El regne del cranc vermell i l'àguila calba

Després de 25 hores de vols i aeroports, passant per Nova York i Seattle, finalment es pot arribar a Anchorage, la ciutat més important (que no la capital) de l'estat d'Alaska. L'aeroport Internacional Ted Stevens d'Anchorage havia estat un dels aeroports amb més trànsit del món fa uns anys. Fins a finals dels 80, als avions occidentals no se'ls permetia sobrevolar la URSS i la Xina. Com que els avions no tenien prou autonomia per volar des d'Europa fins a l'extrem orient per sobre l'Atlàntic, Amèrica i el Pacífic, tots utilitzaven la ruta polar, aturant-se a Anchorage per reabastir-se de combustible. Quan tot això es va acabar, Anchorage disposava d'un aeroport gegantí per servir a un estat com Alaska, amb només 700.000 habitants. Però se'n van sortir (com n'hauríem d'aprendre!) reposicionant l'aeroport per convertir-lo en el 5è aeroport més important del món en trànsit de mercaderies!

I, lògicament, també s'utilitza com a hub per a distribuir tots els vols interiors d'Alaska, un estat molt dependent del transport aeri per poder arribar a tots els racons d'aquesta "Última Frontera". Així doncs, de la terminal sud d'aquest enorme aeroport surt el vol que ens interessa: Un petit SAAB 340 turbohèlix que, curiosament, només porta 20 seients; la resta de l'espai s'utilitza per a mercaderia.

L'avió s'enlaira per a realitzar el vol de 3 hores. És curiós que, a la part de l'avió de la que se n'han tret els seients per posar-hi mercaderies, hi hagi també maletes. Què hi deuen posar al maleter que obligui a treure seients per fer espai per maletes i carregament? La resposta no tarda en arribar: després de 2 hores i mitja de vol força turbulent, l'avió comença a girar com si fes mitja volta.

- "Els parla el capità: degut a un canvi sobtat de les condicions meteorològiques, ens han denegat l'aterratge a l'aeroport de Dutch Harbor. Així doncs, ens veiem obligats a tornar cap a Anchorage. Disculpin les molèsties."

A Anchorage?!! I no es podria aterrar en algun lloc més proper? Si quasi ja havíem arribat! Ara desfarem tot el camí? Doncs si. El 25% dels vols cap a Dutch Harbor es cancel·len abans de sortir i, depenent de l'any, fins a un 30% dels vols que es dirigeixen a l'aeroport Tom Madsen de Dutch Harbor han de donar mitja volta sense poder aterrar. Per acabar-ho d'arreglar, la pista és molt curta, de manera que no hi poden aterrar grans avions.

 Així doncs, l'única manera d'arribar a Dutch Harbor és utilitzant un avió suficientment petit per aterrar en una pista curta, però suficientment gran i, per tant, amb suficient capacitat de combustible per poder desfer tot el camí (3 hores + 3 hores) si es tanca l'aeroport. I l'única solució que han trobat ha estat omplir tots els dipòsits possibles de combustible i limitar el pes de l'avió a 20 passatgers i càrrega a la mateixa cabina.

A més, l'aterratge és molt complicat! Fixeu-vos en la foto: Només els avions d'hèlix són prou petits per entrar per l'altra punta de la pista, la pista 30 (és a dir, en aquesta fotografia veuríeu l'avió entrar de cara) perquè les muntanyes del fons l'obliguen a anar massa alt i hauria de baixar en picat per aterrar. Han de fer, doncs, una maniobra molt complexa per entrar per aquest costat. En canvi, els avions a reacció han d'aterrar a la pista 12, la que veieu a primer pla, i la cosa encara és pitjor! Entren a cegues, sense veure la pista i giren a l'últim moment, just abans de tocar terra.

Vet aquí el turbohèlix que ve d'Anchorage entrant per la pista 30 amb les agradables condicions meteorològiques típiques de la zona...

Però tingueu-ho clar: Val la pena!

De fet, dir que el destí d'avui és Dutch Harbor no seria del tot correcte. Avui serem a la ciutat d'Unalaska, a les illes Aleutianes. El nom de Dutch Harbor  es refereix només al port i l'aeroport de la ciutat, que estan construïts en una petita illeta al costat de l'illa d'Unalaska. Podríem dir que Unalaska és la capital de les illes Aleutianes, una filera de 300 illes que s'estenen durant 1.900km a l'extrem oest d'Alaska. Deia que Unalaska es podria considerar la capital de les Aleutianes perquè concentra la meitat de la població de les illes: un total de... 4.200 persones. Així doncs, en totes les 300 illes hi viuen menys de 9.000 persones!

Per la posició geogràfica de les Illes Aleutianes, es podria pensar que són un destí gelat, del tipus Grise Fjord. No pretenc colar-vos-ho com a lloc de sòl i platja, però el fred no és l'element predominant del clima d'Unalaska. El que de veritat marca el clima de l'illa és la pluja i la boira. La ciutat està considerada el lloc més plujós d'Amèrica del Nord i un dels més plujosos del món. Es diu que les Aleutianes són el bressol de totes les tempestes del Pacífic! I això és fàcil de percebre, fins i tot en foto, amb el color verd intens que té el paisatge de l'illa, i la presència sempre de núvols imponents al cel.

Però hi ha unes setmanes a l'any que la població d'Unalaska augmenta en quasi un 50%: és l'època de la pesca del cranc vermell. Les autoritats de pesca d'Alaska permeten la pesca d'aquest crustaci només durant uns pocs dies a l'any. I en aquest interval curt de temps, l'activitat del port de Dutch Harbor arriba quasi a l'esquizofrènia. L'alta rendibilitat d'aquesta pesca fa que les tripulacions dels pesquers treballin durant dies seguits, pràcticament sense dormir. Els mariners es guanyen, en menys de 10 dies, l'equivalent a la meitat d'un sou anual. Quasi tota la producció es processa a Unalaska i s'envia al Japó per a fer-ne surimi.

El cas del cranc vermell és excepcional per aquests pocs dies que se'n permet la pesca. La resta de l'any, però, l'activitat pesquera també és molt intensa. De fet, Dutch Harbor és el 5è port pesquer... del món! I tot això en una població de menys de 5.000 habitants!

Tota aquesta activitat a la ciutat és força recent. El descobriment dels bancs (no sé quina hauria de ser la paraula correcta per les agrupacions de crancs: bancs, ramats, comunitats?) de cranc vermell es va fer a primers dels anys 80 i, des d'aleshores, l'illa viu abocada a la pesca. Aquesta bonança econòmica ha disparat els preus de l'habitatge, conjuntament amb una altre factor: gran part del terreny edificable de l'illa és propietat de la Ounalshka Corporation. Aquesta empresa pertany a la comunitat Aleut, els nadius de les Illes Aleutianes, i la seva filosofia es basa en no desprendre's de cap bocí de terra, sota cap concepte. Així, si us voleu construir una casa a Unalaska, haureu de negociar amb els Aleuts un contracte de cessió del sòl per a 50 anys. I d'aquí a 50 anys, o et renoven la cessió, o t'endús la casa a un altre lloc!

L'altra peculiaritat d'Unalaska és el seu principal monument; l'edifici que surt a totes les fotos:

Si, és el què sembla: una església ortodoxa russa! Però té lògica ja que fins al 1867, Alaska era territori rus. Aquell any, els russos, que anaven curts de pasta, van tenir la gran pensada de vendre's aquest territori per només 7,2 milions de dòlars! Tot i que ja hagin passat quasi 150 anys d'aquella compravenda, la influència russa encara és visible en alguns punts d'Alaska, i l'església de la Santa Ascensió de Crist n'és un exemple.

La principal atracció d'Unalaska, però, és la natura. I ho tenen molt ben organitzat! Hi ha trekkings guiats per poder gaudir de paisatges increïbles o pujar a les muntanyes i volcans de l'illa. Però no cal ser un muntanyenc expert per caminar per Unalaska i descobrir paratges fascinants on, com sempre, no hi faltarà l'aigua.

 L'altra atracció turística és la fauna i, especialment els tres animals més típics de la zona i que es poden veure molt fàcilment: d'una banda les balenes, que es poden veure des dels tours amb barca que s'organitzen, o des de la mateixa platja!

L'altre animal típic, i molt estimat pels aleuts és la guineu roja. Són realment fàcils de veure, i es passegen bastant sovint per la ciutat sense por dels humans.

I finalment, el més problemàtic de tots: les àguiles marines, conegudes també com a àguiles calbes.

I perquè són problemàtiques? Als Estats Units, l'ocell que surt a l'escut nacional, l'Aguila marina de cap blanc, està protegida pel fet d'estar en perill d'extinció. Però a Unalaska no ho està pas en perill d'extinció. Tot el contrari; i la gent en comença a estar fins al capdamunt! S'ajunten tots els ocells a la vora del port per intentar robar peix del que descarreguen els vaixells. Però com que estan protegides, ningú els hi pot fer res, o sigui que campen "a sus anchas". El pitjor, però, és que són animals força agressius i, en algunes zones han hagut de posar cartells com aquests per avisar que les àguiles tenen força mala llet, i els agrada picar els caps de la gent!

A part de tots aquests atractius, l'illa està ben preparada per rebre els (pocs) turistes que la visiten. Hi ha un parell de museus; un sobre la cultura Aleut, i l'altre sobre la 2ª Guerra Mundial (Unalaska és, juntament amb Pearl Harbor, un dels pocs punts del territori USA que va ser atacat pels japonesos). I també hi ha un bon hotel, el Grand Aleutian Hotel, amb diferents restaurants i entre ells, un de japonès on, segur, hi deuen servir surimi!

Ah, que a ningú se li acudeixi llogar-se un cotxe! En tot cas, que sigui un tot terreny: l'illa només té 10km de carretera asfaltada i 60km de carreteres sense asfaltar.

Visingsö

Diu la llegenda que hi havia una vegada un gegant, anomenat Vist que, tornava d'un banquet acompanyat de la seva esposa. La celebració havia tingut lloc a la regió sueca de Västergötland i, per arribar a casa, a Småland, la parella de gegants havien de creuar el llac Vättern. Com que, tot i l'envergadura gegantina d'en Vist, no deixava de ser un gentleman, no volia que, en creuar el llac, la seva esposa és mullés els peus i el bonic vestit que s'havia posat per a l'ocasió. En Vist va fer seure la seva geganta estimada i li va dir: "Espera't aquí, que ara torno!". Tot seguit va arrencar un tros de terra i herba i el va llençar al mig del llac. Així, va permetre que la seva esposa tingués un lloc on posar el peu i creuar el llac sense mullar-se. D'aquesta manera és com va néixer una illa al bell mig del llac Vättern, al centre de Suècia.

Avui em saltaré la norma (no escrita) d'aquest blog i, sense que serveixi de precedent, escriuré sobre un lloc on si que hi he estat: l'illa de Visingsö, al llac Vättern.

Els que em conegueu sabreu de la meva malaltissa devoció per Suècia. Entre moltes altres virtuts, Suècia m'ofereix petites dosis de llocs remots, aïllats i (més o menys) freds. I a més, em permet tenir aquestes dosis de geografies remotes acompanyat de la meva dona i el meu fill. Em temo que no serien tan receptius si els proposés passar les vacances a les illes Aleutianes o a l'illa Kerguelen!

No us vull enganyar; l'illa de Visingsö no és inaccessible com ho pugui ser Tristan da Cunha. De fet si conduïu per l'autopista E4 que va d'Estocolm a Malmö, uns 200km al sud de la capital, hi trobareu un poble anomenat Gränna. Tot i que hi ha dues sortides de l'autopista que porten a Gränna, si sortiu per la situada més al sud, sereu a Gränna en menys d'un minut. Però us recomano que sortiu a l'anterior: Ödeshög-Gränna i seguiu cap al sud per la bucòlica carretera que voreja el llac, des d'on podreu veure el llac Vättern i, al mig, l'illa de Visingsö.

Al cap d'uns 20km arribareu al poble de Gränna. Aquest petit poblet és conegut a tot el món,.... Bé, diguem que és conegut a tot Suècia perquè, des de fa més de 150 anys, s'hi fabriquen uns caramels anomenats Polkagrisar. Doncs bé, un cop arribats a Gränna, us heu de dirigir al port del poble. Tranquils, no té pèrdua: podríem dir que Gränna està format per dos carrers: un és la mateixa carretera i l'altre és un trencall que duu.... cap al port!

A l'estiu hi ha dos ferris que fan el trajecte Visingsö-Gränna. Surten cada mitja hora i es creuen a meitat de trajecte. Després de fer l'ordenada cua típicament sueca, podreu pujar el cotxe a bord del ferri. La primera vegada que vaig explicar al meu amic Ola que volia anar com fos a Visingsö, em va mirar amb cara de: "I què coi se t'hi ha perdut a tu (o a qualsevol ésser humà) a Visingsö?!!". Com a bon suec, que de nen menjava caramels Polkagrisar, em va recomanar visitar les fabriques de caramels de Gränna, però a Visingsö no se li acudia cap raó de pes per anar-hi.

L'illa és extremadament plana. Té 14 km. de llarg i només 3 km. d'ample i hi viuen unes 700 persones. A l'estiu, però, la població és pot quasi doblar (50 persones per km. quadrat.... maleït turisme de masses!). No es pot dir que hi hagi un poble pròpiament a l'illa. Oficialment, Tunnerstad és com s'anomena l'únic poble de Visingsö, però el cert és que es tracta més aviat d'una zona on hi ha un pèl més de densitat d'edificis, i on hi trobareu la guarderia, l'escola de l'illa, un hotel i l'ajuntament. Les cases es reparteixen per tota l'illa separades per aquella distància tan típicament sueca: "suficientment aprop per no estar sòl, i suficientment lluny per no molestar".

I què s'hi pot fer a Visingsö? Doncs tot depèn de la vostra necessitat d'aïllament. Jo m'hi hagués passat 15 dies, però la meva família, amb un matí ja en tenien prou. Però si el què busqueu és tranquil·litat, llegir tot el què no heu pogut llegir durant l'any i caminar pel bosc sense rumb fix, aleshores us recomano que us llogueu una caseta a Visingsö i us relaxeu.

L'illa, però, no ha estat sempre un lloc tan pacífic. A l'extrem sud hi trobareu les ruïnes del castell de Näs. Aquest castell va servir de residència dels primers reis de Suècia durant els tumultuosos anys d'unificació del país, al s.XII. Les lluites entre les diferents famílies amb aspiracions al tron, especialment els Sverker i els Eriker, van convertir el castell de Näs en lloc d'intrigues i assassinats. Per desgràcia, del castell que en el seu dia s'alçava dominant tot el llac Vättern, ara només en queden els fonaments.

El paisatge està cobert per camps i boscos. Entre aquests boscos hi destaca un bosc de roures: la roureda més extensa d'Europa. I és que, previsors com són els suecs, la Marina Militar sueca va decidir, al s.XIX, crear una reserva de roures per a la futura construcció de vaixells. Però per una vegada els van fallar les previsions: Quan els roures van haver crescut suficientment, els vaixells de guerra ja es construïen d'acer!

Realment val la pena passejar-se per aquesta magnífica roureda on, a més, hi trobareu la Brahekyrkan, l'esglesia de Brahe, amb el seu campanar negre. Tot i que és més o menys habitual al nord d'Europa, resulta curiós veure que a la Brahekyrkan, aquest campanar de fusta negra està a uns 30 metres de distància de l'església. Allà, apartat, com si al mossèn li molestés el soroll de les campanes!

En fi, jo no us vull enganyar, ja sabeu que en aquest blog acostumo a parlar de llocs aïllats, solitaris i força freds, i Visingsö no n'és una excepció! Aquesta foto és del petit embarcador al costat del castell de Näs, un 20 d'agost amb 12 graus de temperatura. Llàstima que no s'hi pugui escoltar les veus de la meva família dient: "Bé, ja n'has tingut prou de Visingsö, oi? Podem tornar, ja?".

Vull dedicar aquest post al meu bon amic Ola Karlsson i als seus pares, en Gösta i la Yvonne.

Vodafone, Don Isidro i Don Manuel

De vegades, les accions de responsabilitat social de les grans multinacionals, tot i que no resolen grans problemes, si que poden suposar un canvi important per a una comunitat o un poble. Normalment les empreses enfoquen la responsabilitat social cap a un àmbit relacionat amb la seva activitat per, d'aquesta manera, poder-ne treure un (al meu entendre) lícit rendiment com a campanya de màrqueting i publicitat.

Vet aquí el què va fer Vodafone:

Oi que és maca i emotiva la història? Doncs és Mentida!

Bé, mentida del tot, no. Simplement, que la gent de màrqueting de Vodafone ha canviat la història i s'ha inventat el què els ha interessat per fer-s'ho venir bé i fer la història més emotiva.

Però anem per parts: On som i de què parlem?

L'Ayapaneco, conegut també com Zoque de Ayapa, pertany a la família de llengües Mixezoque, que  es parlen a la zona d'Oaxaca i Chiapas, a Mèxic. Sembla ser que que també formava part d'aquesta família la llengua que parlava la gent de la civilització Olmeca fa més de 2.500 anys.

Actualment, de parlants d'alguna de les llengües Mixezoque, en queden menys de 400.000. Moltes de les llengües ja han desaparegut i l'Ayapaneco sembla que està a punt de fer aquest pas. L'any 1971 en quedaven 40 parlants i, segons la gent de Vodafone, ara només queden 2 parlants que, a més, no el practiquen perquè fa 20 anys que no es dirigeixen la paraula! Aquests dos parlants són Don Isidro i Don Manuel, els protagonistes de la pel·lícula.

La realitat, però, és que de parlants d'Ayapaneco, o, com ell mateixos l'anomenen, Nuumte Oope (llengua veritable) en queden més. D'entrada el germà petit de l'Isidro, en Cirilo, també parla Ayapaneco, així com el cosí i el fill d'en Manuel, i que també es diu Manuel l'un, i José Manuelito l'altre. Ja en tenim 5. però és que a més, hi ha altres familiars i parelles dels parlants que també parlen Ayapaneco, tot i que no amb fluïdesa. Pel què sembla, l'agència de publicitat va arribar a un acord amb en Cirilo i el cosí Manuel per fer-los "desaparèixer", i els altres parlants havien d'estar "amagats" per donar protagonisme només a Don Manuel i Don Isidro.

Amb això ja es podia muntar la pel·lícula de la reconciliació i la nova l'escola. El problema és que l'escola ja existia, els nens ja hi anaven i l'Isidro i en Manuel no s'havien deixat mai de parlar.

En Daniel Suslak és un lingüísta de la Universitat d'Indiana que porta molts anys treballant amb les llengües minoritàries de Mèxic conjuntament amb l'INALI, l'Instituto Nacional de Lenguas Indígenas de Mèxic. Ja el 2004, l'INLA havia engegat una escola per ensenyar Ayapaneco als nens del poble d'Ayapa. Els professors eren Don Manuel i el seu fill José Manuelito als que, al cap d'uns anys, s'hi van afegir Don Isidro i el seu germà. Amb l'arribada d'en Daniel Suslak i, especialment de la Rebeca Martínez el 2012, es van començar a crear continguts i libres de text d'Ayapaneco per a nens i adults. Les classes es feien en un cobert que hi havia al darrere de la casa de Don Manuel.

Així doncs, va ser l'INALI (que ara estan que trinen amb Vodafone) qui va arreglar el cobert que serveix d'escola. També van ser ells qui van pagar i fer tot el material didàctic i els mobles de les aules. El 2013 van organitzar el primer festival de llengua Ayapaneco. Van venir representants governamentals, parlants d'altres llengües Mixezoque, i els nens de l'escola d'Ayapaneco van recitar textos, van fer jocs i danses.

Els nens d'Ayapa ja feia anys que aprenien Ayapaneco i no van descobrir res nou gràcies a Vodafone, tal i com simula la pel·lícula. I aleshores, què ha fet Vodafone?

Quan van aterrar a Ayapa el 2014, l'agència de publicitat encarregada del projecte es va posar a treballar per "maquillar" la història a la seva conveniència. El primer pas va ser convèncer Don Manuel i Don Isidro que simulessin la seva enemistat i filmar així una suposada reconciliació gràcies a "l'ajut inestimable" de Vodafone.

A continuació calia un atrezzo: van llogar un grup de paletes per sortir a la pel·lícula fent veure que construïen una escola. De fet, l'únic que van fer va ser repintar-la. La batejarien com a "Escuela Don Manuel y Don Isidro" però quan el rodatge es va acabar, la comunitat ho va esborrar, ja que era un insult a tota l'altra gent que hi col·laborava.

 I finalment calia un toc de "intel·lectualitat". I la víctima propiciatòria va ser el Professor d'Antropologia de la Universitat de Stanford James A. Fox que, tot i ser un expert en llengües Meso-Americanes i haver col·laborat amb l'INALI, es va avenir a fer el paperot de bon home blanc que aterra en un poblet indígena i amb la seva bondat ajuda als pobres indiets a evitar la seva pròpia destrucció. Molts lingüistes encara es pregunten com el Professor Fox es va prestar a aquest joc.

El més trist és que, en teoria, si pagues un euro, qualsevol persona, per internet, pot adoptar una paraula o una frase en Ayapaneco, i convertir-se així en l'encarregat de preservar aquella paraula o frase. L'equip de màrqueting va demanar que diguessin en Ayapaneco frases lacrimògenes de l'estil "una espurna brilla als teus ulls" o "tens uns cabells molt bonics". El problema és que, en Ayapaneco, aquestes frases no tenen cap sentit i així, el que el pobre Don Manuel va acabar dient, enlloc de "tens uns cabells molt bonics", el què més s'hi assemblava en Ayapaneco: "Tens les plomes maques"!

Que ningú em mal interpreti! Hi ha moltes accions socials que poden combinar una ajuda real amb una bona campanya de màrqueting. Però cal fer-les bé. De fet, en l'àmbit lingüístic, Volkswagen, a través de la seva fundació, ha estat treballant durant més de 10 anys en la documentació de llengües en perill d'extinció, hi ho ha convertit en una base de dades lingüístiques que ha donat a l'Institut Max Planck. Una ajuda real, menys pel·liculera, però útil, al cap i a la fi.

En aquesta pàgina el Professor Suslak hi explica la veritable història de l'Ayapaneco i els amics de Vodafone!

A 7.000km de Stamford Bridge

En general, l'Àrtic rus no passa pel seu millor moment. A principis del s.XX, amb l'arribada al poder del comunisme a Rússia, es va forçar a totes les poblacions de l'Àrtic, Nenets, Txuktxis, Yakuts, Yupiks,... a convertir-se en sedentàries, col·lectivitzar-se i demés paranoies soviètiques. En resum, van ser obligats a deixar el seu estil de vida tradicional per passar a formar part de les masses proletàries. Evidentment, això no se sostenia per enlloc perquè, si els Nenets eren pastors de rens nòmades en un entorn amb hiverns a -45º, era pura i simplement per adaptació al medi. Les noves ciutats soviètiques a l'Àrtic es podien mantenir o bé perquè hi havia una explotació minera, una base militar o perquè el lloc tenia "importància geoestratègica" durant la guerra freda.

Però quan la Unió Soviètica va col·lapsar, les explotacions mineres van deixar de ser rendibles, les bases militars no es podien mantenir, i pel que fa a la "importància geoestratègica" es pot dir que, ni era "important" ni tan sols hi havia "estratègia". Així doncs, totes aquestes poblacions es van buidar de gent, i els que es quedaven ho feien envoltats de misèria i crisi. Les comunitats nadiues havien, en molts casos, oblidat les formes de vida tradicionals, i no podien recuperar un estil de vida que els hagués permès subsistir en un entorn tan extrem.

Hi ha, però, una zona de l'Àrtic rus que ha pogut invertir aquesta tendència de manera ben rocambolesca; i justament és la més llunyana i remota, i també una de les més fredes: El Districte Autònom de Txukotka.

Txukotka és el districte més oriental de la Regió Siberiana anomenada Regió de l'Extrem Orient. De fet és la punta de Rússia que es troba mirant a Alaska, només separada per l'Estret de Bering i, per tant, a uns 30km de territori Nord-Americà. Per què us feu una idea, Txukotka està a molta menys distància de San Francisco o Los Angeles que de Moscou.

La gent d'ètnia Txuktxi són els habitants originals de la regió. Tot i que a primera vista podrien semblar parents dels Inuits (els mal anomenats Esquimals), no hi tenen res a veure ni genèticament ni culturalment. L'idioma Txuktxi és un dels anomenats idiomes Paleo-Siberians ja que se sap que són a Sibèria des de temps immemorials, però no se'n coneixen ni l'origen ni el parentesc. Ara, però, els Txuktxis no són majoria a la seva terra, ja que l'emigració de russos (entre d'altres ètnies) durant l'època soviètica va convertir els Txuktxis en una minoria.

En l'actualitat, entre Txuktxis, Russos i tota la resta, tot just arriben als 51.000 habitants per poblar una regió que és tan gran com França i la Gran Bretanya juntes! D'aquests, quasi 15.000 viuen a la capital, Anadyr, i la resta es reparteixen per uns quant pobles aïllats. El problema de viure en un entorn on durant 6 mesos l'any pots tenir temperatures per sota dels -30º és que les infraestructures són molt difícils de construir. És per això que a Txukotka, pràcticament no hi ha carreteres, i tots els moviments es realitzen en avió. Fins i tot per anar des de l'aeroport d'Anadyr fins al centre de la ciutat no hi ha carretera com a tal: durant l'estiu travesses el riu amb un ferri, i durant l'hivern pots conduir per la carretera que es crea sobre el glaç del riu.

Amb això us he situat pel què fa a Txukotka, però ara anem amb el què us volia explicar. Amb la fi del mandat del primer president (més o menys) democràtic de Rússia, en Borís Ieltsin, alguns dels oligarques russos que havien fet fortuna amb les privatitzacions d'empreses estatals, van agafar por de ser portats davant els tribunals per delictes econòmics. Un d'ells era un conegut dels aficionats al futbol: en Roman Abràmovitx, el propietari del Chelsea FC. L'amic Roman és la 5ª fortuna de Rússia, i ocupa la 50ª posició entre les persones més riques del món. Va fer la seva fortuna mitjançant una empresa petrolífera, les privatitzacions, i les martingales pròpies dels països corruptes. El nou president, en Vladimir Putin, va aconsellar a en Roman Abràmovitx que, per estalviar-se problemes, li calia tenir un càrrec electe, i així aconseguir la immunitat parlamentària que el permetria dormir tranquil.

L'any 2.000, un grup d'executius de grans empreses d'Alaska es van reunir amb en Roman Abràmovitx i li van parlar de les "grans possibilitats" de desenvolupament que tenia la regió de Txukotka. Era un tracte bo per a tots: l'Abràmovitx aconseguia la immunitat i alhora podia fer negocis amb les empreses d'Alaska, molt interessades, pel seu costat, en posar un peu en una regió que tenien a tocar, però a la qual sempre se'ls havia impedit l'entrada. Només hi havia una obstacle, però: Txukotka ja tenia un governador, i no tenia cap intenció de deixar el càrrec. Aleksandr Nazarov era el governador de Txukotka des del 1.988 i actuava a la regió com un dictador, mantenint la societat ancorada, encara, en el més dur estalinisme mentre que (se sospita) ell i els seus sequaços desviaven fons públics per a comprar-se propietats als EUA.

Curiosament, l'autoritat fiscal russa va obrir una investigació contra Nazarov just abans de les eleccions (que n'és de curiós l'atzar, oi?). El "Petit Stalin" es va veure obligat a retirar-se i en Roman Abràmovitx va guanyar les eleccions amb més del 90% dels vots. Bé, i ara què? Cal que el Governador visqui en el territori governat? Quan es disposa d'una mansió al barri londinenc de Chelsea i un dels iots més luxosos del món, la resposta estava cantada: No!

Un representant de l'Ajuntament de Providenie, un poble costaner de Txukotka, recorda la primera vegada que l'Abràmovitx va visitar el poble: Acabaven de patir una època de gran escassetat, fins i tot alimentària, deguda a una onada de fred tan dura, que havia fet impossible qualsevol aprovisionament de subministres o queviures. El poble estava en una situació deplorable, i en Roman Abràmovitx hi va fer una visita en helicòpter. Es va entrevistar amb els responsables municipals i a continuació es va tornar a enfilar a l'helicòpter. Abans d'enlairar-se va donar la següents instruccions: Calia construir immediatament a Providenie una nova escola, una central elèctrica, una clínica, i cases noves per als habitants. I així es va fer! L'altra cosa que va demanar abans d'enlairar-se amb l'helicòpter va ser una ampolla de vodka, però no pas per veure'n sinó... per desinfectar-se les mans!

Però sigui com sigui, la inversió que va fer durant aquells 4 anys a Txukotka va ser impressionant. Hi va invertir diners públics, i diners de la seva fortuna personal! Fins a 925M€ de la seva butxaca invertits en infraestructures, escoles i hospitals al districte de Txukotka. Fins que va arribar l'any 2005; final de mandat. L'Abràmovitx ja estava cansat de jugar a "Melcior, Gaspar i Baltasar visiten Sibèria" i va decidir no tornar-se a presentar al càrrec de Governador. Però vet aquí que va rebre una trucada del President Putin. No se sap quins arguments va utilitzar, però el va convèncer per què es presentés a la reelecció. Si us he de ser franc, a mi, si em truca en Putin, amb aquella pinta d'assassí fred i despietat (recordeu que era Major del KGB), em convenç del què ell vulgui!

Total, que la gent de Txukotka va tenir Abràmovitx durant 4 anys més. Bé, seria més exacte dir: van votar Abràmovitx per 4 anys més i, i tant si el van votar!! Va guanyar amb un 97% dels vots. I és que en Roman Abràmovitx és pràcticament una deïtat a Txukotka! Finalment el 2009 va plegar com a Governador tot i que va assegurar que mantindria totes les inversions particulars que havia fet. I quin ha estat el resultat? Doncs que en 8 anys el PIB de la regió s'ha doblat, els ingressos dels habitants s'han triplicat, i el sou mitjà dels treballadors s'ha multiplicat per 5. S'han fet escoles i hospitals nous, s'han construït centenars d'habitatges nous i se'n han rehabilitat un nombre similar. S'ha reconstruït completament l'aeroport d'Anadyr, que ara seria equiparable a l'aeroport de qualsevol petita ciutat europea. En resum, Txukotka ha canviat completament.

I apart de la immunitat parlamentària per a l'Abràmovitx, quin ha estat el preu que ha hagut de pagar la gent de Txukotka per a tenir això? Doncs d'entrada que l'activitat minera i petrolífera hagi quedat controlada per les empreses de l'Abràmovitx o les que ell ha designat (us en recordeu d'uns "desinteressats" executius d'empreses d'Alaska... justa!) però, sincerament, veient la dictadura a la que havien estat sotmesos la gent de Txukotka (i especialment la gent d'ètnia Txuktxi), i la misèria de la resta de l'Àrtic Rús, ja em perdonareu però.... On s'ha de signar?

A l'actualitat, a l'era Post-Abràmovitx, Txukotka vol continuar prosperant. A la ja consolidada activitat minera i petrolífera, ara intenta també orientar-se cap al turisme ecològic. Ho tenen difícil, perquè la infraestructura hotelera és mínima: 3 hotels a Anadyr i para de comptar. Però el paisatge i els paratges naturals de què disposa Txukotka bé valen aquest esforç! Tundra i bosc siberià, natura en estat salvatge, un dels aires més purs del món i una fauna impressionant. Esperem que se'n surtin, però la part més difícil del camí ja l'han fet, amb l'ajuda (totalment interessada!) de l'amo del Chealsea FC.

 Per cert, així com els Inuits o els Nenets ens han llegat préstecs lingüístics com les paraules Parka o Anorak, els Txuktxis també han contribuït amb.... un gos! Seleccionant els cadells més forts i resistents, els Txuktxis van crear la raça de gossos anomenada Husky Siberià!