Els nois del no res

El Mar de Bering es podria assimilar, per a nosaltres els occidentals, a la fi del món. Fixeu-vos en aquest mapa:

Els mapamundis estàndards estan centrats a Europa i, per tant, el Mar de Bering, que separa l'extrem oest d'Alaska, i la punta més oriental de Rússia, queda dividit en dos, donant la falsa sensació de ser dos "culs de sac", enlloc d'un únic mar. A les seves ribes, la població és molt escassa, tant al costat americà com al costat asiàtic. I per acabar-ho d'arreglar, el trànsit marítim és força reduït ja que, gran part de l'any, més al nord del Mar de Bering no s'hi pot navegar a causa de la capa de glaç. En resum, no es pot considerar el Centre del Món, precisament.

Però si canviem la perspectiva podreu veure que la realitat és força diferent. Heus aquí un mapa de la Terra però centrat al Pol Nord:

Tot l'Àrtic, des d'Escandinàvia, Groenlàndia, i les ribes àrtiques de Rússia, fins al Canadà i Alaska forma part d'una mateixa gran cultura. Grups ètnics com els Yupiks, els Inyupiats o els Aleuts han poblat les costes del Mar de Bering ignorant històricament si estaven al continent americà o a Àsia. Fins i tot en els moments més tensos de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units, aquestes ètnies mantenien el contacte i l'intercanvi entre ambdós costats de la frontera. L'Àrtic és, doncs, el centre del seu món.

Dins dels límits del mar de Bering hi ha tot un seguit d'illes, de les quals algunes són americanes i les altres russes. Com us deia abans, estan poblades, majoritàriament, per gent d'una mateixa ètnia o grup d'ètnies: són inuits (els mal dits esquimals) que parlen com a llengua materna idiomes de la família Eskimo-Aleut i, com a segon idioma, o bé l'anglès, o bé el rus, depenent de a quin costat de la frontera estigui la seva illa.

Alguns noms us enganyaran; Karagin i Komandorskiye, lògicament, són russes, i St. Lawrence, Sant Matthew i Nunivak són americanes. Totes les Aleutianes també són americanes, però les Pribilof, en canvi, encara que el nom us soni a marca de vodka, també són americanes. Al cercle vermell del mapa hi ha dues petites illes: les Diomede. La Diomede Gran és russa i la Diomede Petita és americana i tard o d'hora tindran el seu post en aquest blog.

Avui, del què us volia parlar, és de l'illa St. Lawrence i especialment de la seva excepcional escola.

El descobriment de l'illa Saint Lawrence es va produir el dia de Sant Llorenç de 1728. Uns dies abans, per Sant Mateu, s'havia descobert la veïna illa de Saint Matthew. Els descobridors eren els dos vaixells d'una expedició russa que també va descobrir el Mar de Bering i que estaven comandats per un capità ruso-danès anomenat Vitus Bering. Tot i tenir unes grans dots com a navegant, el capità Bering no destacava precisament per tenir una gran creativitat a l'hora de posar noms als seus descobriments.

L'illa, però, ja estava habitada; com deia al començament, Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Txuktxis i Inuits habitaven a la zona del Mar de Bering des de temps immemorials. De fet, sembla ser que tots els nadius americans tenen algun avantpassat que ha estat a Saint Lawrence: Es considera que aquesta illa és el darrer vestigi de la llengua de terra que unia Àsia i Amèrica en èpoques en que el nivell del mar estava més baix. Aquesta llengua de terra va ser utilitzada, per primera vegada ara fa uns 15.000, per tribus siberianes, que van creuar el Mar de Bering per poblar tot el continent americà. Fins a aquell moment, a cap lloc d'Amèrica no hi havia hagut cap presència humana.

Al s.XIX, Saint Lawrence va passar de mans russes a mans americanes en aquell acord comercial digne d'en "Robert amb les cabres" que us explicava en aquest post. Però, a l'igual que havien fet els russos, els americans van continuar ignorant Saint Lawrence. Tota la població de l'illa, bàsicament formada per gent d'ètnia Yupik i Yupiks Siberians es concentrava en dos assentaments: Savoonga i Sivuqaq. Els 4.000 habitants vivien de la pesca, i la caça de morses i balenes.

L'any 1887, l'Església Episcopal Reformada d'Amèrica va decidir cristianitzar els "pobres salvatgets" i va decidir construir una església de fusta a Sivuqaq. Un vaixell va desembarcar eines, fusta i un fuster que, amb l'ajuda dels habitants de Sivuqaq, va construir l'edifici. Un cop acabada, el fuster es va tornar a embarcar i va marxar, deixant les claus de la porta de l'església al cap local. Com que el pobre fuster no parlava Yupik, no va ser capaç (tampoc no era la seva feina) d'explicar la utilitat d'aquell edifici de fusta, el primer que veien els habitants de l'illa Saint Lawrence. Així doncs, ningú a Sivuqaq sabia perquè havia de servir aquell estrany edifici, i es va quedar buit. Durant els següents 3 anys, els Episcopalians van estar buscant missioners per què ocupessin aquella vacant, però va ser en va. Ningú volia anar a la remota i gèlida Illa Saint Lawrence.

Al final, l'església es va vendre a la competència, als Presbiterians. Aquests, enlloc de buscar només un reverend, van buscar algú que, a més, fos professor. I el van trobar: el 1894 arribava a Sivuqaq un matrimoni de Iowa, els Gambell per fer-hi de professors a l'església, reconvertida a escola. 4 anys més tard, els Gambell van haver de tornar cap al continent, acompanyats de la seva filla, nascuda a Saint Lawrence, per tractar una malaltia de la mare. Per desgràcia, en el viatge de tornada cap a Saint Lawrence, el vaixell es va enfonsar i la família Gambell va morir. Des d'aquell dia, Sivuqaq va passar a anomenar-se Gambell, en honor dels primers mestres de l'escola.

Actualment, les escoles de Saint Lawrence són el què a Estats Units s'anomena escoles K-12, és a dir, per a nens i nois fins als 17-18 anys. N'hi ha una a Gambell i l'altre a Savoonga, i formen part del Districte Escolar de l'Estret de Bering. M'imagino que aquest deu ser un dels districtes escolars més grans del món: 200.000km2 per a només 1.500 alumnes!

Però fins als anys 80, no crec que es pogués anomenar escola al què hi havia a Gambell. Els pocs alumnes que hi havia, veien l'escola com una pèrdua de temps quan, a casa seva, se'ls requeria per ajudar en les tasques del dia a dia, molt importants en un entorn tan dur com l'àrtic. A més, l'escola era majoritàriament en anglès, i per als nens, l'anglès no era el seu idioma matern. A l'illa Saint Lawrence, tenint en compte que la quasi totalitat de la població era d'ètnia Yupik, només s'hi parlava Yupik. Així doncs, molts dels professors que havien estat destinats a l'illa descrivien els seus alumnes senzillament com a "Ineducables".

Fins que l'any 1982, va arribar a Gambell un nou professor: en George Guthridge. El panorama que es va trobar era desolador. L'escola no disposava de cap ordinador i pràcticament no tenia llibres. L'absentisme era molt elevat i el nivell dels alumnes era molt baix; algun dels alumnes de 12 anys tenia un nivell de lectura d'un nen de 6, o bé no eren capaços d'escriure una frase sencera.

En Guthridge va aplicar una pedagogia que havia creat ell mateix i, alhora, va començar a demanar recursos i materials per a la seva escola. Va adaptar les classes i els mètodes d'aprenentatge de la lecto-escriptura a un entorn idiomàtic i cultural no-angloparlant. Els grups de treball, els brainstorming o la participació a classe es van convertir en el nou mètode de treball a l'aula. I l'any 1984 va llençar als alumnes el repte més agosarat i increïble: Va inscriure els seus alumnes a la competició "Future Problem Solving" (FPSP).

Aquesta competició escolar està considerada una de les proves més prestigioses per a menors de 18 anys de tot el món. En aquells moments era només d'àmbit nord-americà i s'hi presentaven les millors escoles del país i fins i tot, en alguns casos, escoles per a nens amb altes capacitats (superdotats, vaja).

El Professor Guthridge va aconseguir motivar fins a tal punt els seus alumnes que, segons les seves pròpies paraules: "estudiaven mentre traginaven aigua, mentre treien escates dels peixos, mentre caçaven balenes,...". Van ser capaços de superar tota mena d'obstacles, fins i tot el boicot de dos administradors del districte escolar, que intentaven tancar l'escola per poc rendible; tot per poder-se presentar a la competició.

La majoria dels alumnes de l'equip que es va presentar al FPSP, el més lluny que havien viatjat era a Nome, una petita ciutat de 3.700 habitants, i per tant, no havien vist mai un tren, ni pujat a unes escales mecàniques, ni estat en un hotel. A alguns d'ells, fins i tot, els feia por pujar amb ascensor!

I quin va ser el resultat? Doncs aquells 11 nois i noies d'entre 12 i 17 anys van guanyar les 2 competicions a les que es van presentar; una pels de 12 a 14 anys i l'altre pels de 15 a 17. Eren els millors dels Estats Units! Durant la competició, van desenvolupar treballs sobre enginyeria genètica i residus nuclears, temes que, fins un mesos abans, no sabien ni que existien! Van superar a la resta d'escoles participants, vingudes de tots els Estats Units, convertint-se en la primera escola majoritàriament de nadius americans en guanyar la competició... i per partida doble!

L'Equip guanyador. En Guthridge és el de la dreta, amb la samarreta d'en Mickey Mouse

D'aquella experiència en va sortir un llibre, escrit pel mateix Guthridge, anomenat The Kids from nowhere (Els nois del no res) que explica tot el proces per convertir uns alumnes desnonats del sistema escolar en estudiants brillants sense renunciar a la seva cultura Yupik.

I, apart d'aquest èxit escolar, com és la vida a Gambell i a Saint Lawrence? Doncs sincerament, continua sent dura, però potser una mica menys que abans. La població de l'illa s'ha estabilitzat en uns 1.200 habitants, dels quals la meitat viuen a Gambell, i l'altra meitat a Savoonga. L'illa no té cap arbre, només extensions verdes de salze àrtic, un arbust que no creix més de 30cm i que s'ha adaptat als llargs hiverns del Mar de Bering. Això si; morses, ocells i balenes són presents a l'illa en grans quantitats.

L'economia de l'illa continua estant molt enfocada a la caça de morses i balenes, tot i que la venda de les talles en ivori (extret dels ullals de les morses) suposen una important font d'ingressos. Recentment, l'interès per la natura a començat a portar turistes a Saint Lawrence i, fins i tot, s'ha obert un hotel amb 8 habitacions a Gambell. Ah, i pels que pensin que Gambell i l'illa Saint Lawrence no hi pinten res al món, sapigueu que Gambell està considerada la capital del món en un aspecte: és la capital mundial... dels quads! Si, si, aquelles motos de quatres rodes que la meva dona s'encaparra en anomenar "quackers"! Sense dubte són el mitjà de transport ideal per a la grava de l'estiu i la neu de l'hivern.

La difícil logística en un indret tan remot com Saint Lawrence pot tenir efecte molt curiosos. A veure, si a Gambell o a Savoonga pràcticament no hi ha botigues; com s'ho fa el Pare Noel per aconseguir els regals per als nens de Saint Lawrence? Doncs amb la "Operació Santa". Cada Nadal, la Guàrdia Nacional dels Estats Units organitza aquesta operació, que consisteix en traslladar els regals del Pare Noel als pobles remots d'Alaska. En Santa Claus i els regals es traslladen de poble en poble amb un avió de càrrega de la Guàrdia Nacional i es reparteixen els regals:

I què se n'ha fet del Professor George Guthridge?

Després de l'experiència a Gambell, on hi va estar uns quants anys més, es va decidir a estandaritzar el seu mètode pedagògic, i el va començar a implantar per les escoles remotes de l'estat d'Alaska. L'èxit ha estat aclaparador i, amb orgull, ell mateix explica que, els darrers anys, universitats com el MIT, Standford o Yale han rebut bastants alumnes formats amb el seu mètode a Alaska; entre ells hi ha gran quantitat de Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Indis Atabascans, etc...

A més, s'ha convertit en un novel·lista d'èxit, publicant diversos llibres de literatura fantàstica i de ciència ficció.  Fa uns pocs anys, se'l va nomenar un dels 100 millors professors dels Estats Units. Durant els anys 90 es va tornar a presentar a la competició Future Problem Solving amb els alumnes d'una altra escola del Mar de Bering, l'escola d'Elim i..... van tornar a guanyar, però a més, establint un nou rècord de puntuació!

A 7.000km de Stamford Bridge

En general, l'Àrtic rus no passa pel seu millor moment. A principis del s.XX, amb l'arribada al poder del comunisme a Rússia, es va forçar a totes les poblacions de l'Àrtic, Nenets, Txuktxis, Yakuts, Yupiks,... a convertir-se en sedentàries, col·lectivitzar-se i demés paranoies soviètiques. En resum, van ser obligats a deixar el seu estil de vida tradicional per passar a formar part de les masses proletàries. Evidentment, això no se sostenia per enlloc perquè, si els Nenets eren pastors de rens nòmades en un entorn amb hiverns a -45º, era pura i simplement per adaptació al medi. Les noves ciutats soviètiques a l'Àrtic es podien mantenir o bé perquè hi havia una explotació minera, una base militar o perquè el lloc tenia "importància geoestratègica" durant la guerra freda.

Però quan la Unió Soviètica va col·lapsar, les explotacions mineres van deixar de ser rendibles, les bases militars no es podien mantenir, i pel que fa a la "importància geoestratègica" es pot dir que, ni era "important" ni tan sols hi havia "estratègia". Així doncs, totes aquestes poblacions es van buidar de gent, i els que es quedaven ho feien envoltats de misèria i crisi. Les comunitats nadiues havien, en molts casos, oblidat les formes de vida tradicionals, i no podien recuperar un estil de vida que els hagués permès subsistir en un entorn tan extrem.

Hi ha, però, una zona de l'Àrtic rus que ha pogut invertir aquesta tendència de manera ben rocambolesca; i justament és la més llunyana i remota, i també una de les més fredes: El Districte Autònom de Txukotka.

Txukotka és el districte més oriental de la Regió Siberiana anomenada Regió de l'Extrem Orient. De fet és la punta de Rússia que es troba mirant a Alaska, només separada per l'Estret de Bering i, per tant, a uns 30km de territori Nord-Americà. Per què us feu una idea, Txukotka està a molta menys distància de San Francisco o Los Angeles que de Moscou.

La gent d'ètnia Txuktxi són els habitants originals de la regió. Tot i que a primera vista podrien semblar parents dels Inuits (els mal anomenats Esquimals), no hi tenen res a veure ni genèticament ni culturalment. L'idioma Txuktxi és un dels anomenats idiomes Paleo-Siberians ja que se sap que són a Sibèria des de temps immemorials, però no se'n coneixen ni l'origen ni el parentesc. Ara, però, els Txuktxis no són majoria a la seva terra, ja que l'emigració de russos (entre d'altres ètnies) durant l'època soviètica va convertir els Txuktxis en una minoria.

En l'actualitat, entre Txuktxis, Russos i tota la resta, tot just arriben als 51.000 habitants per poblar una regió que és tan gran com França i la Gran Bretanya juntes! D'aquests, quasi 15.000 viuen a la capital, Anadyr, i la resta es reparteixen per uns quant pobles aïllats. El problema de viure en un entorn on durant 6 mesos l'any pots tenir temperatures per sota dels -30º és que les infraestructures són molt difícils de construir. És per això que a Txukotka, pràcticament no hi ha carreteres, i tots els moviments es realitzen en avió. Fins i tot per anar des de l'aeroport d'Anadyr fins al centre de la ciutat no hi ha carretera com a tal: durant l'estiu travesses el riu amb un ferri, i durant l'hivern pots conduir per la carretera que es crea sobre el glaç del riu.

Amb això us he situat pel què fa a Txukotka, però ara anem amb el què us volia explicar. Amb la fi del mandat del primer president (més o menys) democràtic de Rússia, en Borís Ieltsin, alguns dels oligarques russos que havien fet fortuna amb les privatitzacions d'empreses estatals, van agafar por de ser portats davant els tribunals per delictes econòmics. Un d'ells era un conegut dels aficionats al futbol: en Roman Abràmovitx, el propietari del Chelsea FC. L'amic Roman és la 5ª fortuna de Rússia, i ocupa la 50ª posició entre les persones més riques del món. Va fer la seva fortuna mitjançant una empresa petrolífera, les privatitzacions, i les martingales pròpies dels països corruptes. El nou president, en Vladimir Putin, va aconsellar a en Roman Abràmovitx que, per estalviar-se problemes, li calia tenir un càrrec electe, i així aconseguir la immunitat parlamentària que el permetria dormir tranquil.

L'any 2.000, un grup d'executius de grans empreses d'Alaska es van reunir amb en Roman Abràmovitx i li van parlar de les "grans possibilitats" de desenvolupament que tenia la regió de Txukotka. Era un tracte bo per a tots: l'Abràmovitx aconseguia la immunitat i alhora podia fer negocis amb les empreses d'Alaska, molt interessades, pel seu costat, en posar un peu en una regió que tenien a tocar, però a la qual sempre se'ls havia impedit l'entrada. Només hi havia una obstacle, però: Txukotka ja tenia un governador, i no tenia cap intenció de deixar el càrrec. Aleksandr Nazarov era el governador de Txukotka des del 1.988 i actuava a la regió com un dictador, mantenint la societat ancorada, encara, en el més dur estalinisme mentre que (se sospita) ell i els seus sequaços desviaven fons públics per a comprar-se propietats als EUA.

Curiosament, l'autoritat fiscal russa va obrir una investigació contra Nazarov just abans de les eleccions (que n'és de curiós l'atzar, oi?). El "Petit Stalin" es va veure obligat a retirar-se i en Roman Abràmovitx va guanyar les eleccions amb més del 90% dels vots. Bé, i ara què? Cal que el Governador visqui en el territori governat? Quan es disposa d'una mansió al barri londinenc de Chelsea i un dels iots més luxosos del món, la resposta estava cantada: No!

Un representant de l'Ajuntament de Providenie, un poble costaner de Txukotka, recorda la primera vegada que l'Abràmovitx va visitar el poble: Acabaven de patir una època de gran escassetat, fins i tot alimentària, deguda a una onada de fred tan dura, que havia fet impossible qualsevol aprovisionament de subministres o queviures. El poble estava en una situació deplorable, i en Roman Abràmovitx hi va fer una visita en helicòpter. Es va entrevistar amb els responsables municipals i a continuació es va tornar a enfilar a l'helicòpter. Abans d'enlairar-se va donar la següents instruccions: Calia construir immediatament a Providenie una nova escola, una central elèctrica, una clínica, i cases noves per als habitants. I així es va fer! L'altra cosa que va demanar abans d'enlairar-se amb l'helicòpter va ser una ampolla de vodka, però no pas per veure'n sinó... per desinfectar-se les mans!

Però sigui com sigui, la inversió que va fer durant aquells 4 anys a Txukotka va ser impressionant. Hi va invertir diners públics, i diners de la seva fortuna personal! Fins a 925M€ de la seva butxaca invertits en infraestructures, escoles i hospitals al districte de Txukotka. Fins que va arribar l'any 2005; final de mandat. L'Abràmovitx ja estava cansat de jugar a "Melcior, Gaspar i Baltasar visiten Sibèria" i va decidir no tornar-se a presentar al càrrec de Governador. Però vet aquí que va rebre una trucada del President Putin. No se sap quins arguments va utilitzar, però el va convèncer per què es presentés a la reelecció. Si us he de ser franc, a mi, si em truca en Putin, amb aquella pinta d'assassí fred i despietat (recordeu que era Major del KGB), em convenç del què ell vulgui!

Total, que la gent de Txukotka va tenir Abràmovitx durant 4 anys més. Bé, seria més exacte dir: van votar Abràmovitx per 4 anys més i, i tant si el van votar!! Va guanyar amb un 97% dels vots. I és que en Roman Abràmovitx és pràcticament una deïtat a Txukotka! Finalment el 2009 va plegar com a Governador tot i que va assegurar que mantindria totes les inversions particulars que havia fet. I quin ha estat el resultat? Doncs que en 8 anys el PIB de la regió s'ha doblat, els ingressos dels habitants s'han triplicat, i el sou mitjà dels treballadors s'ha multiplicat per 5. S'han fet escoles i hospitals nous, s'han construït centenars d'habitatges nous i se'n han rehabilitat un nombre similar. S'ha reconstruït completament l'aeroport d'Anadyr, que ara seria equiparable a l'aeroport de qualsevol petita ciutat europea. En resum, Txukotka ha canviat completament.

I apart de la immunitat parlamentària per a l'Abràmovitx, quin ha estat el preu que ha hagut de pagar la gent de Txukotka per a tenir això? Doncs d'entrada que l'activitat minera i petrolífera hagi quedat controlada per les empreses de l'Abràmovitx o les que ell ha designat (us en recordeu d'uns "desinteressats" executius d'empreses d'Alaska... justa!) però, sincerament, veient la dictadura a la que havien estat sotmesos la gent de Txukotka (i especialment la gent d'ètnia Txuktxi), i la misèria de la resta de l'Àrtic Rús, ja em perdonareu però.... On s'ha de signar?

A l'actualitat, a l'era Post-Abràmovitx, Txukotka vol continuar prosperant. A la ja consolidada activitat minera i petrolífera, ara intenta també orientar-se cap al turisme ecològic. Ho tenen difícil, perquè la infraestructura hotelera és mínima: 3 hotels a Anadyr i para de comptar. Però el paisatge i els paratges naturals de què disposa Txukotka bé valen aquest esforç! Tundra i bosc siberià, natura en estat salvatge, un dels aires més purs del món i una fauna impressionant. Esperem que se'n surtin, però la part més difícil del camí ja l'han fet, amb l'ajuda (totalment interessada!) de l'amo del Chealsea FC.

 Per cert, així com els Inuits o els Nenets ens han llegat préstecs lingüístics com les paraules Parka o Anorak, els Txuktxis també han contribuït amb.... un gos! Seleccionant els cadells més forts i resistents, els Txuktxis van crear la raça de gossos anomenada Husky Siberià!

Em prestes una paraula?

Per tots és sabut que les llengües són força permeables i reben influències d'altres llengües amb qui tenen contacte. Però hi ha paraules, moltes d'elles d'abast mundial, que no ho sabem i tenen l'origen en idiomes remots, o bé en idiomes propers, però amb un origen peculiar.

Us deixo alguns dels meus préstecs lingüístics preferits:

Parka: Aquesta jaqueta pels dies freds té l'origen en l'idioma Nenets, una llengua del grup Uràlic que parlen unes 20.000 persones de l'Àrtic Siberià. Tradicionalment han estat sempre pastors de rens, acostumats a temperatures de -40º, i als que una bona parka els feia molta falta.

Anorak: A diferència de la parka, l'avantatge de l'anorak és que ha de ser impermeable. La paraula prové de l'Inuit de Groenlàndia on, a part de fred, calia navegar pel mar per caçar el dinar!

Bluetooth: Com sabeu, el bluetooth és la comunicació que s'estableix entre dos dispositius electrònics, que comparteixen dades constantment entre l'un i l'altre. L'origen de la paraula està en el rei Víking del segle X Harald Blåtand (Harald "Dent Blava" en suec), que va unir els regnes Víkings de Dinamarca, Noruega i el sud de Suècia. Es diu que, per mantenir unit el regne, es veia obligat a fer el trajecte entre Dinamarca i Suècia, navegant l'estret que els separa incansablement per mantenir units ambdós regnes.

Mocasí: Els mocasins, que els hipsters porten ara sense mitjons, talment com ha fet en Julio Iglesias els darrers 40 anys, no van ser un invent occidental. De fet és una sabata originària dels indis del Quebec. La paraula mocasí prové de les llengües algonquianes, que pertanyen al grup Àlgic.

Assassí: Aquesta paraula prové de l'àrab. Inicialment va voler ser un insult de menyspreu, i es va acabar convertint en una paraula temible. Al segle VIII, Hassan-i Sabbah fa fundar a la fortalesa síria d'Alamut un grup armat temible, que tenia per missió acabar amb la dinastia Seljúcida a Pèrsia. Males llengües deien que, per tal de poder dur a terme les seves missions, sovint suïcides, aquests guerrers es drogaven amb haixix, i se'ls va començar a anomenar els "Hashshashin", és a dir "els que prenen haixix". I d'aquí fins als nostres dies s'ha conegut com a assassí aquell que vol matar algú, sigui de la dinastia Seljúcida o el marit ric d'una "Vídua Negra".

Alarma: Provinent del crit en italià "all'arme!" ( A les armes!)

Sandwich: John Montagu va ser un noble anglès que va ocupar el càrrec de Primer Lord de l'Almirallat, és a dir, l'autoritat suprema sobre tots els vaixells de Sa Graciosa Majestat. Es diu que, a les festes que organitzava a casa seva, li agradava que se servís una espècie de canapès fets amb dues llesques de pa, i diferents ingredients entremig. John Montagu ostentava el títol nobiliari de la família: Earl of Sandwich!

Barbacoa: Quan els espanyols van arribar a Amèrica, es van trobar que els Indis Taíno del Carib rostien carn a sobre d'un enreixat fet de branques. En llengua Taíno, que és del grup de les llengües Arawak, d'aquella manera de coure la carn en deien "barabicu".

Escac i mat: Prové del persa "Shah Mat", que significa "el rei és mort". Mai més ben dit!

Robot: Aquest préstec prové del Txec. L'escriptor Karel Capek va crear la nova paraula a proposta del seu germà Josef, a partir del mot txec (i també present en altres idiomes eslaus) "roboti" que significa "serf" o "treball molt dur".

Slogan: Prové del Gaèlic "sluagh", que vol dir "batalla" i "ghairm" que vol dir "crit". Era una espècie de contrasenya pròpia de cada tribu i que, en batalla permetia reconèixer i mobilitzar els d'un mateix bàndol.

Tobogan: És una paraula d'origen Micmac, una llengua del grup Àlgic, com l'Algonquià que encara parlen uns 8.000 Índis Americans a la zona de Nova Escòcia, al Canadà, i Maine, als Estats Units. Per als Micmacs, "tobogan" significa "lliscar sobre la neu".

I ara, un mite fals:

Cangur: Corre el mite que, quan el biòleg Joseph Banks i el capità James Cook van desembarcar a Austràlia, en veure un cangur, van preguntar a un nadiu com es deia aquell animal, l'home va contestar "Kan-ga-roo" i que això significava "No t'entenc". Doncs bé, com la majoria de mites, és totalment fals. Cangur té l'origen en la paraula "gangurru"en idioma Guugu Ymithirr, una llengua australiana del grup Pama-Nyungan que significa, evidentment.... "cangur"!

Més al nord ja no hi ha res

Si algú tenia la vana esperança de trobar aquestes bloc ple de paradisos tropicals, ja es pot anar oblidant de trobar gaires platges amb cocoters, tot i que alguna caurà. Jo no us vull enganyar, a Grise Fjord es podria dir que hi refresca una mica, especialment de nit.

L'any 1953, el govern canadenc va dur a terme un pla per poblar l'Àrtic canadenc davant l'amenaça que suposaven les pretensions soviètiques a l'Àrtic. Així doncs va decidir fundar diversos pobles i va "obligar amistosament" unes desenes d'Inuits per tal que s'hi assentessin. Així es van crear dos pobles: Resolute a l'Illa de Cornwallis, i Grise Fjord a l'illa Ellesmere.

Més al nord, ja no hi ha res més. Bé, si, hi ha una estació meteorològica anomenada Eureka, i encara més al nord hi ha CFS Alert (Canadian Forces Station Alert) una base militar canadenca que es mereix un post per si sola.

Bé, doncs ens situem a només 1500km del Pol Nord. El nom de Grise Fjord (Fiord dels porcs) el va posar l'explorador noruec Otto Sverdrup ja que deia que els crits que feien les morses, molt abundants a la zona, s'assemblava al dels porcs. Els Inuit anomenen al seu poble Aujuittuq que, escrit en Inuit seria ᐊᐅᔪᐃᑦᑐᖅ. 

Les poques famílies que el govern canadenc va engatussar els anys 50 per venir a viure en aquest paratge es van trobar, en arribar, que els edificis que els havien promès no estaven construïts. A més, la promesa que els havien fet de tornar a casa al cap d'un any va quedar en un no res; la presència d'habitants a Grise Fjord s'havia tornat més important que mai (o com a mínim, això creien als despatxos d'Ottawa) i s'havia decidit que l'assentament fos permanent. Per sort els nous pobladors de l'illa d'Ellesmere (una illa quasi tan gran com la Gran Bretanya i en la que la gent de Grise Fjord en són els únics pobladors) van ser capaços d'aprendre els costums migratoris de les balenes. La caça dels cetacis es va acabar convertint en la seva salvació.

40 anys després, el 1993, una comissió parlamentària va considerar que l'anomenada High Artic Relocation havia estat en realitat un desplaçament forçós de ciutadans canadencs; el govern va demanar disculpes formalment i va indemnitzar aquelles primeres famílies i els seus descendents amb 10 milions de Dòlars Canadencs.

 

Actualment, a Grise Fjord hi viuen unes 130 persones. Fa uns anys, la població va arribar a ser d'uns 200 habitants, però l'aïllament i la falta d'oportunitats al poble han fet que la població baixés considerablement. Però aquesta tendència comença a canviar: l'industria de l'eco-turisme ha arribat a Grise Fjord i, amb ella, les oportunitats laborals per als joves de Grise Fjord.

Curiosament, apart de tenir el rècord com a el poble més al nord de tot Amèrica, Grise Fjord també ostenta un altre rècord: és la població amb menys criminalitat de tot el Canadà. Si tenim en compte que el Canadà ja és de per si un país força segur, es podria dir que Grise Fjord és un dels destins més segurs del món!

Aquest destí és fàcilment accessible tot i que es necessita força temps: Primer us cal agafar un vol fins a Iqaluit (via Montreal) que, amb el transfer, acaba suposant unes 30 hores. L'aeroport d'Iqaluit és el més gran de Nunavut, la regió Canadenca on es troba Grise Fjord. Des d'aquí s'enlairen els vols d'Air Nunavut. El vol us deixarà a Resolute Bay després de 5 hores de vol sobre la tundra canadenca on, si teniu sort, podreu enllaçar directament (sinó caldrà que feu nit a Resolute Bay, que val la pena) amb el vol de Kenn Borek Air per plantar-vos, en 1:30 hores, al petit aeroport de Grise Fjord. 

Què són 40 hores de vols i aeroports si l'objectiu és poder arribar a aquest paradís de gel i tundra! Això si, aquells a qui els faci por volar, els recomano que es prenguin un Tranquimazin (o en el seu defecte 4 whiskys a "palo seco") abans de sortir d'Iqaluit. Tant el vol fins a Resolute Bay com el que ens porta fins a Grise Fjord son amb bimotors que transporten majoritàriament càrrega. Ah, i l'aproximació a la petita pista sense asfaltar de Grise Fjord és, segons els experts, una de les més complexes de tot Nord-Amèrica. En aquest vídeo podeu veure què significa aterrar a Grise Fjord durant la tardor (encara hi ha llum solar!). Si algú és capaç de diferenciar la pista d'aterratge 10 segons abans que l'avió toqui terra, té premi!

 

Un cop a Grise Fjord, hi ha un hotel, una botiga on, a part de tot l'imprescindible per sobreviure a l'àrtic, podreu comprar artesania inuit i centre mèdic. Si voleu anar a l'aventura directament, podeu allotjar-vos en algun campament dels que organitzen aquí tant per veure la fauna de la zona (balenes, narvals, foques i morses, i ossos polars) com per si aneu de caça.

Si hi viatgeu a l'estiu podeu estar tranquils: en alguns moments del dia (que de maig a primers d'agost dura 24 hores) podreu arribar als 5º positius! Si us decidiu a viatjar-hi a l'hivern (sense sol de novembre a febrer) poseu-vos la rebequeta perquè les temperatures de -50º són freqüents!