dimarts, 25 de novembre de 2014

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (2)

Segona etapa d'aquest "British Tour" per l'Atlàntic Sud, des de l'Equador fins a l'Antàrtic. Avui la parada és a l'illa de Santa Helena, la segona component del British Overseas Territory of Saint Helena, Ascension and Tristan da Cunha.

Santa Helena està situada una mica més al Sud que l'etapa anterior, Ascension Island; concretament a 1.300km. L'illa és d'orígen volcànic però, a diferència de l'illa Ascension, no té aquella imatge tan icònica de l'illa tropical rodona amb el volcà al mig; Santa Helena és més gran i al centre hi ha uns quant pics, el més alt dels quals, Diana's Peak, supera els 800m.




Un dels trets més coneguts i característics de l'illa és que ha tingut dos habitants famosos, amb la peculiaritat que cap dels dos van arribar a l'illa per voluntat pròpia: el rei zulú Dinuzulu kaCetshwayo (si, si, amb la majúscula a la "C"), i en Napoleó Bonaparte. El primer va estar empresonat a l'illa durant 7 anys, del 1890 al 1897. Però en cap cas estava en una presó. El lloc és tan remot que la pròpia illa actuava de presó, així que el rei Dinuzulu i la seva comitiva d'esposes i assistents, eren lliures de voltar per tota l'illa i es van acabar convertint en personatges molt populars.

Napoleó, d'altra banda, hi va estar empresonat 3 anys, des del 1818 fins al 1821. Com que en el seu primer captiveri, havia estat capaç d'escapar-se de l'illa d'Elba, al Mediterrani Italià, els seus captors van buscar un lloc d'on fos molt difícil escapar-ne. Tot i així, no les tenien totes, i van posar un destacament militar a la veïna Ascensión, un altre a Tristan da Cunha i també, evidentment, a la mateixa Santa Helena, per evitar qualsevol intent de rescat. Napoleó també era més o menys lliure de voltar per l'illa, però tot i així, es va sentir sempre en captivitat. Tot es va acabar quan el pobre emperador, sumit en la depressió, va morir el 1821 i va ser enterrat a la mateixa illa. Quin destí tan miserable per a algú que va estar a punt de dominar tot Europa. Sort que el 1840, els francesos van obtenir permís per endur-se les restes d'en Napoleó i fer-li un funeral d'estat a França, "comme il faut"!




Es podria dir que aquests són els únics trets rellevants de la història de l'illa, perquè la resta segueix un patró similar al d'Ascensión: la descobreixen els portuguesos però no li fan ni cas, després l'ocupen els Britànics, hi estableixen plantacions, i s'acaba convertint (a part de presó VIP) en port d'escala dels viatges transatlàntics, fins que, a la segona meitat del s.XX aquest ús perd interès.

Bé, i com és aquesta illa? Doncs, per a mi, és increïble i, inconscientment l'associo amb la literària "Lincoln Island" de la novel·la "L'illa misteriosa" de Jules Verne; un clima càlid i humit, una vegetació exuberant i espectacular que s'enfila cap als escarpats pics del centre de l'illa, i (molt important per a mi) sense animals perillosos!

Només hi ha dos nuclis de població: la capital, Jamestown, que amb la seva "Àrea Metropolitana" (Halftree Hollow i St. Paul's) arriba als 2.000 habitants, i Longwood, que en té uns 750. Després, hi ha petits nuclis com Sandy Bay o Alarm Forest que no passen dels 200 habitants. Jamestown és força peculiar: està encaixada entre dues muntanyes que limiten l'amplada a 2 o 3 carrers que s'enfilen vall amunt. Podria recordar a Andorra però amb cases Georgianes i sense basars d'electrònica barata ni mantega "Sombrero de Copa"!




En el post anterior us explicava que l'illa d'Ascensión, disposava d'un aeroport; Santa Helena, en canvi, només s'ha pogut abastir i comunicar gràcies als vaixells: la capital, Jamestown, disposa d'un port mínimament decent, on hi poden atracar embarcacions d'unes certes dimensions. I em direu: "Què menys que tenir un port, no?". Bé, quan arribem a Tristan da Cunha, la propera etapa, ja veureu què és passar-les magres!



Com us deia, Jamestown disposa d'un port on, a part de petites embarcacions, hi arriba, 2 cops al mes, el vaixell correu RMS St. Helena. Aquest vaixell és el que ha permès que els 4.255 habitants de l'illa tinguin una existència més o menys còmoda. Però tot això canviarà d'aquí a un parell d'anys: després de molts endarreriments, el 2011 van començar les feines de construcció de l'aeroport de Santa Helena, que unirà l'illa amb Londres i amb Sud Àfrica. Heu de pensar les dificultats que està implicant la construcció d'aquest aeroport: S'ha hagut de transportar tot amb vaixell des de Sud Àfrica: la maquinària, el formigó, l'asfalt... tot! I aquest aeroport què significarà? Doncs que la vida a Santa Helena i, especialment, la seva economia canviaran radicalment. Imagineu-vos una illa tropical, molt poc poblada, i amb vol directe amb Londres! Ja comença a haver-hi els primers estudis per fer-hi algun hotel de luxe i convertir Santa Helena en un destí paradisíac.





Els atractius turístics de l'illa són molts: aigües cristal·lines, uns paisatges i una vegetació espectaculars, els edificis georgians de Jamestown i de les antigues plantacions, o la impressionant varietat d'ocells. I, com no, els "Saints", els habitants de Santa Helena, han convertit en lloc turístic tot allò relacionat amb l'empresonament d'en Dinuzulu i, sobretot, d'en Napoleó.

L'oferta hotelera és limitadíssima: 3 hotels i algun Bed and Breakfast configuren les úniques possibilitats, de moment, d'allotjament a l'illa. Tingueu en compte que, tot i que els atractius de Santa Helena crec que són molt superiors als d'Ascensión, aquí (per ara) no hi ha aeroport, i per tant l'arribada de turistes és molt limitada. Però si hi aneu, de ben segur que ha de ser tota una experiència allotjar-se a les afores de la capital, al Farm Lodge Hotel i imaginar-se que compartiu taula de sopar amb el Duc de Wellington ("Les français sont perdus!").


L'altra gran experiència és, indubtablement, el propi viatge amb el RMS Saint Helena. Només queden 4 vaixells al món que puguin portar l'indicatiu RMS (Royal Mail Ship), i el RMS Saint Helena fa honor al seu nom. La ruta normalment cobreix Ciutat del Cap (Sud-Àfrica), Santa Helena i Ascensión, amb alguna parada puntual a Tristan da Cunha. Al ser l'únic transport regular, combina l'espai per als passatgers, les mercaderies i subministres i, com el seu nom indica, el correu postal. Les activitats al vaixell mentre duren els 5 dies de travessia són dignes d'en Phileas Fogg i el HMS Carnatic de "La Volta al món en 80 dies": jocs a coberta, biblioteca i teatre (a càrrec de la tripulació i els propis passatgers). Això si, es veu que els àpats a bord són sublims! I pel què fa al preu, compteu entre 600€ i 1800€ per persona i trajecte depenent del tipus de cabina. Per a més informació, podeu mirar directament a la web del vaixell.



Per acabar aquesta etapa us diré que, si esteu en la mateixa situació que jo, que (de moment) em limito a somniar amb aquests llocs remots, podeu gaudir d'un producte de Santa Helena d'un caràcter excepcional: l'orografia escarpada, la humitat i la calor fan de Santa Helena un lloc ideal per produir cafè. Ara fa uns anys van modernitzar i millorar la qualitat del cafè que es produïa a l'illa, fins al punt que el 2013 van ser capaços d'obtenir un premi al millor cafè del món! Si en voleu, us el poden enviar, després d'haver-lo transportat amb el RMS Saint Helena, comprant-lo al web de Sea Island Coffee




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada