El post d'avui ens porta a Lo Manthang, la capital del regne de Lo, conegut també com regne de Mustang, a les profunditats de l'Himàlaia.
El viatge comença amb l'aterratge del vol procedent de Katmandú al petit aeroport de Jomsom. No cal que m'estengui en les dificultats d'aterrar en aquest aeroport. Si el de Grise Fjord era de nivell 4 a l'escala WPS ("Whiskys a Palo Seco"), Jomsom hauria de ser de nivell 6 (accident greu el 2012 i el 2013). La zona de Jomsom, tot i pertànyer al Districte de Mustang, és el Baix Mustang, i no té res a veure amb el regne de Mustang. La població és d'etnia Takhali i l'idioma no és intel·ligible amb el tibetà, tot i ser del mateix grup de llengües.
En abandonar Jomsom seguint cap amunt el curs del riu Kali Gandaki. la carretera s'enfila cap als 4.000m per passar, sempre resseguint el riu, entremig de dos gegants, l'Annapurna (8.091m) i el Dhaulagiri (8.167). Tot i passar prop d'aquests grans cims, el camí es fàcil i no cal ser un muntanyenc expert per fer-lo. La carretera, de moment, està preparada per al pas de vehicles motoritzats. Tot i això és força normal trobar-hi "transports tradicionals": fileres de iaks carregats amb mercaderies.
Abans d'arribar a Kagbeni, el poble que dóna entrada a l'Alt Mustang, el Regne de Lo, cal creuar un magnífic pont sobre el riu Kali Gandaki. És una versió moderna dels tradicionals ponts tibetans. Si no fa vent, per creuar-lo només cal superar el vertigen. Aquesta versió moderna dels ponts tibetans permet creuar-lo, a part de caminant, a cavall, amb iak, o fins i tot en bici...
El poble de Kagbeni (1.200 habitants) és un encreuament de carreteres. Bé, de carretera, allò que es diu carretera només n'hi ha una i justament es dirigeix cap a Muktinath, en direcció oposada a la que es dirigeix a Lo Manthang. Què us pensàveu? Si no és prou remot no té interès!
Així doncs, la ruta continua Kali Gandaki amunt per un camí que, ara si, només és apte per a les caravanes de iaks. El riu és una successió de ràpids, roques i remolins. I pensar que als anys 70 l'explorador Michel Peissel va tenir la idea de remuntar-lo utilitzant petits hovercrafts! Val a dir que ho va aconseguir però dels tres hovercrafts només en va quedar un sencer, i ell i un company van estar a punt (però ben a punt) de morir ofegats.
El següent poble de la vall és Tsarang. El paisatge ja és típicament tibetà: muntanyes àrides, roca, terra i pols i als fons de les valls, per allà on passa el riu, la vegetació, els camps i els pobles. De fet, tot i ser formalment al Nepal, un cop passats l'Annapurna i el Dhaulagiri, ja estem en el vessant nord de l'Himalaia i per tant, els núvols que fan que l'Índia i el Nepal tinguin un clima molt humit, no poden creuar les muntanyes. Així doncs, tant el Tibet com el Mustang tenen climes extremadament àrids. Tsarang està presidit per un monestir, el Gompa de Tsarang. És talment com haver tornat al Tibet de fa 100 anys.
El descens final cap a Lo Manthang, la capital del Regne, des d'un dels turons que envolten la ciutat permet veure tota la plana fluvial on s'aixeca la ciutat amb els seus colors vermells i blancs. Al darrera, alçant-se en un turó, hi ha un castell en runes. Des d'aquest castell, al segle XIV, Ame Pal va fundar el Regne de Lo en un dels passos naturals entre el Tibet i l'Índia. És aquest pas natural a través de l'Himalaia el que va convertir Lo en zona de pas de les caravanes de iaks que portaven sal des del Tibet i que tornaven amb arròs, tè i altres productes des de la Índia.
Lo Manthang, com a capital del regne que és, té un miler d'habitants, i això converteix els camins i els camps de conreu al voltant de la ciutat, en un anar i venir de gent. Als Lhobas, al igual que als tibetans (de fet, els Lhobas són tibetans) els agrada vestir amb luxe. Homes i dones llueixen vestits acolorits i tantes joies com es correspongui al seu estatus social. S'anomenen Lhobas, o Lhopas ja que "-pa" és el sufix en tibetà per marcar el gentilici d'un lloc. Així, un habitant de Lo, és un Lhopa, al igual que un habitant de Lhasa és un Lhasapa, i un del Zanskar és un Zanskarpa.
Encara ara, a l'igual que en els darrers 700 anys, les portes de la muralla continuen tancant-se quan es fa fosc, per tornar-se a obrir l'endemà a trenc d'alba. Des de que el Regne es va obrir al turisme, als anys 90, les coses han canviat molt (bé, força,.....bé, deixem-ho en... una mica) pel que fa a la infraestructura turística: Ara hi ha un hotel i un lodge per als 2.000 visitants anuals que obtenen permís (i paguen els 50$ de taxa diària al govern nepalès) per visitar el regne al qual els seus habitants anomenen simplement Lo. La paraula Mustang ha estat una deformació a partir de Lo Manthang. Manthang, o Mun Tan significa en tibetà "plana fèrtil", seguint el mateix criteri de "geografia publicitaria" que va utilitzar el víking Erik el Roig quan va anomenar "Terra Verda" (Grönland) a una illa de gel i neu!
En un proper post explicaré com és aquesta ciutat de carrers estrets, amb un palau reial en el que les gallines es passegen per on volen (fins i tot quan el rei rep algú) i sabrem que hi feia la CIA al Regne de Lo. Mentrestant, si ja no us podeu esperar més i teniu les maletes preparades al rebedor de casa, us deixo un link útil per allorjar-se a Lo Manthang i a la resta del Mustang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada