint Lawrence? Doncs sincerament, continua sent dura, però potser una mica menys que abans. La població de l'illa s'ha estabilitzat en uns 1.200 habitants, dels quals la meitat viuen a Gambell, i l'altra meitat a Savoonga. L'illa no té cap arbre, només extensions verdes de salze àrtic, un arbust que no creix més de 30cm i que s'ha adaptat als llargs hiverns del Mar de Bering. Això si; morses, ocells i balenes són presents a l'illa en grans quantitats.


L'economia de l'illa continua estant molt enfocada a la caça de morses i balenes, tot i que la venda de les talles en ivori (extret dels ullals de les morses) suposen una important font d'ingressos. Recentment, l'interès per la natura a començat a portar turistes a Saint Lawrence i, fins i tot, s'ha obert un hotel amb 8 habitacions a Gambell. Ah, i pels que pensin que Gambell i l'illa Saint Lawrence no hi pinten res al món, sapigueu que Gambell està considerada la capital del món en un aspecte: és la capital mundial... dels quads! Si, si, aquelles motos de quatres rodes que la meva dona s'encaparra en anomenar "quackers"! Sense dubte són el mitjà de transport ideal per a la grava de l'estiu i la neu de l'hivern.
La difícil logística en un indret tan remot com Saint Lawrence pot tenir efecte molt curiosos. A veure, si a Gambell o a Savoonga pràcticament no hi ha botigues; com s'ho fa el Pare Noel per aconseguir els regals per als nens de Saint Lawrence? Doncs amb la "Operació Santa". Cada Nadal, la Guàrdia Nacional dels Estats Units organitza aquesta operació, que consisteix en traslladar els regals del Pare Noel als pobles remots d'Alaska. En Santa Claus i els regals es traslladen de poble en poble amb un avió de càrrega de la Guàrdia Nacional i es reparteixen els regals:


I què se n'ha fet del Professor George Guthridge?

Després de l'experiència a Gambell, on hi va estar uns quants anys més, es va decidir a estandaritzar el seu mètode pedagògic, i el va començar a implantar per les escoles remotes de l'estat d'Alaska. L'èxit ha estat aclaparador i, amb orgull, ell mateix explica que, els darrers anys, universitats com el MIT, Standford o Yale han rebut bastants alumnes formats amb el seu mètode a Alaska; entre ells hi ha gran quantitat de Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Indis Atabascans, etc...


A més, s'ha convertit en un novel·lista d'èxit, publicant diversos llibres de literatura fantàstica i de ciència ficció.  Fa uns pocs anys, se'l va nomenar un dels 100 millors professors dels Estats Units. Durant els anys 90 es va tornar a presentar a la competició Future Problem Solving amb els alumnes d'una altra escola del Mar de Bering, l'escola d'Elim i..... van tornar a guanyar, però a més, establint un nou rècord de puntuació!

3 comentaris:

  1. Donem per mort el blog ?????
    Quasi un mes despres de la darrera entrada i amb un ritme de publicacio molt baix, 2 al mes amb prou feines, malauradament aixo sembla.

    ResponSuprimeix
  2. Carai! Quin pressing! Estic a mig escriure!! espero tenir el següent post acabat durant aquesta setmana

    ResponSuprimeix