Visingsö

Diu la llegenda que hi havia una vegada un gegant, anomenat Vist que, tornava d'un banquet acompanyat de la seva esposa. La celebració havia tingut lloc a la regió sueca de Västergötland i, per arribar a casa, a Småland, la parella de gegants havien de creuar el llac Vättern. Com que, tot i l'envergadura gegantina d'en Vist, no deixava de ser un gentleman, no volia que, en creuar el llac, la seva esposa és mullés els peus i el bonic vestit que s'havia posat per a l'ocasió. En Vist va fer seure la seva geganta estimada i li va dir: "Espera't aquí, que ara torno!". Tot seguit va arrencar un tros de terra i herba i el va llençar al mig del llac. Així, va permetre que la seva esposa tingués un lloc on posar el peu i creuar el llac sense mullar-se. D'aquesta manera és com va néixer una illa al bell mig del llac Vättern, al centre de Suècia.

Avui em saltaré la norma (no escrita) d'aquest blog i, sense que serveixi de precedent, escriuré sobre un lloc on si que hi he estat: l'illa de Visingsö, al llac Vättern.

Els que em conegueu sabreu de la meva malaltissa devoció per Suècia. Entre moltes altres virtuts, Suècia m'ofereix petites dosis de llocs remots, aïllats i (més o menys) freds. I a més, em permet tenir aquestes dosis de geografies remotes acompanyat de la meva dona i el meu fill. Em temo que no serien tan receptius si els proposés passar les vacances a les illes Aleutianes o a l'illa Kerguelen!

No us vull enganyar; l'illa de Visingsö no és inaccessible com ho pugui ser Tristan da Cunha. De fet si conduïu per l'autopista E4 que va d'Estocolm a Malmö, uns 200km al sud de la capital, hi trobareu un poble anomenat Gränna. Tot i que hi ha dues sortides de l'autopista que porten a Gränna, si sortiu per la situada més al sud, sereu a Gränna en menys d'un minut. Però us recomano que sortiu a l'anterior: Ödeshög-Gränna i seguiu cap al sud per la bucòlica carretera que voreja el llac, des d'on podreu veure el llac Vättern i, al mig, l'illa de Visingsö.

Al cap d'uns 20km arribareu al poble de Gränna. Aquest petit poblet és conegut a tot el món,.... Bé, diguem que és conegut a tot Suècia perquè, des de fa més de 150 anys, s'hi fabriquen uns caramels anomenats Polkagrisar. Doncs bé, un cop arribats a Gränna, us heu de dirigir al port del poble. Tranquils, no té pèrdua: podríem dir que Gränna està format per dos carrers: un és la mateixa carretera i l'altre és un trencall que duu.... cap al port!

A l'estiu hi ha dos ferris que fan el trajecte Visingsö-Gränna. Surten cada mitja hora i es creuen a meitat de trajecte. Després de fer l'ordenada cua típicament sueca, podreu pujar el cotxe a bord del ferri. La primera vegada que vaig explicar al meu amic Ola que volia anar com fos a Visingsö, em va mirar amb cara de: "I què coi se t'hi ha perdut a tu (o a qualsevol ésser humà) a Visingsö?!!". Com a bon suec, que de nen menjava caramels Polkagrisar, em va recomanar visitar les fabriques de caramels de Gränna, però a Visingsö no se li acudia cap raó de pes per anar-hi.

L'illa és extremadament plana. Té 14 km. de llarg i només 3 km. d'ample i hi viuen unes 700 persones. A l'estiu, però, la població és pot quasi doblar (50 persones per km. quadrat.... maleït turisme de masses!). No es pot dir que hi hagi un poble pròpiament a l'illa. Oficialment, Tunnerstad és com s'anomena l'únic poble de Visingsö, però el cert és que es tracta més aviat d'una zona on hi ha un pèl més de densitat d'edificis, i on hi trobareu la guarderia, l'escola de l'illa, un hotel i l'ajuntament. Les cases es reparteixen per tota l'illa separades per aquella distància tan típicament sueca: "suficientment aprop per no estar sòl, i suficientment lluny per no molestar".

I què s'hi pot fer a Visingsö? Doncs tot depèn de la vostra necessitat d'aïllament. Jo m'hi hagués passat 15 dies, però la meva família, amb un matí ja en tenien prou. Però si el què busqueu és tranquil·litat, llegir tot el què no heu pogut llegir durant l'any i caminar pel bosc sense rumb fix, aleshores us recomano que us llogueu una caseta a Visingsö i us relaxeu.

L'illa, però, no ha estat sempre un lloc tan pacífic. A l'extrem sud hi trobareu les ruïnes del castell de Näs. Aquest castell va servir de residència dels primers reis de Suècia durant els tumultuosos anys d'unificació del país, al s.XII. Les lluites entre les diferents famílies amb aspiracions al tron, especialment els Sverker i els Eriker, van convertir el castell de Näs en lloc d'intrigues i assassinats. Per desgràcia, del castell que en el seu dia s'alçava dominant tot el llac Vättern, ara només en queden els fonaments.

El paisatge està cobert per camps i boscos. Entre aquests boscos hi destaca un bosc de roures: la roureda més extensa d'Europa. I és que, previsors com són els suecs, la Marina Militar sueca va decidir, al s.XIX, crear una reserva de roures per a la futura construcció de vaixells. Però per una vegada els van fallar les previsions: Quan els roures van haver crescut suficientment, els vaixells de guerra ja es construïen d'acer!

Realment val la pena passejar-se per aquesta magnífica roureda on, a més, hi trobareu la Brahekyrkan, l'esglesia de Brahe, amb el seu campanar negre. Tot i que és més o menys habitual al nord d'Europa, resulta curiós veure que a la Brahekyrkan, aquest campanar de fusta negra està a uns 30 metres de distància de l'església. Allà, apartat, com si al mossèn li molestés el soroll de les campanes!

En fi, jo no us vull enganyar, ja sabeu que en aquest blog acostumo a parlar de llocs aïllats, solitaris i força freds, i Visingsö no n'és una excepció! Aquesta foto és del petit embarcador al costat del castell de Näs, un 20 d'agost amb 12 graus de temperatura. Llàstima que no s'hi pugui escoltar les veus de la meva família dient: "Bé, ja n'has tingut prou de Visingsö, oi? Podem tornar, ja?".

Vull dedicar aquest post al meu bon amic Ola Karlsson i als seus pares, en Gösta i la Yvonne.

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (4)

Continuem cap al sud! Abans d'arribar a terres purament antàrtiques, farem una parada en unes illes molt disputades, de nom oficial Falkland Islands, però que segur que us sonen més amb el nom d'Illes Malvines.

De vegades, fets puntuals de la història condicionen la percepció que tenim de certs llocs, o la imatge que ens evoquen. Perquè siguem sincers; si us dic: "Malvines" segur que a la majoria us ve al cap "La Guerra de les Malvines". D'aquella guerra que va durar uns pocs mesos, ja n'han passat 32 anys i les Illes Malvines són ara un paradís (un paradís per als estàndards de De Remota Geographiae, es clar) i allò que els castellans en diuen "un remanso de paz".

Les Illes Falkland (en català no sé com les hauríem d'anomenar, si Falkland o Malvines) estan a només 500km de la costa argentina, però quasi a l'alçada del punt més al sud del continent. De fet, estan a una latitud de 52ºS, que vol dir que estan 3º més al sud (més a prop de l'Antàrtida per tant) que l'illa Kerguelen. Si recordeu el post sobre Kerguelen, aquesta illa gaudia de les "agradables brises" provocades pel fet d'estar dins dels anomenats " Quaranta Rugents" (Roaring Forties). Doncs les Malvines, pel fet d'estar ja a 52ºS entren de ple en els "Furiosos Cinquanta" (Furious Fifties). És a dir, un clima envejable catalogat oficialment com a Subantàrtic!

L'arxipèlag està format per 2 grans illes anomenades East Falkland i, com no, West Falkland i que en castellà s'anomenen respectivament Isla Soledad i Isla Gran Malvina. Al voltant d'aquestes dues grans illes hi ha vora 800 illots que en conjunt configuren l'arxipèlag. La població, però, es concentra en les dues grans illes; menys de 3.000 persones en un parell d'illes que, de superfície conjunta, per què us feu una idea, són força més grans que Còrsega.

La majoria dels "Kelpers" que és com s'anomenen els habitants de les Falkland Islands viuen a la capital, Port Stanley, amb més de 2.000 habitants. A part de la base aèrea de la RAF en la que hi viuen (a part dels militars destinats) uns 300 civils, la següent població és Goose Green, que ja només compta amb 70 habitants. O sigui que la majoria es concentra a la capital, i la resta són petits assentaments. Bé, això si parlem d'humans, perquè sinó, segur que la població més important seria Port Howard, que té 40.020 habitants, però dels quals 20 són humans i els 40.000 restants són ovelles Cheviot!

Port Stanley és un poble típicament British, amb els seus pubs, les casetes baixes amb gespes perfectament retallades i rosers cuidats. I és que, quan estàs a 12.000km de la metròpoli, suposo que magnifiques qualsevol aspecte que et faci ser encara més britànic que la mateixa Reina d'Anglaterra. I per acabar-ho d'adobar, el clima fred i plujós, i el paisatge fan que sembli que estàs en un poblet del Nord d'Anglaterra.

Curiosament, després d'haver escrit sobre la autosuficiència econòmica de Tristan da Cunha, ara he pujat un graó més: l'economia de les illes està força avançada i diversificada. Els Kelpers viuen de la ramaderia, de la pesca, i sobretot els serveis auxiliars a les flotes pesqueres estrangeres que pesquen a la zona, i del turisme! Si, si, encara que us pugui sobtar, les Malvines són un destí turístic. De fet no cal rebre gaires turistes perquè impliquin un impacte en una economia de 3.000 habitants. Els turistes venen a veure bàsicament natura: ocells, pingüins, foques i balenes i paisatge de praderes extenses i corprenedores. Tot això ha fet que, si considerem el producte per càpita, estem davant el 10è país (si considerem les Falklands com a entitat sobirana) amb un nivell econòmic més elevat!

L'origen del nom de Falklands és típic: al s.XVII un navegant anglès recorre les illes i descobreix el canal que separa la East i la West Falkland, i decideix anomenar aquell canal i posteriorment les illes amb el nom del patrocinador de la seva expedició: el Vescomte de Falkland (Escòcia). Però el que és curiós és l'origen del nom en castellà: Islas Malvinas prové del francès Îles Malouines. Quan el gran explorador francès Louis Antoine de Bougainville explora les illes, l'any 1764, hi instal·la una colònia anomenada Port Louis. Per cert, quina poca inventiva que tenien els francesos alhora d'inventar noms... amb el seu Louis per tot arreu! Bé, on érem... La colònia de Port Louis la formen bàsicament pescadors bretons, sobretot del port de Saint-Malo, els habitants del qual s'anomenen Malouins. Així doncs, les "illes poblades per gent de Saint-Malo" es van dir Îles Malouines!

I amb tot això, també es comença a explicar d'on venen les discussions sobre la sobirania de les illes. Anglesos, francesos i espanyols es van anar disputant i intercanviant la possessió de les illes. Tots hi van fundar petites colònies. De vegades eren tant petites i disseminades en unes illes tant grans, que tardaven anys en saber de l'existència d'una colònia enemiga a l'altre costat de l'illa! Al final, però, ens plantem a finals del s.XVIII; els francesos ja han abandonat qualsevol pretensió sobre les Îles Malouines, i espanyols i britànics hi tenen assentaments que es toleren entre si, sense arribar a les mans. Els britànics estaven embrancats en la guerra contra els francesos al Canadà i la  guerra d'Independència Americana, i van decidir abandonar les Falkland i enviar els soldats a lluitar a Nord-Amèrica no sense abans, haver deixat una placa dient que aquelles terres pertanyien a Sa Majestat Jordi III d'Anglaterra. Només quedava habitat, doncs, l'assentament espanyol: Puerto Soledad (abans em queixava de la poca varietat dels topònims francesos, però els espanyols, mira que en són de tètrics!). Tot i així, Puerto Soledad també va ser abandonat, i en els anys posteriors, l'Argentina s'independitza d'Espanya. El nou govern argentí intenta establir de nou la colònia de Puerto Soledad, però l'únic que aconsegueixen són uns quants motins. Home, no m'estranya perquè no cal ser un entès en Màrqueting per adonar-se que el nom de "Puerto Soledad" no convida precisament a atraure nous habitants! L'any 1832, els britànics tornen per restablir la sobirania de les illes i, després d'algunes escaramusses amb els pocs argentins que volten per la zona, el 1840 converteixen l'assentament de Port Stanley i la resta de les Illes Falkland en Colònia de la Corona. Comencen a arribar colons, bàsicament escocesos i gal·lesos i les Illes Malvines comencen a progressar.

Al començament, les Falklands es van especialitzar en el "negoci dels naufragis". La travessia del pas de Drake o el cap d'Hornos (per passar entre l'Atlàntic i el Pacífic pel pas entre Sud-Amèrica l i l'Antàrtida) és una de les travesses més perilloses de la Terra; la barreja dels corrents del Pacífic i l'Atlàntic fan que les tempestes i una mar endimoniada siguin el més habitual a la zona. Els vaixells que quedaven tocats després de creuar el pas de Drake, es dirigien cap a Port Stanley, a les Malvines, per ser reparats. De la mateixa manera, si dels que no tenien tanta sort i s'enfonsaven, encara se'n podia recuperar alguna resta del vaixell o de la càrrega, aquesta era revenuda a Port Stanley. Però amb el temps, aquest negoci va anar declinant; els vaixells cada vegada eren més segurs i quan es va obrir el canal de Panamà, només els temeraris creuaven pel pas de Drake.

I vet aquí que van tenir la gran pensada d'importar un grup d'ovelles de raça Cheviot. Les Falklands eren ideals per a les ovelles: kilòmetres i kilòmetres de pastures lliures de depredadors. L'ovella Cheviot s'hi va adaptar a la perfecció i la llana de les Falklands es va convertir en una de les llanes de més qualitat del món!

Però ja sabeu que "populisme" i "Amèrica Llatina" són dos conceptes que acostumen a anar de bracet, i durant el s.XX, tots els mandataris argentins, quan necessitaven inflamar el patriotisme, es posaven a reivindicar allò de "Las Malvinas son Argentinas!". Tan li feia que, realment, les Malvines mai haguessin estat realment una possessió argentina; Puerto Soledad s'havia mantingut habitat sota sobirania argentina només un parell d'anys, si fa no fa, i havia tingut més de "Soledad" que de "Puerto", i això havia estat cap al 1810! El punt culminant va arribar amb la dictadura militar d'en Videla i companyia. Quan l'any 1982, la dictadura trontollava, van fer servir el truc de sempre: "Las Malvinas son Argentinas!". Però aquest cop van anar més lluny: com que la guarnició britànica a les Falklands era purament testimonial, van pensar que una invasió de les illes seria ràpida i incruenta i, tenint en compte la distància fins al Regne Unit, i l'escàs valor de les illes, també van creure que els britànics no respondrien.

I van ben buscar brega! La invasió argentina de les Malvines va ser, al principi, bufar i fer ampolles i, ja que hi eren, els Argentins van continuar 1.500km més i van ocupar les illes Geòrgia del Sud. Les imatges dels militars britànics fets presoners durant la invasió van ferir l'orgull britànic i la primera ministra britànica, la Sra. Thatcher va decidir recuperar les Falklands tan aviat com fos possible. El resultat: en dos mesos havien recuperat les illes, havien mort 649 soldats argentins, 225 britànics i 3 civils "kelpers". A més, la desfeta dels argentins va provocar la caiguda de la dictadura, just l'efecte contrari al desitjat per la junta militar argentina.

Tinc molt present les imatges d'aquesta guerra. Recordo que aleshores deuria tenir 7 anys i, estant a casa els meus avis, els dissabtes al vespre veiem el "Informe Semanal" on sortien fileres de soldats caminant per uns prats i uns turons inacabables. Ara se que es tractava dels soldats britànics, que van travessar tot l'illa East Falkland per fer l'atac final per recuperar Port Stanley.

I ara com està el tema? Els Britànics, que al final porten la democràcia a les venes, van atorgar als habitants de les Falklands el dret d'autodeterminació i, el 2013 es va organitzar un referèndum per decidir si es volia continuar formant part del Regne Unit. El resultat:

• Cens electoral: 1.650 persones
• Vots a favor de mantenir-se al Regne Unit: 1.513 vots (99,8%)
• Vots en blanc: 1 vot (0,07%)
• Vots en contra de mantenir-se al Regne Unit: 3 vots (0,2%)

O sigui que està clar que els Kelpers no volen ser argentins, no? El què em pregunto és qui van ser els 3 que van votar en contra? Suposo que a tot arreu hi ha d'haver els qui els agrada portar la contrària...
De totes maneres, a l'Argentina les coses no han canviat gaire, i quan a la presidenta argentina, la Cristina Fernàndez de Kirchner (gens sospitosa de populista, no, no, què va, i ara!) se li torcen les enquestes què fa? Doncs sortir i dir allò de "Las Malvinas son Argentinas"!

Bé, per als qui estiguin interessats en visitar les Falkland, ho teniu força fàcil. Cada setmana hi ha dos vols des d'Anglaterra cap a les Falklands fent escala a.... ho recordeu? Doncs a l'Illa Ascensión! La infraestructura turística està força desenvolupada. Hi ha hotelets i B&B d'aquells que et serveixen el te de les 5, i hi ha moltes empreses que organitzen excursions i trekkings per anar a veure l'abundant fauna, o les balenes a alta mar. Sens dubte, val la pena!

Ah, per cert, voleu saber qui ha estat l'últim en organitzar sarau amb el tema de les Malvines? Doncs en Jeremy Clarkson, el famós presentador del programa sobre cotxes de la BBC "Top Gear". I què ha fet? Doncs gravar un dels capítols del programa a l'Argentina utilitzant un cotxe amb la següent matrícula:

Veieu què hi posa a la matrícula? 1982 Falklands!! Només us diré que els argentins van fer fora del país a tot l'equip de Top Gear. Mira que en són de susceptibles aquesta gent!

Kerguelen, l'illa del vent

La travessa entre Ciutat del Cap (Sud-Àfrica) i Perth (Austràlia) suposa navegar més de 6200 milles (10.000km) a través dels "Roaring Forties" (els Quaranta rugents), una zona de vents de forts vents de l'oest situada entre els 40ºS i 50ºS, i que a la part de l'Oceà Indic fan honor al seu sobrenom de rugents millor que enlloc. La travessa no passa per prop de cap illa o zona poblada excepte L'Arxipèlag Kerguelen aproximadament a mig camí.

Les Kerguelen, o Illes Desolació, són un arxipèlag format per Grande Terre, una illa amb el doble d'extensió que l'illa de Mallorca, i els més de 300 illots que l'envolten. L''arxipèlag forma un territori d'ultramar de la República Francesa, el TAAF, juntament amb les illes Crozet, Amsterdam, Saint Paul, les Esparses i la terra d'Adèlia a l'Antàrtida. Lògicament, el prefecte designat des de Paris, administra el territori a distància des de la tropical Illa de la Reunió. A l'illa hi viuen unes 50 persones durant l'hivern i més de 100 durant l'estiu, totes concentrades a Port-aux-Français.

La població la formen bàsicament científics i personal auxiliar que passen normalment 6 mesos a l'illa. L'aïllament acostuma a durar 3 mesos, que és el temps que tarda en tornar el Marion Dufresne, el vaixell que transporta tot el material, queviures i qualsevol cosa necessària per a poder viure a les Kerguelen. De fet, tot el que hi ha a les Kerguelen ha estat transportat pel Marion Dufresne o pels seus predecessors. El mercant salpa de l'Illa de la Reunió cada trimestre amb els subministres i els nous habitants de Port aux Français que substituiran els que ja han acabat la seva estada. El viatge té molts números de ser mogudet; Quan navegues pels "Quaranta Rugents" i t'acostes als "Cinquanta Furiosos" el més probable és que el viatge s'assembli al què teniu a continuació:

Jo no es que sigui un llop de mar precisament, més aviat tot el contrari, però estaria disposat a aguantar aquesta travessa a fi de poder posar el peu a Kerguelen. I no és impossible: De cada viatge es reserven algunes places del Marion Dufresne per als turistes. Si no m'equivoco són 4 o 6 places, susceptibles de ser anul·lades si hi ha alguna emergència que requereixi "l'embargament" de les cabines. Tot i així, sembla ser que la llista d'espera per poder visitar com a turista Port aux Français és, a hores d'ara, de 3 anys! L'estada dura uns pocs dies, en funció de si el Marion Dufresne es queda ancorat a Port aux Français, o s'ha de desplaçar a algun altre punt de l'arxipèlag per deixar-hi material. Durant l'estada, alguns dels "habitants" de l'illa actuen com a guies improvisats, per tal que el visitant pugui conèixer com es viu a l'illa i quines activitats s'hi fan.

Amb els anys, les comoditats a Kerguelen han anat augmentant. De fet, si heu vist la pel·lícula "La cuinera del President", on s'explica la història de la Danièle Mazet-Delpeuch, quan la protagonista plega com a cuinera del President francès (en realitat era la cuinera d'en François Miterrand), se'n va a fer de cuinera a una base científica francesa..... Si, així va ser; durant 6 mesos, els científics presents a Kerguelen, van gaudir de les creacions d'una de les millors chefs de França. S'ho val, o no s'ho val, el viatge? En aquest video, aprofitant que la gent de la missió nº64 (2014) balla "Happy" d'en Pharrell Williams, podeu veure les instal·lacions de la base de Port aux Français.

Però no tot ha estat "Happy" a l'illa. Des del seu descobriment, l'illa ha servit de refugi per a supervivents de naufragis, baleners i alguns il·luminats. Fins i tot, durant el s.XIX, algú va tenir la brillant idea de deixar una petita colònia de conills que poguessin servir d'aliment si algun mariner es veia obligat a refugiar-se a l'illa. Evidentment, ara els conills han colonitzat gran part de l'illa i estant malmetent la flora autòctona. L'any 1893, el govern francès va donar els drets d'explotació de l'arxipèlag durant 50 anys als germans Bossière. Van crear la "Compagnie Générale des Îles Kerguelen" per intentar establir-hi explotacions d'ovelles i d'obtenció d'oli a base de greix de foca. Va ser un fracàs rere un altre. S'hi van introduir, a part dels conills, rens i ovelles però no es va aconseguir res més que alterar l'ecosistema de les illes.

Els que si que es va establir a l'illa, però d'amagat, va ser una expedició de l'armada alemanya durant la 1ª Guerra Mundial. Volien intentar vigilar i controlar els bucs aliats que navegaven pel sud de l'Índic. Van establir una granja amb un petit destacament a l'altra punta de l'illa, ben allunyats de Port aux Français i s'hi van estar un parell d'anys sense que ningú els detectés. Les condicions d'aïllament van ser duríssimes per a aquells homes i per als gossos que els acompanyaven. Tan sols fa 30 anys, els descendents dels gossos que van portar els alemanys encara vivien, totalment selvatges, pels voltants de la granja alemanya.

A prop d'aquesta granja hi ha el que podria ser un dels llocs més espectaculars de l'illa: L'arche des Kerguelen (L'arc de les Kerguelen), una formació rocosa en forma d'arc.

Cap al 1910, la part superior de l'arc es va enfonsar i, actualment, només queden dempeus els dos pilars.

Per a qui estigui interessat en visitar les Kerguelen i disposi del temps i els diners, aquí teniu l'enllaç per al periple del Marion Dufresne. Al mòdic preu de 8.300€ tindreu dret a cabina compartida. Això si, podreu visitar les Kerguelen (que vindria a ser la gran metròpolis), l'illa Crozet i l'illa Amsterdam i, si hi ha sort i el temps ho permet, també podreu visitar l'illa Saint Paul.
  

Les geografies remotes

Quan era un nen, i encara que sembli impossible, vivíem sense internet, em podia passar hores davant d'un mapa o un atles. Era allò que en diuen "viatjar sense moure's de l'habitació". Memoritzava països, capitals, mars i serralades i, de la majoria d'aquests noms, en podia obtenir certa informació en llibres o enciclopèdies. Però hi havia llocs que es mantenien ignots, desconeguts i amagats. Només en tenia el nom i una localització...

Qui deuria viure a Tristan da Cunha? Com era Longyearbyen, a les illes Svalbard? Hi havia escoles a Grise Fjord? Com s'arriba a l'illa Kerguelen? i ja posats a fer, perquè hauries de voler arribar-hi?

Dutch Harbor, Lo Manthang, Pitcairn, Stromness, Ogasawara; llocs que evocaven solitud, aïllament, normalment climes durs i vides igualment dures.

I l'era d'internet va arribar! Per a mi, que buscava saber més coses d'aquells llocs remots, i per als seus habitants, que es volien connectar al món i que volien cridar: "Ep, som aquí". Se'ls obre un món de possibilitats, sempre i quan algú s'interessi per l'illa Norfolk, els Kelpers o els Zanskarpes. O sigui que probablement continuen tan ignorats com sempre però, com a mínim, hi ha la possibilitat d'accedir-hi.

Espero mantenir la constància d'alimentar aquest blog amb entrades interessants per als (suposo que pocs) qui pugui interessar les curiositats de la geografia complementades amb estranyeses cartogràfiques, i històriques.

Tot i que han passat els anys des de que somniava mirant aquell punt del mapamundi de la paret on hi posava "Kerguelen Is. (Fr.)", continuo sent, bàsicament, un viatger literari, o sigui que per desgràcia no he pogut visitar aquests llocs. Però estic preparat: vaixells destartalats, aeròdroms sense asfaltar. Miraré també de donar totes les dades per si algú (o jo mateix) s'hi anima.

I, evidentment, si hi ha algun afortunat que hi ha estat i ho vol compartir, estaré encantat de publicar-ho.