El japonès que buscava confiança en si mateix

Als anys 90, quan (ho recordeu?) la música es comprava en CD's que venien en botigues de discos (!!), un dia remenant, vaig trobar un CD molt estrany. A la portada hi apareixia un home en algun lloc que semblava l'Antàrtida, mig tombat pel vent, i intentant subjectar les banderes d'una suposada expedició polar. No era una portada típica d'un CD. Tot i així, els músics eren coneguts (com a mínim per a mi...). Un conjunt de músics s'havia unit per fer un disc d'homenatge a un explorador japonès. Ja coneixeu el meu nivell (bastant elevat) de frikisme, o sigui que, evidentment, em vaig comprar aquell CD. Al llibret s'hi explicava la vida d'un japonès baixet que havia realitzat expedicions per tot el món. I vaig decidir esbrinar més coses d'aquell home.

En plena 2ª Guerra Mundial, l'any 1941, naixia al poble de Hidaka, al Japó el setè fill dels senyors Uemura, un nen al que van anomenar Naomi (si, si, Naomi és nom de nen). Durant la seva infantesa i joventut, en Naomi es va mostrar sempre com un nen tímid, discret, poc dotat pels esports i que no destacava en res. Una mediocritat, vaja.

Tot i les notes justetes del seu currículum acadèmic, en Naomi va aconseguir matricular-se a la Universitat de Tokio per estudiar-hi enginyeria agrònoma. Eren uns estudis ideals per al seu caràcter i el seu amor per la natura i més encara si tenim en compte que havia crescut en una granja. Però en Naomi continuava sent molt reservat, tímid i insegur de si mateix. Fins que algú va tenir la brillant idea de recomanar-li la pràctica del muntanyisme. En Naomi va descobrir que li encantava la muntanya. Però no una disciplina en concret, sinó la muntanya en general. Va començar simplement caminant per la muntanya i vagant pel bosc i de mica en mica es va anar sentint atret també per l'escalada o l'alta muntanya.

Ràpidament l'addicció es va apoderar d'ell. La muntanya i l'aventura eren la seva droga, i en necessitava dosis molt elevades. Tot just acabada la carrera universitària, i amb només 110 dòlars a la butxaca, va viatjar als Estats Units amb la idea de treballar-hi un temps i poder estalviar suficients diners per escalar als Alps. Corria l'any 1964 i, quan va aparèixer als Alps francesos, a Chamonix, no es pot dir que tingués gaires més diners que els 110 dòlars amb els que havia anat als Estat Units a "fer fortuna". No coneixia a ningú, pràcticament no parlava un borrall ni d'anglès ni de francès i, l'únic que se li va ocórrer, va ser plantar la seva tenda al costat de l'estació del telefèric que puja a l'Aguille du Midi.

Aquesta situació el va obligar a fer ascensions en solitari i, en intentar pujar el Mont Blanc, va estar a punt de morir en caure dins d'una esquerda. La motxilla que portava el va salvar i va poder sortir de l'esquerda amb només un gran ensurt. Però ja res no el podia aturar. Al cap d'uns mesos va aconseguir la seva primera feina als Alps; tot i que no era gaire bon esquiador, el van contractar com a guia de muntanya en un Club d'esports d'hivern. Això li va permetre guanyar uns diners amb els que podria comprar material de muntanya i afrontar ascensions sense semblar un arreplegat.

A partir d'aquí, va començar a fer-se un nom. Li encantava fer ascensions en solitari i cada vegada més complicades: el Kilimanjaro (Tanzania), l'Aconcagua (Andes Argentins) o els quasi 8.000m del Ngozumpa Kang o el Cho Oyu (Himalaia). Tot i preferir les expedicions en solitari, no refusava integrar-se en expedicions, en les que assumia un paper més gregari. Ningú sentia mai cap queixa d'en Naomi. Si li tocava pujar material per a un altre muntanyenc, ho feia amb un somriure a la boca. Si calia fer treball físic o obrir vies per als altres, en Naomi era el primer a fer-ho.

En cinc anys, va passar de no tenir ni on dormir als Alps francesos, a ser reclutat per a grans expedicions. Així, el 1969, el van convidar a formar part d'una expedició japonesa d'exploració del vessant sud-oest de l'Everest. Era una expedició només "d'inspecció"; calia preparar-ho tot bé i estudiar les possibles vies per poder portar un japonès al cim. Així, l'any següent, concretament l'11 de maig de 1970, en Naomi Uemura i en Teruo Matsuura es convertien en els primers japonesos en coronar l'Everest.

Aquell mateix any, en Naomi se'n va a Alaska i puja en solitari el McKinley, conegut ara com a Mont Denali. I d'aquesta manera en Naomi Uemura es converteix en el primer home en pujar els pics més elevats de cada continent. L'any següent, el 1971, en Naomi Uemura ja és un dels noms de moda en l'alpinisme internacional i se'l convida, juntament amb un altre japonès, a integrar-se en una expedició que intenta pujar l'Everest per primer cop pel vessant Sud-oest i l'aresta oest; la zona que l'any 1969 els japonesos havien explorat. L'expedició és un fracàs; no aconsegueixen els objectius i el mal rotllo predomina a l'expedició. En Naomi Uemura i el seu company, en Reizo Ito, són relegats a tasques de suport i se'ls diu clarament que no podran fer el cim. Tot i això, seguint l'esperit d'en Naomi, fan una feina incansable pujant i baixant material, i preparant vies per a les "estrelles" de l'expedició, Haston i Whillans que, tot i així, fracassen estrepitosament. Tot i que els 2 japonesos no van queixar-se ni protestar en cap moment, en Naomi ja tenia molt clar que, a partir d'aquell moment, totes les expedicions les faria en solitari. A més, l'alpinisme se li havia fet massa petit!

A la dècada dels 70, les expedicions, cada vegada més agosarades, es van es van succeir sense parar. A l'Àrtic, en Naomi Uemura va fer 12.000km en trineu de gossos, des de Groenlàndia fins a Kotzebue, a Alaska. Va conviure amb els Inuit i fer-se el mort davant un ós polar que es va encapritxar del contingut que hi havia a l'interior de la seva tenda de dormir. Va haver de suportar temperatures de fins a -50º o espavilar-se quan es va trobar aïllat damunt un iceberg a la deriva amb els seus gossos; res, una passejada de 18 mesos! També per aquella època va fer una "escapadeta" pujant en solitari (com sempre), i en només 3 dies, l'Aconcagua. Era un nou rècord mundial en l'ascens del cim dels Andes! 6.000km en balsa per l'Amazones o ser el primer en arribar en solitari al Pol Nord van ser altres de les fites aconseguides aquella dècada.

I ja als anys 80, va continuar amb les seves expedicions, tornant a navegar l'Amazones però ara en canoa i fins a la desembocadura; creuant el desert del Sàhara, sempre en solitari. Tot això ho acompanyava d'una activitat frenètica de divulgació, de la natura i de les seves expedicions,  especialment orientada als nens. Al Japó es van fer molt famosos els llibres d'aventures que escrivia per a nens. De fet, tot i que a Occident sigui, ara, quasi un desconegut, al Japó continua sent un venerat heroi nacional.

L'any 1984 es va proposar tornar a escalar el Denali, a Alaska. Però ara volia fer-ho establint un nou rècord d'ascensió. Pujar en només 2 dies i tornar a baixar en 2 dies més. El 13 de febrer va avisar per ràdio que havia assolit el cim en el temps previst. Ja de baixada, sabent que alguns amics el podien veure amb els allargavistes, va fer senyals amb els braços des de un punt visible prop del cim.  Durant els següents dies no hi va haver més notícies d'ell. En Doug Getting, un dels pilots d'avioneta que el coneixia i l'havia ajudat a transportar material va explicar:

-"Si es tractés d'algú altre, al cap d'un dia de no tenir senyals d'ell, hauríem enviat un equip de rescat. Però amb en Naomi no calia. Era impossible que li passés res. I a més, es podria haver ofès"

Quan va ser clar que havia passat alguna cosa, 2 muntanyencs experimentats van iniciar una operació de rescat. Es van mobilitzar 3 avions i un helicòpter per a les feines de cerca. Però no el van trobar. Fins i tot, al cap de pocs dies, la seva dona, la Kimi Chan, juntament amb un grup d'alpinistes japonesos, van volar des de Tokio per mirar de trobar-ne algun rastre. Va ser en va. En Naomi Uemura va desaparèixer al Mont Denali sense deixar cap rastre. I així, aquell japonès baixet es va convertir en un mite!

Per cert, el CD del que us parlava al començament em va agradar molt, i encara ara, el continuo escoltant moltes vegades quan obro l'atles (o el Google Earth) i em poso a viatjar "virtualment".

Algunes cançons les podeu sentir aquí.

Ogasawara: les Galápagos d'Orient

Com que des de que vaig començar el bloc, les propostes que us he fet han estat lleugerament "mogudetes", amb aproximacions impossibles a aeroports minúsculs, o caminades per camins impracticables, avui us podreu relaxar. La proposta d'avui és un viatge a unes illes que, tot i que per als occidentals són força remotes, per accedir-hi el viatge és llarg però tranquil, confortable i, això si, peculiar.

I és que el post d'avui ens porta a les Illes Ogasawara.

Aquest grup de 30 illes subtropicals estan situades a uns 1.000km al sud de Tòquio. A Occident el seu nom és Illes Bonin, i de totes les illes, només dues estan habitades, Haha-jima i Chichi-jima, que és on hi ha la principal població.

I què tenen de remot aquestes illes? D'entrada, el viatge és, a ulls d'occidental, força curiós: L'única manera d'accedir a les illes Ogasawara és mitjançant un hidroavió militar, o bé amb vaixell. Per a poder optar a la primera opció cal que, o bé siguis el Governador de Tòquio (Ogasawara pertany a la prefactura de la capital), o bé estar ja a les illes i que t'agafi un infart de cor (s'accepten també altres emergències mèdiques). La segona opció, el vaixell, és doncs la més plausible.

Des del port de Tòquio surt, cada setmana el Ogasawara Maru, un ferri de la companyia Ogasawara Kaiun que en 26 hores us durà a Chichi-jima. Si compreu el bitllet de primera classe podreu disposar de cabina per a 4 persones, però si compreu bitllet de segona classe, enlloc de disposar de cabina, se us assignarà un número. Quan arriba la nit, caldrà que us dirigiu a una de les dues sales del vaixell especialment habilitades, i cal que, amb el número que us han donat, busqueu la vostra màrfega. Si, si, tindreu el privilegi de dormir amb una màrfega al terra al més pur estil japonès al costat de 124 persones més. Imagineu-vos una sala plena amb un centenar de japonesos polits i educats preparats per anar a dormir; els vostres veïns del voltant de la vostra màrfega us saludaran educadament amb el cap abans d'estirar-se amb el cap a 10 centímetres dels vostres peus (o els seus peus del vostre cap). La resta de viatge discorre sense sentir ni llegir ni una paraula que no sigui el japonès, i és que al vaixell és molt difícil trobar-hi cap cartell o cap membre del personal que parli anglès, o així ho explica en Lee Abbamonte en el seu relat de la travessia.

La història de les illes Ogasawara és molt peculiar; tot i que havien estat habitades en la prehistòria, van quedar deshabitades durant molts segles. Els primers europeus en descobrir-les van ser els navegants espanyols durant el segle XVI, però amb les limitacions de la cartografia del moment (no es podia establir la longitud amb gens de precisió; una idea per a un altre post), les illes "apareixien i desapareixien" en estar mal situades en els mapes.

Tot i que reclamades pels japonesos, les illes continuaven deshabitades, i d'aquí en surt l'actual nom occidental de les illes, ja que Bonin ve de la paraula mujin que en japonès vol dir "deshabitat". Fins que arriba l'any 1830, en que un americà resident a les illes Hawaii, Nathaniel Savory, desembarca a Chichi-jima amb 30 persones més, entre americans, anglesos, danesos i hawaians, amb la idea de colonitzar les illes. I realment la colònia va anar progressant tot i algun episodi truqulent. Res de l'altre món: Savory es va enfrontar amb el seu company d'expedició, Matteo Mazzaro, la discussió va acabar amb la mort d'aquest últim i Savory convertit en nou Governador de les illes Bonin enlloc del difunt Mazzaro. Però tot això no deixava de ser una nimietat a l'època, i el govern americà, va ratificar Savory com a Governador.

I fins i tot quan els japonesos desembarquen a les illes per dir "Ep, que aquestes illes eren nostres", l'any 1861, i tenint en compte que a les illes no hi viu ni un sòl japonès, tornen a ratificar Savory com a governador de Sa Majestat Imperial. És allò que en diuen un "supervivent nat" que acaba morint als 80 anys. La seva tomba encara es pot visitar avui al cementiri de Chichi-jima.

La resta de la població d'origen occidental o hawaià es va acabar barrejant amb els nouvinguts japonesos, de manera que encara avui es pot trobar habitants de les illes amb un lleuger aspecte barreja d'occidental, japonès i hawaià. A més, l'idioma local és un crioll, format a partir d'un idioma, en aquest cas el japonès, amb gran quantitat de paraules incorporades d'un altre idioma, que seria l'anglès i anomenat OML, o Ogasawara Mixed Language (un altre exemple de crioll però molt més "light" és el català que es parla a Menorca amb paraules angleses incorporades).

Habitants d'Ogasawara d'origen europeu i hawaià

Bé, tornem al ferri. Després d'una incomparable nit dormint a terra amb 120 persones més, el Ogasawara Maru arriba a l'illa de Chichi-jima. La badia és força tancada, i l'illa és muntanyosa i amb boscos molt frondosos, amb una imatge similar a la que podem tenir de les illes Hawaii. L'única població de l'illa, Omura, és un petit poblet de menys de 2.000 habitants, amb aspecte de poble de pescadors, però amb tot net i ordenat al més pur estil japonès.

Com que actualment, l'economia de les illes es basa en el turisme, Omura té una bona oferta de petits hotels i molts B&B, sense luxes però molt pulcres i endreçats, així com gran quantitat de petits restaurants a preus molt assequibles.... excepte la Coca-cola, que per alguna raó desconeguda, si la demanes al restaurant et pot costar 10€. Com a peculiaritat, al sushi de les illes Ogasawara no s'hi posa wasabi, sinó mostassa.

Això si, tingueu en compte que a l'illa, fins i tot a hotels i restaurants, la presència i el coneixement de l'anglès és quasi nul!

És molt fàcil desplaçar-se per aquesta illa; tot i que es pot llogar un cotxe, l'illa és tan petita que llogant un scooter n'hi ha prou per accedir a tots els punts i platges de Chichi-jima. I realment val la pena! És un paradís de platges tranquil·les (per no dir desertes), boscos frondosos, tranquil·litat, silenci i un lloc esplèndid per veure ocells rars i fins i tot, des de la costa, es poden observar balenes. I és que les illes estan separades de qualsevol continent des de la seva formació, fa 48 milions d'anys. Així doncs, la fauna i la flora ha evolucionat aïllada de la resta, tal i com ha passat a les illes Galàpagos, i així, hi ha espècies, sobretot d'ocells, que només viuen a Ogasawara (i en alguns casos, només en una de les illes).

Si la gentada de Chichi-jima (2.000 habitants) us estressa, sempre podeu agafar el Hahajima Maru, el ferri que en 2 hores us porta a la altra illa habitada de l'arxipèlag: Haha-jima. La petita illa és un altre paradís d'aigües turqueses amb només 450 habitants. Excepte algun B&B, l'únic hotel és el Nanpu, en la línia habitual de minimalisme japonès però amb tot tipus de comoditats.

Si després de passar uns dies en aquest edèn remot, se us fa difícil marxar, la tradició local us ho farà una mica més complicat: quan cada setmana, el Ogasawara Maru abandona el port de Futami, a Chichi-jima, on estol de barques, els "Goodbay Boats" surten a acompanyar el ferri amb la gent dient adéu com si del vaixell de l'emperador es tractés.