Un gran explorador i un vil Primer Ministre

Quants homes i dones haurien pogut fer grans gestes o haver fet avançar el conjunt de la humanitat i algú els ho va impedir?

L'any 1754 naixia a Itàlia Alessandro Malaspina. Era fill de marquesos vinguts a menys i, a més, nebot del Virrei de Sicília,  cosa que li va permetre tenir la millor educació. Quan amb 19 anys, va passar un any a l'illa de Malta, va entrar en contacte amb l'art de la navegació i alguna cosa es va encendre en el seu interior: l'any següent ingressava a la Marina Reial Espanyola.

Alejandro Malaspina

A partir d'aquí, l'ascensió va ser meteòrica: al cap de 6 anys ja era tinent de navili i havia navegat fins a les Filipines, entre altres destins. Però, per al jove Malaspina, potser més important que els viatges fou el fet que el destinessin a Cadis, en un moment en que la ciutat andalusa era un dels pocs focus de il·lustració i lliurepensament en aquella Espanya arcaica i supersticiosa.

El caràcter del jove oficial de marina, il·lustrat, científic i lliberal, ja li va provocar el primer ensurt l'any 1782. Aquell any, un "Maestro de Víveres" del vaixell on estava destinat, el va denunciar a la Santa Inquisició per heretge. Les proves, si és que l'heretgia ja no és de per si una acusació prou casposa, eren (atenció!): parlava i llegia en francès, es mostrava poc respectuós durant l'oració del rosari i, finalment, que discutia acaloradament amb el capellà de la nau sobre la transmigració de les ànimes.

Tot i que aquella denúncia no va prosperar, denota perfectament perquè Espanya es convertia en un país miserable i endarrerit. Aquells mateixos anys, Anglaterra enviava en James Cook a descobrir món, i els francesos feien el mateix amb en Louis Antoine de Bougainville. El britànic i el francès van liderar un grup d'exploradors que van fer que la geografia, la biologia, la geologia i, indirectament totes les ciències, fessin un salt endavant espectacular.

Louis Antoine de Bougainville

Però un gran home (o dona) no s'arronsa fàcilment. Després d'aquesta primera topada amb la Santa Inquisició i la justícia espanyola, en Malaspina, convertit ara en Capità de Fragata, assumeix el comandament del vaixell Asunción, amb el que viatja a les Filipines per tornar-ne quasi dos anys més tard. Aprofitant l'ambient liberal i obert a la ciència regnant al Cadis de l'època, en Malaspina estudia Astronomia Nàutica i altres matèries que el posen a l'alçada de l'elit dels oficials de l'Armada espanyola. Poc després, un viatget curtet... res, una volta al món que dura 2 anys més, i ja el tenim preparat per a la gran expedició. De fet, durant aquesta circumnavegació de la terra ja havia estat donant forma mentalment a com hauria de ser aquesta gran expedició.

En Malaspina, astutament, quan presenta la seva proposta d'expedició al govern espanyol, no s'està de mencionar els grans exploradors europeus que fan que la Gran Bretanya o França estiguin passant la mà per la cara a la Corona espanyola, especialment en La Pérouse i en James Cook (que encara en vida, ja apuntava a ser el més gran de la història, vaja, el "Messi" de l'exploració). El govern espanyol va aprovar entusiasmat la proposta de Malaspina i van finançar-la amb el pressupost més alt de la història espanyola per a una expedició que, bàsicament, només seria científica. Dic exclusivament científica perquè estem al 1788. Austràlia ja ha estat descoberta i els oceans ja han estat navegats en gran part. Ningú preveu fer cap gran descobriment de terres incògnites. Ara, el què donava prestigi eren les descobertes científiques. Quins temps aquells!!

El gran James Cook

30 de juliol de 1789: Les fragates Atrevida i Descubierta surten de Cadis sota el comandament del capità José de Bustamante la primera, i Alejandro Malaspina la segona i que, a més, comanda el conjunt de l'expedició. A part dels dos capitans, que alhora són amics íntims, l'expedició reuneix la flor i nata de la ciència espanyola, i també els millors oficals de l'Armada. Vaja, per un cop, el govern espanyol és capaç de finançar i coordinar correctament un projecte científic sense espatllar-lo per interès, enveja o venjança. Però no menystinguem la incompetència científica d'aquest país...

Les fragates Atrevida i Descubierta

La singladura comença a Montevideo, a l'actual Uruguay, on comencen a cartografiar la zona. Seguiran cap a les Malvines i creuaran el pas de Drake, que separa Sud-Amèrica de l'Antàrtida per poder remuntar el continent pel Pacífic fins arribar a Valparaíso, a Xile. Aquest primer tram de l'expedició ja els posa davant d'icebrgs, tempestes i mars gèlids. Però les dues fragates han estat ben dissenyades per el propi Malaspina, que no ha volgut deixar res a l'atzar (o a la ineptitud) i ha copiat el disseny dels vaixells emprats per en James Cook a la seva primera expedició. Per copiar, fins i tot els hi ha copiat els noms: Resolute (Atrevida) i Discovery (Descoberta).

D'aquí remunten cap al nord fins a arribar al Callao, al Perú i,al mes de desembre de 1790 arriben al Panamà on s'hi aturen per fer un estudi dels nivells del mar Pacífic i Atlàntic i la massa de terra que els separa, ja que en Malaspina és conscient que el Panamà seria un lloc ideal per a fer-hi un canal.

A Mèxic recullen les instruccions secretes enviades des d'Espanya: cal continuar l'expedició cap al nord, cap al Canada i Alaska per parar els peus als rusos! Tingueu present que els anglesos o els recentment independitzats Estats Units d'Amèrica, encara no han posat un peu a la costa oest dels actuals USA. No hi ha ni rastre de Califòrnia, Seattle, Vancouver, ni res que s'hi assembli.

Doncs au, a passar fred. La idea era trobar una possible massa d'aigua que comuniqués el Pacífic i l'Atlàntic pel nord d'Amèrica; el mític pas del Nord-oest que, la seva cerca, tantes vides es va cobrar.

Els següents mesos van investigar i cartografiar tota la costa pacífica del Canadà i Alaska. Durant aquest tram del viatge s'arriben fins a l'arxipèlag de Nutka, a l'actual Vancouver per donar un cop de mà als habitants del Fort que hi havia en una de les illes...

Dos anys abans, el 1790 van arribar a l'arxipèlag de Nutka les fragates Concepción, San Carlos i Princesa Real sota el comandament de Francisco de Eliza. En una de les illes hi van establir una fortificació: Fuerte San Miguel, i al càrrec de la fortificació hi van deixar el tortosí Pere d'Alberní al càrrec de 82 Miquelets, la unitat armada catalana.

Així doncs, l'Alejandro Malaspina, després de recórrer tot el Pacífic americà s'acaba trobant amb una vuitantena de tios vestits amb barretina i així ho van plasmar els dibuixants de l'expedició. Val a dir que, després de dos anys aïllats al Canadà, l'estat dels Miquelets del capità Pere d'Alberní era bastant deplorable. Tot i que, segons en Malaspina, mantenien un ordre i disciplina adequats, l'estat físic i sanitari dels soldats deixava molt que desitjar. Al Fort San Miguel s'hi van deixar 14 homes per mantenir la possessió sota sobirania espanyola, i la resta van ser repatriats cap a Mèxic amb les naus d'en Malaspina.

Les següents etapes van ser ben variades: van creuar fins a les Filipines, illes del Pacífic, per acabar al port xino-portuguès de Macao i d'allí, cap al sud: Nova Zelanda i les Illes Tonga.

El viatge ja tocava a la seva fi i l'Expedició Malaspina va tornar a creuar el Pacífic per dirigir-se altre vegada al port peruà del Callao, i continuar cap a Europa. Finalment, el 21 de setembre de 1793 les dues naus arribaven al port de Cadis, 4 anys i 2 mesos després d'haver-ne sortit.

L'expedició havia estat un èxit. Tot i que havia costat 2 milions de Rals, havia estat un model d'organització i eficàcia. El resultat:

• 70 cartes nàutiques realitzades.
• 140 mapes dibuixats.
• Treballs sobre magnetisme terrestre i gravetat.
• Estudis sobre els recursos i mètodes d'extracció de les principals mines de Mèxic i el Perú.
• Herbari compost per 14.000 (si, no m'he equivocat, catorze mil) plantes.
• Estudis detallats de 500 plantes i minerals.
• Mostres nombroses de fauna.
• Més d'un miler de dibuixos, croquis i esbossos d'animals, plantes indígenes i paisatges.
• Estudis d'observacions astronòmiques.

Tota aquesta documentació va requerir molts mesos de treball per part d'en Malaspina per, un cop a Espanya, convertir-ho en un informe per al govern. El milió de fulls de documents es van condensar en un informe compost per 7 volums en que, apart de la part científica, també tractava l'altra part de l'expedició: un informe sobre la situació de les colònies espanyoles i la seva administració.

La quantitat i la qualitat de la feina hagués estat digna del mateix Capità Cook. Però què en va fer el govern espanyol? El primer ministre espanyol, i vertader home fort del país ja que el rei, en Carles IV era un pobre curt de gambals, era en Godoy, un carca reaccionari que lluitava amb totes les seves forces contra els vents de llibertat i ciència que venien d'Europa. I vet aquí que en Godoy va tenir por! La popularitat d'Alejandro Malaspina era molt gran. Alguns sectors liberals ja el proposaven com a ministre del govern. I en Malaspina era tot el contrari que en Godoy: un home modern, lliberal, lliurepensador i poc amic de frares i capellans. A més, l'informe sobre les colònies espanyoles destapava tota la corrupció, ineficàcia i desgovern que s'estava duent a terme per part del govern; i en Godoy hi quedava retratat.

Es va orquestrar un complot per fer veure que en Malaspina volia atemptar contra en Godoy. Judici sumaríssim i condemna de 10 anys a presó. D'aquesta condemna només en va complir la meitat ja que, gràcies a les pressions d'amics i admiradors de les seves gestes (entre ells, fins i tot en Napoleó), va ser alliberat a canvi de l'exili. En Malaspina va tornar a la seva Itàlia natal on va morir de càncer 8 anys després, el 9 d'abril de 1810.

La presó de La Corunya on en Malaspina va estar empresonat

I la seva obra científica? Què se'n va fer d'aquell informe exhaustiu en 7 volums? Aquells documents van ser confiscats i no es van publicar mai. La memòria del pobre Malaspina va ser condemnada a l'ostracisme, i va desaparèixer qualsevol referència al gran explorador. Fins i tot, 150 anys després, el franquisme va continuar menyspreant aquell navegant que hagués pogut compartir glòries amb els més grans de la història de l'exploració. 

No va ser fins als anys 90 que es va començar a recordar i valorar al gran Alejandro Malaspina. L'any 2010, per commemorar els 200 anys de la seva mort, un gran projecte anomenat Expedición Malaspina (2010-2011), va mobilitzar recursos i científics espanyols per, honrant la memòria del navegant, tornar a llençar una gran expedició científica pels oceans de la Terra.

La moderna Expedició Malaspina

Tot i això, en Malaspina continua sent un gran oblidat a Espanya, on es prefereix honrar futbolistes, personatges del cor o mares de déu abans que científics o exploradors (que no "conquistadores"): tan sols la ciutat de Múrcia i, lògicament, San Fernando (Cadis) tenen un carrer "Alejandro Malaspina". Al Canadà, per exemple, hi ha 3 universitats que porten el nom de Malaspina, i innombrables carrers, avingudes o carreteres.

Malaspina University College a Vancouver Island

El regne del cranc vermell i l'àguila calba

Després de 25 hores de vols i aeroports, passant per Nova York i Seattle, finalment es pot arribar a Anchorage, la ciutat més important (que no la capital) de l'estat d'Alaska. L'aeroport Internacional Ted Stevens d'Anchorage havia estat un dels aeroports amb més trànsit del món fa uns anys. Fins a finals dels 80, als avions occidentals no se'ls permetia sobrevolar la URSS i la Xina. Com que els avions no tenien prou autonomia per volar des d'Europa fins a l'extrem orient per sobre l'Atlàntic, Amèrica i el Pacífic, tots utilitzaven la ruta polar, aturant-se a Anchorage per reabastir-se de combustible. Quan tot això es va acabar, Anchorage disposava d'un aeroport gegantí per servir a un estat com Alaska, amb només 700.000 habitants. Però se'n van sortir (com n'hauríem d'aprendre!) reposicionant l'aeroport per convertir-lo en el 5è aeroport més important del món en trànsit de mercaderies!

I, lògicament, també s'utilitza com a hub per a distribuir tots els vols interiors d'Alaska, un estat molt dependent del transport aeri per poder arribar a tots els racons d'aquesta "Última Frontera". Així doncs, de la terminal sud d'aquest enorme aeroport surt el vol que ens interessa: Un petit SAAB 340 turbohèlix que, curiosament, només porta 20 seients; la resta de l'espai s'utilitza per a mercaderia.

L'avió s'enlaira per a realitzar el vol de 3 hores. És curiós que, a la part de l'avió de la que se n'han tret els seients per posar-hi mercaderies, hi hagi també maletes. Què hi deuen posar al maleter que obligui a treure seients per fer espai per maletes i carregament? La resposta no tarda en arribar: després de 2 hores i mitja de vol força turbulent, l'avió comença a girar com si fes mitja volta.

- "Els parla el capità: degut a un canvi sobtat de les condicions meteorològiques, ens han denegat l'aterratge a l'aeroport de Dutch Harbor. Així doncs, ens veiem obligats a tornar cap a Anchorage. Disculpin les molèsties."

A Anchorage?!! I no es podria aterrar en algun lloc més proper? Si quasi ja havíem arribat! Ara desfarem tot el camí? Doncs si. El 25% dels vols cap a Dutch Harbor es cancel·len abans de sortir i, depenent de l'any, fins a un 30% dels vols que es dirigeixen a l'aeroport Tom Madsen de Dutch Harbor han de donar mitja volta sense poder aterrar. Per acabar-ho d'arreglar, la pista és molt curta, de manera que no hi poden aterrar grans avions.

 Així doncs, l'única manera d'arribar a Dutch Harbor és utilitzant un avió suficientment petit per aterrar en una pista curta, però suficientment gran i, per tant, amb suficient capacitat de combustible per poder desfer tot el camí (3 hores + 3 hores) si es tanca l'aeroport. I l'única solució que han trobat ha estat omplir tots els dipòsits possibles de combustible i limitar el pes de l'avió a 20 passatgers i càrrega a la mateixa cabina.

A més, l'aterratge és molt complicat! Fixeu-vos en la foto: Només els avions d'hèlix són prou petits per entrar per l'altra punta de la pista, la pista 30 (és a dir, en aquesta fotografia veuríeu l'avió entrar de cara) perquè les muntanyes del fons l'obliguen a anar massa alt i hauria de baixar en picat per aterrar. Han de fer, doncs, una maniobra molt complexa per entrar per aquest costat. En canvi, els avions a reacció han d'aterrar a la pista 12, la que veieu a primer pla, i la cosa encara és pitjor! Entren a cegues, sense veure la pista i giren a l'últim moment, just abans de tocar terra.

Vet aquí el turbohèlix que ve d'Anchorage entrant per la pista 30 amb les agradables condicions meteorològiques típiques de la zona...

Però tingueu-ho clar: Val la pena!

De fet, dir que el destí d'avui és Dutch Harbor no seria del tot correcte. Avui serem a la ciutat d'Unalaska, a les illes Aleutianes. El nom de Dutch Harbor  es refereix només al port i l'aeroport de la ciutat, que estan construïts en una petita illeta al costat de l'illa d'Unalaska. Podríem dir que Unalaska és la capital de les illes Aleutianes, una filera de 300 illes que s'estenen durant 1.900km a l'extrem oest d'Alaska. Deia que Unalaska es podria considerar la capital de les Aleutianes perquè concentra la meitat de la població de les illes: un total de... 4.200 persones. Així doncs, en totes les 300 illes hi viuen menys de 9.000 persones!

Per la posició geogràfica de les Illes Aleutianes, es podria pensar que són un destí gelat, del tipus Grise Fjord. No pretenc colar-vos-ho com a lloc de sòl i platja, però el fred no és l'element predominant del clima d'Unalaska. El que de veritat marca el clima de l'illa és la pluja i la boira. La ciutat està considerada el lloc més plujós d'Amèrica del Nord i un dels més plujosos del món. Es diu que les Aleutianes són el bressol de totes les tempestes del Pacífic! I això és fàcil de percebre, fins i tot en foto, amb el color verd intens que té el paisatge de l'illa, i la presència sempre de núvols imponents al cel.

Però hi ha unes setmanes a l'any que la població d'Unalaska augmenta en quasi un 50%: és l'època de la pesca del cranc vermell. Les autoritats de pesca d'Alaska permeten la pesca d'aquest crustaci només durant uns pocs dies a l'any. I en aquest interval curt de temps, l'activitat del port de Dutch Harbor arriba quasi a l'esquizofrènia. L'alta rendibilitat d'aquesta pesca fa que les tripulacions dels pesquers treballin durant dies seguits, pràcticament sense dormir. Els mariners es guanyen, en menys de 10 dies, l'equivalent a la meitat d'un sou anual. Quasi tota la producció es processa a Unalaska i s'envia al Japó per a fer-ne surimi.

El cas del cranc vermell és excepcional per aquests pocs dies que se'n permet la pesca. La resta de l'any, però, l'activitat pesquera també és molt intensa. De fet, Dutch Harbor és el 5è port pesquer... del món! I tot això en una població de menys de 5.000 habitants!

Tota aquesta activitat a la ciutat és força recent. El descobriment dels bancs (no sé quina hauria de ser la paraula correcta per les agrupacions de crancs: bancs, ramats, comunitats?) de cranc vermell es va fer a primers dels anys 80 i, des d'aleshores, l'illa viu abocada a la pesca. Aquesta bonança econòmica ha disparat els preus de l'habitatge, conjuntament amb una altre factor: gran part del terreny edificable de l'illa és propietat de la Ounalshka Corporation. Aquesta empresa pertany a la comunitat Aleut, els nadius de les Illes Aleutianes, i la seva filosofia es basa en no desprendre's de cap bocí de terra, sota cap concepte. Així, si us voleu construir una casa a Unalaska, haureu de negociar amb els Aleuts un contracte de cessió del sòl per a 50 anys. I d'aquí a 50 anys, o et renoven la cessió, o t'endús la casa a un altre lloc!

L'altra peculiaritat d'Unalaska és el seu principal monument; l'edifici que surt a totes les fotos:

Si, és el què sembla: una església ortodoxa russa! Però té lògica ja que fins al 1867, Alaska era territori rus. Aquell any, els russos, que anaven curts de pasta, van tenir la gran pensada de vendre's aquest territori per només 7,2 milions de dòlars! Tot i que ja hagin passat quasi 150 anys d'aquella compravenda, la influència russa encara és visible en alguns punts d'Alaska, i l'església de la Santa Ascensió de Crist n'és un exemple.

La principal atracció d'Unalaska, però, és la natura. I ho tenen molt ben organitzat! Hi ha trekkings guiats per poder gaudir de paisatges increïbles o pujar a les muntanyes i volcans de l'illa. Però no cal ser un muntanyenc expert per caminar per Unalaska i descobrir paratges fascinants on, com sempre, no hi faltarà l'aigua.

 L'altra atracció turística és la fauna i, especialment els tres animals més típics de la zona i que es poden veure molt fàcilment: d'una banda les balenes, que es poden veure des dels tours amb barca que s'organitzen, o des de la mateixa platja!

L'altre animal típic, i molt estimat pels aleuts és la guineu roja. Són realment fàcils de veure, i es passegen bastant sovint per la ciutat sense por dels humans.

I finalment, el més problemàtic de tots: les àguiles marines, conegudes també com a àguiles calbes.

I perquè són problemàtiques? Als Estats Units, l'ocell que surt a l'escut nacional, l'Aguila marina de cap blanc, està protegida pel fet d'estar en perill d'extinció. Però a Unalaska no ho està pas en perill d'extinció. Tot el contrari; i la gent en comença a estar fins al capdamunt! S'ajunten tots els ocells a la vora del port per intentar robar peix del que descarreguen els vaixells. Però com que estan protegides, ningú els hi pot fer res, o sigui que campen "a sus anchas". El pitjor, però, és que són animals força agressius i, en algunes zones han hagut de posar cartells com aquests per avisar que les àguiles tenen força mala llet, i els agrada picar els caps de la gent!

A part de tots aquests atractius, l'illa està ben preparada per rebre els (pocs) turistes que la visiten. Hi ha un parell de museus; un sobre la cultura Aleut, i l'altre sobre la 2ª Guerra Mundial (Unalaska és, juntament amb Pearl Harbor, un dels pocs punts del territori USA que va ser atacat pels japonesos). I també hi ha un bon hotel, el Grand Aleutian Hotel, amb diferents restaurants i entre ells, un de japonès on, segur, hi deuen servir surimi!

Ah, que a ningú se li acudeixi llogar-se un cotxe! En tot cas, que sigui un tot terreny: l'illa només té 10km de carretera asfaltada i 60km de carreteres sense asfaltar.