El Gran nord (2): Un IKEA i dos Caps d'Any

Suposo que a més d'un lector, la idea de passar un dissabte a l'Ikea li deu provocar un atac d'ansietat i la irrefrenable necessitat de fugir. A mi mateix, tot i la meva passió per tot allò que sigui suec, se'm glaça la sang quan la meva dona em diu resignada: "Aquest dissabte, em temo que haurem de passar per l'Ikea". Riuades de gent, nens que corren per entre les taules "Bjursta" i els llits "Sultan", matrimonis discutint si és millor un sofà "Ektorp" o un "Beddinge",...

Però què tenen a veure amb un lloc remot i aïllat uns magatzems Ikea plens de gent? Potser per a vosaltres, la botiga de mobles sueca és un malson, però hi ha qui ho considera el millor dels destins!

A l'extrem nord del golf de Bòtnia, al mar Bàltic, la península escandinava s'uneix al continent europeu. La frontera entre Escandinàvia (Suècia) i el continent (Finlàndia) la marca el riu Torne que, des de la costa, serpenteja directe cap al nord fins als voltants de Kiruna (vegeu el primer post de la sèrie). En el mateix punt on el riu Tornio desemboca al Bàltic, hi ha una ciutat; bé, en realitat són dues ciutats; no, va, deixem-ho en només una. La població de la riba est del riu es diu... Tornio (visca l'originalitat!) i pertany a Finlàndia. La població de la riba oest pertany a Suècia i es diu Haparanda (els suecs sí que són creatius!).

Us comentava el fet de si era una o dues ciutats perquè inicialment es tractava d'un sol nucli de població. Durant molts segles, Finlàndia formava part del regne de Suècia i la ciutat de Tornio (en finlandès) o Torneå (en suec) era una prospera vila, capital de tot el comerç amb la Lapònia. Fins i tot, hi ha alguns historiadors que afimen que, durant el segle XVII va ser la ciutat més rica de Suècia, tot i els seus escassos mig miler d'habitants.

La derrota de Suècia en la guerra contra Rússia, el 1808, va provocar que Finlàndia passes a mans dels russos. I per exprés desig del Zar Alexandre I, Tornio va quedar dins l'Imperi Rús. Però com que la frontera es va establir al riu Torne, una petita part de la ciutat va quedar al costat suec. I aquests van batejar les poques cases que van quedar a les sevs mans, amb el nom de Haparanda.

La desídia russa va fer que l'antany pròspera Tornio caigués en la decadència més absoluta; i la Haparanda veïna era massa petita com, per si sola, poder prosperar. Amb la independència finlandesa del 1917, la situació no va millorar gaire, i no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, que l'economia de Tornio va millorar, especialment gràcies a la fama de la cervesa local, la Lapin Kulta.

Però no ens enganyem, entrat el segle XXI, les dues poblacions germanes no oferien gaires possibilitats als joves. Molta gent marxava cap al sud, tant de Suècia com de Finlàndia, a estudiar o a la recerca d'una feina millor. I aquest despoblament no només passava a la ciutat; tot l'entorn s'anava despoblant.

A principis dels anys 2000, l'alcalde de Haparanda, l'Sven-Erik Butch, va tenir una idea. Podia semblar una idea boja per tots aquells que viuen lluny del Cercle Polar Àrtic, però per a ell, tenia tot el sentit. L'alcalde va aconseguir contactar amb l'Ingvar Kamprad, el propietari d'Ikea, i només li va demanar una cosa: "Agafa un mapa dels països nòrdics, i posa'l de cap per avall" va dir-li l'Sven-Erik. D'aquesta manera, en Kamprad es va adonar que, en aquella zona, hi havia una gran quantitat de població, repartida en quatre països (Suècia, Finlàndia, Noruega i Rússia), que no tenien accés a cap establiment Ikea.

El 15 de novembre de 2006, més de 5.000 persones feien cua ordenadament (com sempre a Suècia!) sota una nevada important, tot esperant que les portes de l'Ikea de Haparanda obrissin per primera vegada. L'èxit va ser immediat; al cap de poc temps, la zona comercial de la riba del riu Torne va atreure moltes més botigues: I-Huset, Häglofs, Candy World... moltes marques van descobrir que l'Àrtic era un mercat fantàstic!

Però, era real el potencial econòmic que preveia l'alcalde Sven-Erik Butch? Doncs sí. Posteriorment a l'èxit de l'Ikea de Haparanda, s'ha analitzat el mercat que suposa la població del Cercle Polar Àrtic. Després de l'experiència de l'Ikea, però, els estudis de mercat no es cenyeixen a un sòl país; sinó que analitzen tota la població de la zona, tan si són suecs, finlandesos, noruecs o russos. I així, els estudis mostren que hi ha una població de quasi 1,5 milions d'habitants àvids de comprar, tal i com ho faria qualsevol europeu, encara que hagin de recórrer llargues distàncies.

Si hom mira el pàrquing de l'Ikea de Haparanda, un dia qualsevol, hi veurà una diferència respecte als Ikea de la resta del mòn: és ple d'una gran quantitat d'autocars. I és que des de tots els racons del Gran Nord surten autocars per poder comprar a l'Ikea. Molts d'ells surten a primeríssima hora del matí per recórrer més de 400km, comprar a l'Ikea i les botigues del voltant, i tornen a destí ja de matinada. Sembla un bogeria, però un Ikea ha estat capaç de revitalitzar l'economia de dues ciutats i aturar-ne el despoblament.

Ep! I els dos Caps d'Any del títol? És molt senzill: Tornio-Haparanda és una de les poques ciutats (bé, jo no en conec cap d'altra) que estan separades per una frontera... i en dos fusos horaris diferents! Doncs sí, mentre que Suècia té l'hora CET (Temps d'Europa Central, o UTC+1), Finlàndia està en el fus EET (Temps d'Europa de l'Est, o UTC+2). I això fa que cada revetlla de fi d'any, la gent tingui per costum celebrar les 12 campanades primer a Tornio per, tranquilament, creuar la frontera i tornar-les a celebrar, una hora més tard, a Haparanda!

Com heu pogut veure, la relació entre Tornio i Haparanda és molt estreta, i cada vegada ho esdevé més. De mica en mica han anat compartint serveis municipals, institucions i escoles i, fins i tot comparteixen un camp de golf al mig de la frontera. Ara però, han decidit fer un pas més, i tornar-se a convertir en una sola ciutat. I com es dirà la nova vila? Tornio o Haparanda? Doncs de cap de les dues maneres; fent ostentació d'una gran creativitat, ambdues ciutats han decidit rebatejar-se (oh, déu meu!) com a EuroCity!

Un rescat a -60ºC

Si algú té una emergència mèdica, la reacció lògica és trucar una ambulància. En un poble petit, en el pitjor dels casos, l'ambulància haurà de venir des d'una vila més gran. Fet i fet, poden suposar entre 5 i 15 minuts d'espera. Però, què fas si realment necessites una ambulància i estàs al Pol Sud en ple hivern austral?

Fa unes setmanes es va donar a conèixer l'intent de rescat mèdic que s'havia realitzat per evacuar dos treballadors de l'estació Amundsen-Scott situada, exactament, al Pol Sud geogràfic. Us vull fer notar que aquests dies, a l'hemisferi nord, esteu gaudint dels dies més llargs de l'any i, per tant, al Pol Sud, estan en ple hivern austral. És a dir, 24 hores d'absoluta foscor i, la sensació que si estàs a -50ºC, estàs en plena onada de calor.

Però abans d'explicar-vos com s'ha hagut de fer l'evacuació dels dos malalts, permeteu-me que us expliqui com és la vida a l'estació Amundsen-Scott.

El primer edifici de la base Amundsen-Scott es va construir, exactament al Pol Sud geogràfic l'any 1956. La base, òbviament, porta el nom de les dues primeres expedicions que van arribar al Pol Sud: la primera, la del noruec Roald Amundsen, i la segona, del capità Robert Falcon Scott que, a més de perdre la cursa per ser el primer, va acabar en desgràcia, morint tots els components de l'expedició de gana i fred en la travessa de tornada.

Després de successives ampliacions, demolicions i remodelacions, actualment la base està formada per un edifici principal (de color gris, en primer pla a la foto), i tot una sèrie de petits edificis auxiliars que fan les funcions de laboratoris, tallers,... Si us fixeu en la imatge, en un primer pla just per davant de l'edifici principal, s'hi veu un petit semicercle format pel que podrien semblar pals o estaques. De fet, són les banderes que encerclen el punt exacte que, en aquell moment, ocupa el Pol Sud Geogràfic. I dic "en aquell moment" perquè la Base està situada sobre una glacera gegant que es mou uns 10 cm. cada any. Així doncs, de tant en quant, cal desmuntar el tinglado de les banderetes i re-ubicar-lo al lloc correcte.

L'edifici actual, el de color gris de la foto, és força peculiar. Veieu que està suspès sobre una espècie de pilars? Aquí ho podreu veure millor:

Aquests pilars són hidràulics i es poden aixecar fins a vint centímetres. Com que el gel es mou, hi podria haver assentaments diferents al llarg de l'edifici. Quan això passa, s'allarga o es disminueix l'alçada d'un pilar i ja tenim el problema resolt.

L'altre punt curiós és aquesta part inferior de l'edifici que fa pendent (just per sobre del cap dels pilars). Això està pensat perquè quan bufa el vent, l'aire es vegi obligat a desviar-se cap a sota de l'edifici. En fer aquest recorregut, el vent s'accelera i aquest fet ajuda a netejar la neu recent caiguda de l'espai sota la base. Heu de pensar que el Pol Sud té un clima molt sec (és molt lluny del mar), i només hi neva uns 20cm l'any. Però aquesta neu no desapareix mai; sempre s'acumula. Si no s'intentés evitar l'acumulació de neu sota l'edifici, en pocs anys quedaria enterrat!

La base disposa de tot tipus de comoditats per als quasi 200 habitants de l'estiu, i els 50 de l'hivern: gimnàs, camp d'esports, biblioteca, sala de jocs, cinema, hivernacle. Es podria dir que no s'hi està tan malament...

Una habitació típica de la base

La botiga, on s'hi pot comprar roba, menjar, llaminadures, alcohol i on, a més, hi pots llogar un DVD.

El Camp d'esports també serveix com a sala d'actes.

El menjador, amb la decoració nadalenca... durant l'estiu antàrtic

Aquí teniu un vídeo que us fa un recorregut per la Base Amundsen-Scott:

Les condicions de vida, però, són dures. I més per la cinquantena de persones que es queden a l'estació durant l'hivern. La temperatura mitjana durant els mesos d'abril a setembre és de.... -60ºC. I això només és la mitjana, perquè és fàcil baixar de -70ºC (el rècord enregistrat mai a la base ha estat de -82,8ºC). Voleu veure com cal vestir-se per a aquestes temperatures? En aquest vídeo us ho mostren:

Però el fred no és el pitjor (sí, ja ho sabeu que, en aquest blog, el fred mai no és el pitjor problema). El pitjor és que, durant l'hivern antàrtic, a l'estació Amundsen-Scott gaudeixen de 6 mesos seguits de nit i foscor absolutes. Doncs sí, aquest és l'únic punt de la Terra on, cada any, només tenen una posta de sol, i una albada. És a dir, que cada any, cap a mitjans de març, el sol es pon i ja no torna a sortir fins a mitjans de setembre. El 21 de setembre, el primer dia que surt el sol, es quedarà permanentment al cel fins al següent mes de març.

Fantàstic! Temperatures de -60ºC i foscor absoluta. Però absoluta.... absoluta! Aquí no hi ha contaminació lumínica en 2.000km a la rodona. Pels 50 valents que es queden a "hivernar", el repte psicològic és força dur. A més, estan quasi totalment incomunicats a excepció d'internet i el telèfon. Bàsicament, els "hivernants" són treballadors que fan el manteniment de la base, i alguns científics que necessiten realitzar els seus estudis durant l'hivern antàrtic.

 

I com va acabar l'intent de rescat dels dos malalts de fa unes setmanes? El primer problema que va sorgir va ser d'on podien treure un avió capaç d'aterrar en aquelles condicions. Normalment, la ruta la serveixen avions neozelandesos, però només estan preparats per volar a l'estiu. Si volien trobar avions (i pilots) preparats per a aquell vol, calia anar-los a buscar... al Canadà!

Kenn Borek Air és, probablement, una de les companyies aèries més "extremes" del món. Estan especialitzats en volar les rutes de l'àrtic canadenc i disposaven de dos aparells Twin Otter especialment preparats per temperatures de -80ºC. Els dos bimotors es van enlairar de Calgary, al Canadà i, al cap d'un setmana i de 16.500Km, un dels dos aparells aterrava a l'estació Amundsen Scott on va recollir els dos malalts. En el següent vídeo podeu veure les condicions en què es va fer aquesta evacuació:

Tot i els petits inconvenients que pugui tenir passar un hivern a l'estació Scott-Amundsen, ja em podeu ben creure que si m'hi proposessin anar, demà mateix estaria fent les maletes!

La guerra del whiskey (i l'Schnapps)

La legislació internacional estableix que les aigües territorials d'un país s'estenen fins a 12 milles nàutiques (uns 22 Km.) de la costa de cada país. En el cas dels estrets, com és el cas de l'Estret de Gibraltar, com que les costes d'un i altre país són tan a prop, el límit de les aigües territorials s'estableix en el punt mig entre ambdues costes. Però, de qui seria una illa situada just en aquest punt mig?

A l'Estret de Nares, al nord de Groenlàndia, la línia que separa les aigües territorials del Canadà i Dinamarca (de moment, Groenlàndia encara és territori danès) està a unes 10 milles d'ambdós costats. I just en aquest punt mig hi ha l'Illa Hans, un tros de roca que tot just fa una mica més d'1 Km. de punta a punta. Com podeu veure a la foto, i com és tradició en aquest blog, és tracta d'un lloc molt concorregut. Les poblacions més properes són la base Alert de les Forces Canadenques (el lloc habitat situat més al nord del planeta), i els pobles de Siorapaluk i Qaanaaq a Groenlàndia, i tots ells situats a més de 200 Km.

Als anys 30, la Lliga de les Nacions (predecessora de les Nacions Unides) va establir que l'Illa Hans pertanyia als danesos. Però els canadencs al·leguen que, en desaparèixer aquesta institució, la decisió queda invalidada i, de moment, les Nacions Unides no s'hi han mullat.

Durant els anys 70, ambdós governs van pactar una llista de 127 punts geogràfics que delimitaven la frontera marítima entre els dos països a l'estret de Nares. Però entre els punts 122 i 123 van decidir no dibuixar-hi cap línia i, per tant, no delimitar la frontera: era l'Illa Hans.

Però no us penseu que la cosa es queda aquí. La tensió entre ambdós països és molt forta i, fins i tot podríem parlar d'un dels punts calents de la geopolítica mundial: en una mostra de violència descontrolada, cada any es repeteix un enfrontament entre les forces armades canadenques i les daneses.

Cada mes d'agost, l'exèrcit canadenc du a terme unes maniobres militars a la zona de l'Illa Ellesmere. Quan passen prop de l'Illa Hans, hi desembarquen uns quants soldats, retiren la bandera danesa, hissen la canadenca i, al costat del màstil hi deixen una ampolla de whiskey canadenc amb el missatge: "Benvinguts al Canadà". L'exèrcit danès no es queda enrere en l'ús desproporcionat de la força i, cada primavera, envien un destacament a l'Illa Hans que s'encarrega de despenjar la bandera del Canadà, col·loquen la danesa, es beuen el whiskey i dipositen una ampolla de Schnapps amb un cartell que diu: "Sou en territori de Dinamarca".

La màxima tensió, però, s'esdevé quan vaixells de les armades danesa i canadenca es creuen per la zona: per atemorir l'enemic, cada vaixell .... hissa una bandera del seu país!

És clar que la coneguda com a "Guerra del Whiskey" es limita a l'intercanvi d'ampolles de licor perquè l'objecte en disputa, l'Illa Hans, només és roca; roca nua, inhòspita i gèlida. Durant els anys 80, però, l'empresa canadenca Dome Petroleum va estar fent recerca a l'illa. No hi van trobar, però, ni petroli ni hidrocarburs. Queda clar, doncs, que la pobra Illa Hans no té cap mena de valor; bé, sí, el d'una ampolla de whiskey i una de schnapps a l'any.

Però les disputes sobre l'Illa Hans no es limiten al Canadà i Dinamarca. Des de fa uns anys, a internet hi ha aparegut un misteriós "Front d'Alliberament de Hans Island". El moviment independentista està liderat per dos homes misteriosos, en... Hans i en Hans.

El darrer acte reivindicatiu del Front d'Alliberament de Hans Island ha estat proposar que, davant l'expansionisme de Rúsia a l'Àrtic, el Pare Noel es traslladi a viure a Hans Island. "Així evitarem" diuen en Hans i en Hans, "que el pobre Santa Claus es vegi forçat pels russos a únicament regalar vodka, peces de recanvi de cotxes LADA i números antics del diari PRAVDA!"

El Gran Nord (1): La ciutat que es mou

Fa uns anys, l'empresa on treballava va patir els estralls de la crisi econòmica. Van ser tres anys de patiment i nits sense dormir fins que, al final, l'empresa va haver de tancar. Durant aquell període hi va haver dies dolents, i dies encara pitjors. I en aquests dies desastrosos, em relaxava pensant que fugia de tots els problemes refugiant-me en la soledat dels boscos àrtics del nord de Suècia. Quan agafava el cotxe, tenia ganes de no aturar-me i conduir nord enllà, fins a una ciutat, remota, gèlida i amb un nom evocador.

Aquells dies tan durs, quan la meva dona em veia capcot i preocupat em preguntava: "has tingut un Kiruna day?".

Boscos i neu. Neu i Boscos. I de tant en quant, algun llac. De fet, si no fos perquè li cal evitar els llacs, la carretera E45 que porta fins a Kiruna, podria ser completament recta durant desenes de kilòmetres. Tot el recorregut és ben pla; tan sols alguna petita ondulació del terreny trenca, puntualment,  la monotonia de la ruta. Tot i que estem a més de 100km al nord del Cercle Polar Àrtic, no deixem d'estar a Suècia i, per tant, la carretera està en perfectes condicions. No us enganyaré, viatjar en cotxe fins a Kiruna no té res d'aventura, fins i tot a l'hivern.

Però ben diferent deuria ser quan la ciutat es va fundar. Des de temps remots, els Sami (coneguts també amb el malnom de Lapons) ja coneixien l'existència de jaciments de ferro a la zona. Però la inaccessibilitat del lloc va fer que l'activitat minera no comencés fins a la segona meitat del s.XIX. A l'època només hi havia centenars de kilòmetres de bosc, sense camins ni res que s'hi assemblés.

Tot i aquesta situació tan remota pels estàndards del s.XIX, com us deia, l'activitat minera s'havia iniciat. Les quantitats de ferro que s'extreien eren tan ingents, que aviat, el sistema tradicional per transportar el ferro cap a la civilització va quedar obsolet. Fins aleshores, l'activitat minera es desenvolupava a l'estiu, i a l'hivern es carregava el ferro en trineus que, estirats per rens, transportaven el ferro cap al sud. Entre 1899 i 1902 es va aconseguir acabar la línia fèrria que unia, Luleå (al golf de Bòtnia), Kiruna, i Narvik (a l'Oceà Atlàntic, ja en territori noruec). Amb l'arribada del tren, es va procedir a endreçar les barraques que feien de cases per als miners de la mina Kiirunavaara, i es va decidir fundar un poble. Pel nom van optar per retallar el nom finès de la muntanya on hi havia la mina, Kiirunavaara i ho van deixar en Kiruna: els suecs eren capaços de pronunciar-ho, i per a Sami i finlandesos (amb llengües amb un parentesc llunyà) podia tenir un sentit ja que en Sami, "Giron" significa "perdiu blanca".

Aquells primers anys dels s.XX, la població va créixer ràpidament i la producció minera es va disparar. El 1907, la ciutat ja disposava de tres línies de tramvia (el tramvia situat més al nord de tot el món), però les condicions de vida continuaven sent molt dures per als habitants de Kiruna. Fins a l'any 1926, la ciutat estava aïllada per terra. Sí, hi havia el tren. Però amb tren només podíes arribar fina a Luleå i d'allí agafar un vaixell cap al sud. I a l'hivern, oblideu-vos-en perquè el Bàltic estava glaçat. L'altra opció era el tren fins a Narvik, a Noruega, però aleshores, la volta que calia fer amb vaixell era impressionant. Així, el 1926 es va acabar la carretera que connectava Kiruna amb la resta de Suècia.

Malmbanan, la línia fèrria del ferro

El moment més complicat de la ciutat, però, va ser durant la segona guerra mundial. Suècia era un país neutral, però l'Alemanya nazi depenia del ferro de les mines de Kiruna. El govern suec va fer el què va poder per no provocar ni a nazis ni a aliats i mirar de quedar-se al marge del conflicte. Tot i així, l'exèrcit va col·locar, explosius i un destacament a cadascun dels ponts que connectaven amb la Noruega ocupada pels nazis. Si els nazis haguessin intentat envair Suècia, tots els ponts haurien volat pels aires. Hagués servit d'alguna cosa? Sincerament ho dubto però bé havien d'intentar-ho.

Les històries dels llocs relacionats amb la mineria acostumen a estar escrites sempre en passat; mines abandonades i pobles fantasma recorden, en la majoria de casos, que altres temps van ser millors. Però Kiruna és una excepció; i quina excepció!

Un preciós "dia" a Kiruna a les 2h de la tarda

A mig matí d'un agradable dia d'hivern a Kiruna

L'explotació va a tot drap. Els jaciments són d'una rendibilitat excepcional i cada cop que s'esgota una de les mines, se'n troba una altra a prop. De fet, la producció està assegurada per molts anys i, si es volgués, encara es podria augmentar la producció anual molt més, però l'empresa fa temps que va decidir anar avançant gradualment.

La ciutat és una potència econòmica. La regió de Norrbotten és la segona més rica de Suècia, tot just per darrere d'Estocolm, i tot és degut, en gran part, a les mines de ferro. A Kiruna només hi viuen 18.000 habitants repartits en una gran extensió.  I tot i la seva reduïda població, la ciutat disposa de molts i bons serveis. És doncs, un lloc ideal on aïllar-se del món però d'una manera controlada: "Visc en un lloc remot però si se m'acaba el Nyponsoppa, el deliciós suc de rosa mosqueta, baixo un moment al súper per comprar-ne més!". Ai, però! Només hi ha un problema (si no hi hagués problema, no hi hauria post!), i és aquest:

Doncs si; la mateixa mina que va donar vida a la ciutat de Kiruna, ara amenaça de destruir-la. El creixement de la mina pel subsòl està arribant a sota mateix de la ciutat i, lògicament, els edificis corren el risc d'enfonsar-se per les esquerdes i moviments generats a les galeries d'extracció del ferro.

Tot el centre històric ("històric" de fa només 100 anys, però històric, al cap i a la fi), l'ajuntament, la famosa església de fusta de Kiruna, i gran quantitat d'edificis quedaran engolits per la mina. Però ja sabeu que els suecs són gent previsora (de vegades massa i tot, vegeu el post de Visingsö) i, com que la rendibilitat de la mina bé s'ho val, han decidit... moure la ciutat!

L'església de Kiruna

L'Ajuntament amb la famosa torre del rellotge

 Ja ho tenen tot planificat i, pel 2040, totes les parts afectades de la ciutat (més del 50%) s'hauran desplaçat a la nova localització, a 3 km. de l'actual. La nova Kiruna ha estat dissenyada per dos despatxos d'arquitectura que van guanyar el concurs que va convocar l'ajuntament de la ciutat: els suecs White Arkitekter AB i els noruecs Ghilardi + Hellsten Arkitekter. Els projectes es corresponen amb el que seria esperable de l'urbanisme i el disseny nòrdics: un centre de ciutat dens, amb preponderància de carrers només per a vianants, preeminència del transport públic i tot orientat a la sostenibilitat. Només els edificis singulars de la ciutat i entre ells, lògicament l'església de fusta, es desmuntaran i es traslladaran peça a peça a la nova localització.

La resta, però, serà tot nou. I aquest punt va ser el més polèmic a l'inici del procés: Imagineu-vos que sou els orgullosos propietaris d'una casa amb jardí a Kiruna i, de sobte, el 2004, us diuen que d'aquí a uns anys serà enderrocada. Els preus de l'habitatge, que degut a la potent economia de Kiruna i la seva mina, sempre anaven cap amunt, queden estancats de cop. L'empresa minera us compra la casa a preu de mercat abans de desallotjar-vos però.... des del moment que se sap que la teva casa està afectada, el seu valor és molt més baix! Així doncs, LKAB, els propietaris de la mina, van decidir incrementar els preus de compra en un 25% per permetre que la gent no perdés (tant) poder adquisitiu i es poguessin comprar un nou habitatge a la nova Kiruna.

La futura Kiruna

Per acabar-ho d'arrodonir, als gestors del trasllat els ha sortit la "vena IKEA", és a dir, el "Construeixi-ho vostè mateix!". Així, en el disseny de la nova ciutat, s'hi ha previst un edifici, el "Kiruna Portal" que serà una espècia de botiga comunal on els habitants hi trobaran materials de les cases enderrocades i que podran re-utilitzar en la construcció dels nous habitatges!

Kiruna Portal

Tota l'operació costarà uns 3.740M de corones sueques, uns 400M€, assumits tots per l'empresa LKAB. Imagineu-vos doncs el gran negoci que suposa aquesta mina de ferro. Però que no us estranyi; la mina Kiirunavaara, i la mina annexa Luossavaara produeixen el 90% del ferro d'Europa. Amb el producte que treu LKAB de Kiruna es podrien construir 6 torres Eiffel... cada dia!

Un gran explorador i un vil Primer Ministre

Quants homes i dones haurien pogut fer grans gestes o haver fet avançar el conjunt de la humanitat i algú els ho va impedir?

L'any 1754 naixia a Itàlia Alessandro Malaspina. Era fill de marquesos vinguts a menys i, a més, nebot del Virrei de Sicília,  cosa que li va permetre tenir la millor educació. Quan amb 19 anys, va passar un any a l'illa de Malta, va entrar en contacte amb l'art de la navegació i alguna cosa es va encendre en el seu interior: l'any següent ingressava a la Marina Reial Espanyola.

Alejandro Malaspina

A partir d'aquí, l'ascensió va ser meteòrica: al cap de 6 anys ja era tinent de navili i havia navegat fins a les Filipines, entre altres destins. Però, per al jove Malaspina, potser més important que els viatges fou el fet que el destinessin a Cadis, en un moment en que la ciutat andalusa era un dels pocs focus de il·lustració i lliurepensament en aquella Espanya arcaica i supersticiosa.

El caràcter del jove oficial de marina, il·lustrat, científic i lliberal, ja li va provocar el primer ensurt l'any 1782. Aquell any, un "Maestro de Víveres" del vaixell on estava destinat, el va denunciar a la Santa Inquisició per heretge. Les proves, si és que l'heretgia ja no és de per si una acusació prou casposa, eren (atenció!): parlava i llegia en francès, es mostrava poc respectuós durant l'oració del rosari i, finalment, que discutia acaloradament amb el capellà de la nau sobre la transmigració de les ànimes.

Tot i que aquella denúncia no va prosperar, denota perfectament perquè Espanya es convertia en un país miserable i endarrerit. Aquells mateixos anys, Anglaterra enviava en James Cook a descobrir món, i els francesos feien el mateix amb en Louis Antoine de Bougainville. El britànic i el francès van liderar un grup d'exploradors que van fer que la geografia, la biologia, la geologia i, indirectament totes les ciències, fessin un salt endavant espectacular.

Louis Antoine de Bougainville

Però un gran home (o dona) no s'arronsa fàcilment. Després d'aquesta primera topada amb la Santa Inquisició i la justícia espanyola, en Malaspina, convertit ara en Capità de Fragata, assumeix el comandament del vaixell Asunción, amb el que viatja a les Filipines per tornar-ne quasi dos anys més tard. Aprofitant l'ambient liberal i obert a la ciència regnant al Cadis de l'època, en Malaspina estudia Astronomia Nàutica i altres matèries que el posen a l'alçada de l'elit dels oficials de l'Armada espanyola. Poc després, un viatget curtet... res, una volta al món que dura 2 anys més, i ja el tenim preparat per a la gran expedició. De fet, durant aquesta circumnavegació de la terra ja havia estat donant forma mentalment a com hauria de ser aquesta gran expedició.

En Malaspina, astutament, quan presenta la seva proposta d'expedició al govern espanyol, no s'està de mencionar els grans exploradors europeus que fan que la Gran Bretanya o França estiguin passant la mà per la cara a la Corona espanyola, especialment en La Pérouse i en James Cook (que encara en vida, ja apuntava a ser el més gran de la història, vaja, el "Messi" de l'exploració). El govern espanyol va aprovar entusiasmat la proposta de Malaspina i van finançar-la amb el pressupost més alt de la història espanyola per a una expedició que, bàsicament, només seria científica. Dic exclusivament científica perquè estem al 1788. Austràlia ja ha estat descoberta i els oceans ja han estat navegats en gran part. Ningú preveu fer cap gran descobriment de terres incògnites. Ara, el què donava prestigi eren les descobertes científiques. Quins temps aquells!!

El gran James Cook

30 de juliol de 1789: Les fragates Atrevida i Descubierta surten de Cadis sota el comandament del capità José de Bustamante la primera, i Alejandro Malaspina la segona i que, a més, comanda el conjunt de l'expedició. A part dels dos capitans, que alhora són amics íntims, l'expedició reuneix la flor i nata de la ciència espanyola, i també els millors oficals de l'Armada. Vaja, per un cop, el govern espanyol és capaç de finançar i coordinar correctament un projecte científic sense espatllar-lo per interès, enveja o venjança. Però no menystinguem la incompetència científica d'aquest país...

Les fragates Atrevida i Descubierta

La singladura comença a Montevideo, a l'actual Uruguay, on comencen a cartografiar la zona. Seguiran cap a les Malvines i creuaran el pas de Drake, que separa Sud-Amèrica de l'Antàrtida per poder remuntar el continent pel Pacífic fins arribar a Valparaíso, a Xile. Aquest primer tram de l'expedició ja els posa davant d'icebrgs, tempestes i mars gèlids. Però les dues fragates han estat ben dissenyades per el propi Malaspina, que no ha volgut deixar res a l'atzar (o a la ineptitud) i ha copiat el disseny dels vaixells emprats per en James Cook a la seva primera expedició. Per copiar, fins i tot els hi ha copiat els noms: Resolute (Atrevida) i Discovery (Descoberta).

D'aquí remunten cap al nord fins a arribar al Callao, al Perú i,al mes de desembre de 1790 arriben al Panamà on s'hi aturen per fer un estudi dels nivells del mar Pacífic i Atlàntic i la massa de terra que els separa, ja que en Malaspina és conscient que el Panamà seria un lloc ideal per a fer-hi un canal.

A Mèxic recullen les instruccions secretes enviades des d'Espanya: cal continuar l'expedició cap al nord, cap al Canada i Alaska per parar els peus als rusos! Tingueu present que els anglesos o els recentment independitzats Estats Units d'Amèrica, encara no han posat un peu a la costa oest dels actuals USA. No hi ha ni rastre de Califòrnia, Seattle, Vancouver, ni res que s'hi assembli.

Doncs au, a passar fred. La idea era trobar una possible massa d'aigua que comuniqués el Pacífic i l'Atlàntic pel nord d'Amèrica; el mític pas del Nord-oest que, la seva cerca, tantes vides es va cobrar.

Els següents mesos van investigar i cartografiar tota la costa pacífica del Canadà i Alaska. Durant aquest tram del viatge s'arriben fins a l'arxipèlag de Nutka, a l'actual Vancouver per donar un cop de mà als habitants del Fort que hi havia en una de les illes...

Dos anys abans, el 1790 van arribar a l'arxipèlag de Nutka les fragates Concepción, San Carlos i Princesa Real sota el comandament de Francisco de Eliza. En una de les illes hi van establir una fortificació: Fuerte San Miguel, i al càrrec de la fortificació hi van deixar el tortosí Pere d'Alberní al càrrec de 82 Miquelets, la unitat armada catalana.

Així doncs, l'Alejandro Malaspina, després de recórrer tot el Pacífic americà s'acaba trobant amb una vuitantena de tios vestits amb barretina i així ho van plasmar els dibuixants de l'expedició. Val a dir que, després de dos anys aïllats al Canadà, l'estat dels Miquelets del capità Pere d'Alberní era bastant deplorable. Tot i que, segons en Malaspina, mantenien un ordre i disciplina adequats, l'estat físic i sanitari dels soldats deixava molt que desitjar. Al Fort San Miguel s'hi van deixar 14 homes per mantenir la possessió sota sobirania espanyola, i la resta van ser repatriats cap a Mèxic amb les naus d'en Malaspina.

Les següents etapes van ser ben variades: van creuar fins a les Filipines, illes del Pacífic, per acabar al port xino-portuguès de Macao i d'allí, cap al sud: Nova Zelanda i les Illes Tonga.

El viatge ja tocava a la seva fi i l'Expedició Malaspina va tornar a creuar el Pacífic per dirigir-se altre vegada al port peruà del Callao, i continuar cap a Europa. Finalment, el 21 de setembre de 1793 les dues naus arribaven al port de Cadis, 4 anys i 2 mesos després d'haver-ne sortit.

L'expedició havia estat un èxit. Tot i que havia costat 2 milions de Rals, havia estat un model d'organització i eficàcia. El resultat:

• 70 cartes nàutiques realitzades.
• 140 mapes dibuixats.
• Treballs sobre magnetisme terrestre i gravetat.
• Estudis sobre els recursos i mètodes d'extracció de les principals mines de Mèxic i el Perú.
• Herbari compost per 14.000 (si, no m'he equivocat, catorze mil) plantes.
• Estudis detallats de 500 plantes i minerals.
• Mostres nombroses de fauna.
• Més d'un miler de dibuixos, croquis i esbossos d'animals, plantes indígenes i paisatges.
• Estudis d'observacions astronòmiques.

Tota aquesta documentació va requerir molts mesos de treball per part d'en Malaspina per, un cop a Espanya, convertir-ho en un informe per al govern. El milió de fulls de documents es van condensar en un informe compost per 7 volums en que, apart de la part científica, també tractava l'altra part de l'expedició: un informe sobre la situació de les colònies espanyoles i la seva administració.

La quantitat i la qualitat de la feina hagués estat digna del mateix Capità Cook. Però què en va fer el govern espanyol? El primer ministre espanyol, i vertader home fort del país ja que el rei, en Carles IV era un pobre curt de gambals, era en Godoy, un carca reaccionari que lluitava amb totes les seves forces contra els vents de llibertat i ciència que venien d'Europa. I vet aquí que en Godoy va tenir por! La popularitat d'Alejandro Malaspina era molt gran. Alguns sectors liberals ja el proposaven com a ministre del govern. I en Malaspina era tot el contrari que en Godoy: un home modern, lliberal, lliurepensador i poc amic de frares i capellans. A més, l'informe sobre les colònies espanyoles destapava tota la corrupció, ineficàcia i desgovern que s'estava duent a terme per part del govern; i en Godoy hi quedava retratat.

Es va orquestrar un complot per fer veure que en Malaspina volia atemptar contra en Godoy. Judici sumaríssim i condemna de 10 anys a presó. D'aquesta condemna només en va complir la meitat ja que, gràcies a les pressions d'amics i admiradors de les seves gestes (entre ells, fins i tot en Napoleó), va ser alliberat a canvi de l'exili. En Malaspina va tornar a la seva Itàlia natal on va morir de càncer 8 anys després, el 9 d'abril de 1810.

La presó de La Corunya on en Malaspina va estar empresonat

I la seva obra científica? Què se'n va fer d'aquell informe exhaustiu en 7 volums? Aquells documents van ser confiscats i no es van publicar mai. La memòria del pobre Malaspina va ser condemnada a l'ostracisme, i va desaparèixer qualsevol referència al gran explorador. Fins i tot, 150 anys després, el franquisme va continuar menyspreant aquell navegant que hagués pogut compartir glòries amb els més grans de la història de l'exploració. 

No va ser fins als anys 90 que es va començar a recordar i valorar al gran Alejandro Malaspina. L'any 2010, per commemorar els 200 anys de la seva mort, un gran projecte anomenat Expedición Malaspina (2010-2011), va mobilitzar recursos i científics espanyols per, honrant la memòria del navegant, tornar a llençar una gran expedició científica pels oceans de la Terra.

La moderna Expedició Malaspina

Tot i això, en Malaspina continua sent un gran oblidat a Espanya, on es prefereix honrar futbolistes, personatges del cor o mares de déu abans que científics o exploradors (que no "conquistadores"): tan sols la ciutat de Múrcia i, lògicament, San Fernando (Cadis) tenen un carrer "Alejandro Malaspina". Al Canadà, per exemple, hi ha 3 universitats que porten el nom de Malaspina, i innombrables carrers, avingudes o carreteres.

Malaspina University College a Vancouver Island

L'altra final

Bhutan i l'illa de Montserrat; què poden tenir en comú aquests dos llocs?

El Bhutan és un petit país independent (dels pocs de l'Àsia que no ha estat mai una colònia) al mig de l'Himalaia, entre l'Índia i el Tibet. És un país molt curiós; només té 700.000 habitants que habiten les diverses valls que hi ha en el costat sud de l'Himalaia Oriental.

A diferència del Tibet, o del Mustang (veure post), com que està al costat sud de la serralada, els Monsons no tenen cap impediment per deixar anar litres i litres de pluja cada any sobre el Bhutan. Això fa que el paisatge bhutanès recordi al dels Alps i s'utilitzi aquella fórmula tan poc original: doncs si, es diu que "Bhutan és la Suïssa de l'Himalaia". Espero que no em tingueu en compte el tòpic.

Per a mi, la principal curiositat del Bhutan és l'estrany sistema de govern i el què aquest ha implicat en la seva història recent:

Fins a principis del s.XX, els bhutanesos eren un país "fatxenda" en el que, a part de permanents guerres civils, de tant en quant, es permetien la xuleria d'atacar l'exèrcit colonial britànic a l'Índia. Cada cop que ho feien en sortien escaldats, derrotats i obligats a pagar un tribut als britànics fins que... deixaven de pagar, tornaven a agafar les espases, i tornaven a sortir derrotats.

A principis del s.XX, un "Ponlop", un dels senyors feudals del país, va aconseguir derrotar els seus rivals, es va fer amic dels britànics i es va proclamar rei del país. Així, Ugyen Wangchuk va ser proclamat Druk Gyalpo, que en Bhutanès significa "Rei Dragó". Ja veureu que el drac ("Druk") és un motiu omnipresent al país, ja que es diu que a les muntanyes més altes del país hi vivia el Drac del tro, i per això anomenen al seu país "druk Yul", la "Terra del Drac del tro".

 

La família Wangchuk va continuar regnant fins que als anys 70, el rei Jigme Singye Wangchuk va començar una modernització del país basada en el FIB (felicitat interior bruta) enlloc del PIB (Producte interior brut). El concepte de FIB es basa en potenciar la felicitat de la població més que la producció de riquesa. Un concepte molt en la línia del hippisme dels 70. Alhora, es van promulgar lleis per limitar la influència de la cultura occidental en les tradicions i la forma de vida bhutanesa.

Realment, la influència de les directrius que va marcar el rei Jigme Singye Wangchuk han marcat el caràcter del país: la qualitat de vida és força correcta per tractar-se d'un país del 3er món, i no s'adiu en absolut amb la lamentable posició que ocupa el país en els rànquings de PIB. També és curiós com s'ha vetllat per al manteniment dels costums i cultura bhutanesos. Per exemple, els funcionaris estan obligats a vestir sempre amb la vestimenta tradicional bhutanesa!

El tema dels mitjons fins al genoll en els homes està importat de la vestimenta colonial anglesa

L'actual rei Jigme Khesar Namgyel Wangchuk i el seu pare el rei Jigme Singye Wangchuk

Ara deixem l'Himalaia i ens situem a l'Illa de Montserrat: aquesta illa està situada al costat més oriental del Carib. És una colònia anglesa de la mida de Formentera i amb només 5.000 habitants. Es tracta d'una illa paradisíaca, verda i frondosa però amb un gran inconvenient:

El 1995, després de segles d'inactivitat, el volcà Soufrière Hills va entrar en erupció. L'activitat del volcà, tot i que ha disminuït en els darrers anys, no s'ha aturat i ha provocat que la meitat sud de l'illa hagi quedat abandonada. La capital, l'aeroport, el port i molts altres punts neuràlgics de l'illa s'han hagut de traslladar a la part nord. Evidentment, l'economia de Montserrat, molt vinculada al turisme, s'ha vist molt perjudicada. Alhora, molts habitants de l'illa (es deuen dir "Montserratins"?) han emigrat a la metròpoli, és a dir, a Gran Bretanya.

L'activitat econòmica més coneguda de l'illa de Montserrat segur que, als de la meva "quinta", us sonarà. Durant els anys 80, un dels productors musicals més coneguts d'Anglaterra, en George Martin (conegut com el "cinquè Beatle"), va muntar uns estudis de gravació, els AIR Studios, a l'illa de Montserrat. Grups de l'època com els Dire Straits, The Police, Rolling Stones o Pink Floyd van gravar els seus discos a l'illa de Montserrat. Si encara guardeu els àlbums de viníl, mireu els discos d'artistes britànics dels 80. Segur que en molts d'ells trobareu la frase: "Recorded at AIR Studios, Montserrat".

Els Dire Straits a Montserrat l'any 1985, mentre gravaven l'àlbum Brothers in Arms

Així doncs, que va unir a un petit regne budista de l'Himalaia i una illa del Carib?

Doncs va ser el futbol. Més concretament un partit excepcional. Una final a tot o res. El Bhutan i l'illa de Montserrat es van enfrontar en un partit històric per dirimir quina seria...

La pitjor selecció del món!

L'any 2002 se celebrava el Mundial de futbol de Corea i Japó. En aquella edició del Mundial, la selecció holandesa no va aconseguir classificar-s'hi i, frustrat, en Matthijs de Jongh, un productor de documentals holandès, va decidir organitzar un partit entre les dues seleccions classificades en les darreres posicions del rànquing FIFA. En aquells moments, el Bhutan ocupava la posició nº202 i l'última era Montserrat, en el lloc nº203. En De Jongh es va posar en contacte amb les dues federacions nacionals i, conjuntament amb una productora de cinema japonesa, van organitzar el partit.

Ambdós països van acollir el match amb fervor desenfrenat. Degut als problemes amb el volcà Soufrière, es va decidir que el partit se celebraria a l'Estadi Changlimithang de Thimpu, la capital Bhutanesa. Ambdós combinats nacionals van estar preparant el partit durant mesos. Fins aleshores, cap dels dos equips no havia guanyat mai en partit oficial. De fet, Montserrat no havia guanyat mai ni tan sols en partit no-oficial. En el cas del Bhutan, havien estat capaços de guanyar, en partit amistós, a la potentíssima (no reconeguda oficialment) selecció del Tibet. Vaja, que tots dos equips tenien un currículum esperpèntic.

La selecció bhutanesa

La selecció de Montserrat

No es pot dir que jo sigui un gran aficionat al futbol, però he de reconèixer que el futbol, ben gestionat, pot tenir una capacitat de cohesionar, il·lusionar i generar vincles molt gran. I així va ser en aquest partit, anomenat "L'altra final" i que es va celebrar unes hores abans que, al Mundial del 2002, Alemanya i el Brasil s'enfrontessin per guanyar la Copa del Món.

El partit va acabar amb victòria clara per als bhutanesos per 4-0. És cert que, a causa d'una intoxicació alimentària, l'equip de Montserrat va tenir 7 baixes. Tot i així, el Bhutan va dominar el partit de principi a fi, i aquest enfrontament va servir per què el davanter bhutanès Wangay Dorji s'erigís com el millor jugador del Bhutan. Aquella nit va anotar 3 gols que, units als 2 gols que marcaria l'any següent contra la Selecció de Guam, l'han convertit en el màxim anotador de la història de la selecció bhutanesa amb un total de 5 gols! I és que això és una proesa si tenim en compte que l'històric de gols de la selecció del Bhutan és de 31 gols a favor i 220 gols en contra (5 victòries, 4 empats i 51 derrotes en tota la seva història).

El partit va acabar amb l'entrega d'una original copa que es dividia en dues parts iguals, una per cada equip. Tot i la derrota, els Montserratins van lluitar fins al final i, en acabar el partit es mostraven molt contents pel joc que havien fet, i per l'experiència i l'acolliment que havien tingut per part dels bhutanesos.

En Wangay Dorji (10) el golejador bhutanès i en Charles Thompson (2), el capità de Montserrat

Des que es va disputar aquell partit, ambdues seleccions han millorat molt. Aquest any, la selecció de Montserrat ocupa la posició 178 (de 209 membres) al rànquing Fifa. En el cas del Bhutan, ocupen el lloc 166 del rànquing.

Si voleu veure el documental "The Other Final", el trobareu fàcilment a Youtube. Està en anglès i l'han dividit en 9 capítols per a més comoditat.

La passió pel futbol va acabar unint i agermanant dos països situats a més de 14.000km l'un de l'altre. Aparentment no tenien res en comú, però una pilota pot fer miracles!