La serp al paradís

L'any 1788, el vaixell de l'Armada Britànica HMS Bounty va arribar a l'illa de Tahití. La missió del vaixell, comandat pel capità William Bligh era recollir arbre del pa (Artocarpus Altillis) per mirar de trasplantar-lo en altres colònies britàniques i, gràcies al fruit d'aquest arbre, alimentar els esclaus d'una manera barata. Les feines de recol·lecció van durar 5 mesos, durant els quals, la tripulació va tenir permís per romandre a terra. Això va implicar que molts mariners mantinguessin relacions amb les atractives tahitianes; en alguns casos esporàdiques o en d'altres, com va ser el cas del Segon a Bord, Fletcher Christian, es van arribar al matrimoni.

És evident que quan et toca marxar d'un paradís on el menjar creix pràcticament sense esforç, els nadius són amistosos i les nadiues són atractives i extremadament alliberades sexualment, hom intenti de totes totes quedar-s'hi al preu que sigui. El 4 d'abril de 1789, el HMS Bounty salpava de Tahití posant rumb cap a les Índies Occidentals. Aquell 28 d'abril, quan ja havien recorregut 1.300 milles des de Tahití, una part de la tripulació, liderada per en Fletcher Christian, es va amotinar. El romanticisme de les novel·les i, sobretot, el cinema descriuen el capità Bligh com un tirà sàdic que maltractava la seva tripulació. En Bligh, però, no era més dur que qualsevol altre oficial de Sa Majestat, però la marineria no volia tornar a la dura vida militar havent tastat les mels de Tahití i les tahitianes. Aquí teniu en Marlon Brando fent de Fletcher Christian en el moment d'amotinar-se.

No hi va haver vessament de sang; en Bligh i 18 membres de la tripulació que es van mantenir lleials al capità van ser abandonats en una petita embarcació a rems de només 7 metres d'eslora. En una èpica singladura de més de 6.000km, Bligh va portar els seus lleials fins a les Índies Holandeses només perdent un home (que de fet va morir a mans de nadius).

Mentrestant els amotinats, amb el seu HMS Bounty, es van dirigir altra vegada cap a Tahití. Alguns dels desertors van decidir quedar-s'hi tot i saber que, tard o d'hora l'Armada Britànica els capturaria (com així va ser). Els nou amotinats restants, liderats per en Fletcher Christian van embarcar, amb enganys i amenaces, 6 tahitians i 18 tahitianes. Van deixar enrere les Illes Fidji i les Illes Cook on, de ben segur l'Armada els acabaria trobant, fins que, 4 mesos després, van topar amb una illa que no estava allà on havia d'estar!

Els fugitius del Bounty van trobar l'Illa Pitcairn a més de 300km del punt on Philip Carteret, el seu descobridor, l'havia situat als mapes. Si l'Armada Britànica volia trobar Pitcairn seguint els mapes, només trobaria la immensitat de l'oceà. Era, doncs, el lloc ideal per amagar-se, més tenint en compte que estava totalment deshabitada. Els amotinats van desembarcar i van cremar la nau, per eliminar qualsevol rastre que els pogués delatar a un vaixell que passés a les proximitats.

I aquí és quan l'estupidesa humana es converteix en protagonista de la història. Us podeu imaginar que 9 fugitius i 24 tahitians raptats no configuren la millor base per crear una societat idíl·lica i utòpica. I això que l'entorn era l'idoni:

L'illa Pitcairn només mesura 4 km de llarg i 2 d'ample per a una superfície total de 4,6km2. A tall d'exemple us diré que l'illa de Formentera té una superfície de 83km2! Es pot dir que està a mig camí entre Sud-Amèrica i Nova Zelanda, en una zona on la densitat d'illes és molt baixa i l'Oceà Pacífic s'estén durant milles i milles sense cap terra ferma. Disposa d'aigua dolça en abundància, una vegetació frondosa i un sòl fèrtil amb un clima subtropical. I tot això sense cap depredador o animal perillós. Vaja, una illa en la que la natura et dóna tot el què pots necessitar per sobreviure i amb escreix!

L'any 1808 la tripulació del vaixell mercant americà Topaz van ser les primeres persones en desembarcar a Pitcairn i conèixer la història dels amotinats del Bounty. En aquell moment només quedaven vius un dels amotinats, en John Adams, 9 dones tahitianes, i desenes de nens. Feia 8 anys que havia mort un altre dels amotinats, en Ned Young. La seva havia estat, fins al moment, l'única mort natural a l'illa. La resta d'amotinats i tahitians que havien mort, incloent en Fletcher Christian,  ho havien estat per mort violenta.

Però ja se sap que els camins de la política són ben curiosos. Així doncs, l'any 1825, el govern britànic va amnistiar en John Adams dels càrrecs d'amotinament i deserció a canvi de convertir l'Illa Pitcairn i les veïnes Illes Henderson, Oeno i Ducie en colònies britàniques.... "i aquí no ha passat res!".

La colònia va anar progressant tot i passar força vicissituds. Cal tenir en compte que el lloc poblat més proper són les Illes Gambier (Polinèsia Francesa) a 530km, i que l'Illa Pitcairn no pot disposar d'un port en condicions degut a l'orografia de l'illa. Així, la població ha viscut sempre en un gran aïllament. I aquest aïllament portava a actituds, diguem-ne, tiràniques, per part dels líders de l'illa, tot i que mai més es va tornar als banys de sang de l'època dels amotinats. 

De mica en mica, Adamstown, que és com s'anomena l'assentament de l'illa, va anar augmentant de població fins a l'extrem que, l'any 1856, es va arribar a un pic de 193 habitants. La petita illa no podia suportar aquesta pressió demogràfica i van haver de fer una crida de socors a la mare pàtria, el Regne Unit. El govern els va proposar reassentar tots els Pitkerners a l'Illa Norfolk, propera a Nova Zelanda.

Tres anys després, alguns dels emigrants van tornar a l'illa, i la població va tornar a prosperar poc a poc. Tard o d'hora, però, la serp es tornava a fer present al paradís. L'any 1890 desembarcava a l'Illa Pitcairn una missió de l'església Adventista del Setè Dia. Aquesta secta ultra-religiosa va convertir tots els habitants al seu culte, i l'illa va esdevenir una societat ofegada en un ambient opressiu, on ballar es considerava immoral, i es prohibia qualsevol mostra d'afecte en públic.

Durant el s.XX la principal activitat econòmica de l'illa van ser la venda (per correu, lògicament) dels cercadíssims segells de Pitcairn, i la fabricació d'una mel exquisida, la preferida de la Reina Elizabeth II i el Príncep Charles, i que només es ven a les botigues Fortnum & Mason i Partridges de Londres.

La serp, però, sempre acaba tornant al paradís. El 2004 es va inciar un procés penal contra 7 Pitkerners per abusos sexuals a menors. Sembla ser que els abusos eren norma des de feia molts anys, qui sap si des de l'origen de la colònia. Però no va ser fins al 1999 quan el policia destinat a l'illa va començar a tenir sospites de les agressions, i es va començar la investigació. La investigació, judici i posteriors condemnes van dividir i tensionar la petita comunitat de Pitcairn, on quasi tothom està interrelacionat i les pressions i la por eren molt fortes.

En l'actualitat, les famílies de Pitcairn intenten potenciar el negoci turístic amb estades de 3 o 10 dies a l'illa gràcies al transport que ofereix el nou vaixell que serveix a l'illa, el MV Claymore II. També, aproximadament uns 10 creuers paren davant l'Illa Pitcairn cada any i, si el temps ho permet, els turistes baixen a l'illa per fer una visita d'un dia. El paisatge és digne de ser anomenat el "Jardí de l'Edèn", amb una vegetació que et posa a l'abast de la mà, plàtans, mangos, papaies, alvocats i tot tipus de fruites i verdures, mentre que a les aigües que envolten l'illa, la pesca i el marisc i són extremadament abundants. L'allotjament dels turistes es fa a les cases dels propis Pitkerners; es pot pescar, conèixer la història dels amotinats, i visitar una illa que podria haver estat un paradís.

Els llocs sobre els que escric en aquest blog són llocs que em fascinen, que m'agradaria visitar o viure-hi una temporada. Pitcairn Island, però, constitueix una de les meves decepcions més grans. Quan vaig descobrir l'illa, no podia saber res més que el què explicava la minsa entrada que en feia l'Enciclopèdia Larousse que teníem a casa. Al cap d'un temps vaig trobar el llibre del qual he copiat el títol: "La serpiente en el paraiso" de la Dea Birkett. Tot i que no se sabia res dels abusos sexuals, l'autora aconseguia el permís per passar 3 mesos a l'illa i ja detectava un ambient tens i enrarit, i una societat que amagava molts secrets. És trist veure com l'home és capaç de destruir un edèn encara que la natura t'hagi regalat un paradís.