La nena de la selva (1)

És curiós que les dues illes més grans de la Terra tinguin una població tan reduïda. La primera, Groenlàndia, només té uns 56.000 habitants. Si tenim en compte que Groenlàndia està a l'Àrtic i quasi la totalitat de l'illa està coberta per glaceres, s'entén que tingui una població tan escassa. Seguint aquest paràmetres, però, la segona illa més gran del món hauria d'estar densament poblada, i no és així.

Nova Guinea, tot i estar situada en zona tropical i tenir uns sòls extremadament fèrtils, només té 11 milions d'habitants. La segona illa més gran del món, doncs, té una densitat de només 14 hab/km2; per donar-vos una referència, la no gaire poblada Irlanda té una densitat de 74 hab/km2: 5 cops més!

I, amb la mà al cor, quants de vosaltres seríeu capaços de dir-ne alguna cosa de Nova Guinea o, per exemple, quins països formen l'illa, i fins i tot, on està situada! Tot i ser, doncs, la segona illa més gran del món, Nova Guinea és una gran oblidada i la podríem catalogar com a remota simplement perquè ningú li ha fet mai gaire cas!

L'illa de Nova Guinea està al nord d'Austràlia, just per sota de la línia de l'equador. La formen dos països; a l'est, Papua Nova Guinea, i a l'oest, la regió indonèsia de Papua. La frontera que separa ambdós països és una línia recta, exacta, que ressegueix el meridià 141 per dividir l'illa en dues parts pràcticament iguals. Qui vulgui resseguir la frontera pot fer-ho sense tocar el volant del cotxe.

Però si mireu bé en el mapa, a la part sud de l'illa, la frontera fa una petita queixalada en territori indonesi. Fixeu-vos-hi:

A què treu cap aquesta protuberància en una frontera que, en la part nord, ignora rius, muntanyes o qualsevol altra qüestió orogràfica? Com sempre, tot té una explicació i, en aquest cas, és una mica sanguinària. Però, per què us ho pugui explicar, deixeu-me abans que us posi en situació...

L'illa de Nova Guinea té una orografia molt complicada; és extremadament muntanyosa, amb alguns pics que arriben a més de 4.800m, i gran part de la superfície ocupada per grans extensions de selva impenetrable. La presència d'humans va començar fa 40.000 anys, i a partir d'aquest moment, l'illa va anar rebent diverses onades migratòries. Els orígens diversos (australians, austronesis, melanesis,...) i l'orografia han provocat que els diversos grups de pobladors hagin, en molts casos, viscut força aïllats els uns dels altres, en valls inaccessibles envoltades de denses selves. Algunes d'aquestes tribus han estat, fins fa poc, vivint en el paleolític, que en 3 conceptes vol dir: 1-No escriptura (prehistòria), 2-No agricultura i 3-Eines de pedra (no han descobert la metal·lúrgia).

I algunes d'aquestes tribus van conservar, fins ben entrat el s.XX pràctiques rituals o guerreres de canibalisme i caçadors de caps. I vet aquí l'explicació del perquè no tota la frontera és una línia recta:

L'any 1896, la frontera encara resseguia exactament el meridià 141ºE. A l'est, a l'actual Papua Nova Guinea hi havia la colònia britànica, i l'oest estava sota domini dels holandesos. Durant aquells anys, el govern colonial britànic estava duent a terme una campanya militar contra les tribus que practicaven el canibalisme. La millor manera d'endinsar-se a les remotes valls de l'interior de l'illa era remuntant el riu Fly (vegeu el mapa una mica més cap amunt). El problema venia perquè durant uns pocs quilòmetres del seu recorregut, el riu Fly entrava lleugerament dins de territori holandès, per tornar-ne a sortir al cap de poc. A les patrulles militars britàniques els era complicat aconseguir els permisos per creuar territori holandès i, quan ho aconseguien, els Caçadors de Caps ja havien desaparegut per la selva.

Així doncs, es va negociar una modificació de la frontera: el riu Fly va quedar tot sencer al costat britànic, i a canvi, des del riu fins a la costa sud, la frontera és va desplaçar lleugerament per compensar la superfície que els holandesos havien cedit. Per això, en la seva part sud, la frontera no discorre pel meridià 141ºE sinó per una línia situada als 141º03'E.

Actualment, les pràctiques de canibalisme i caçadors de caps han desaparegut de totes les tribus de Nova Guinea, però hi ha alguna tribu que manté un llegat cultural i històries vives al voltant d'aquestes pràctiques. Algunes veus diuen, però, que això ho fan per tenir més atractiu de cara als turistes! Realment deu impactar quan el company de feina, després d'explicar-te les seves vacances al Carib et pregunta què has fet aquest estiu, i tu respons: "Res de l'altre món. Hem passat uns dies a la selva de Nova Guinea amb uns caníbals".

El què si que es veritat és que l'interior de l'illa de Nova Guinea és tan inaccessible que encara guarda molts secrets. Sembla ser que durant els anys 70 es va entrar en contacte amb la darrera tribu aïllada de Nova Guinea, els Biami. I encara ara, tot sovint, es van descobrint noves espècies d'animals que viuen en les profunditats de la Selva.

Aquests condicionants d'aïllament, falta de comunicacions i d'infraestructures marquen profundament un país. En el cas de Papua Nova Guinea s'arriba a l'extrem que la mateixa capital, Port Moresby, també està aïllada: Des de la ciutat, si es va amb cotxe, només es pot accedir a les poblacions dels afores de la capital. La resta ja són muntanyes i selva, i les carreteres queden interrompudes. Tots els desplaçaments interiors per Papua Nova Guines cal fer-los en avió.

Veient aquesta foto de Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea, queda palès que, tot i les dificultats, el país progressa a marxes molt ràpides. La raó és que la natura ha posat moltes dificultats als Papuans, però alhora, també els ha donat molts recursos, especialment en l'àmbit de la mineria. Això ha fet que, des de fa quasi 10 anys, el país estigui creixent un 6% anual. Però tot i això, el país continua estant en les posicions baixes tant de PIB per càpita, com de l'Índex de Desenvolupament Humà. Aquesta recent millora en el benestar va també lligada, els darrers anys, a la pacificació (més o menys) del conflicte amb els habitants de les illes Bougainville, que busquen la independència.

A l'altre costat de la frontera, les coses estan bastant més mogudetes. El trinomi "Indonèsia - Drets Humans - Respecte a les minories" ha estat sempre una utopia. Zones com Aceh o Timor Oriental han patit els abusos i el sotmetiment al poder indonesi; i la regió de Papúa n'és una altra víctima. Darrerament, la fràgil democràcia indonèsia intenta apaivagar els independentistes papuans concedint-los més autonomia i un parlament propi. Però sembla que no és suficient i més quan els abusos, especialment per part de l'exèrcit i la policia indonesis, són el pa de cada dia.

La majoria d'indonesis són austronesis

Els papuans són melanesis

De fet, a ambdós costats de la frontera, papuans d'Indonèsia (el costat oest, l'antiga colònia holandesa) i de Papua Nova Guinea (el costat est, que era colònia britànica), només els separa una línia que, fa segles, van traçar holandesos i anglesos per repartir-se l'illa. I a ambdós costats hi ha un sentiment de pertànyer a una única nació. Per això, l'objectiu últim d'aquells que lluiten contra l'opressió indonèsia a l'oest de l'illa és molt clar: el OPM, el Organisasi Papua Merdeka (Moviment d'alliberació de Papua) vol inicialment la independència per, a continuació federar-se amb els seus "germans" de Papua Nova Guinea i, així, unir tota l'illa en un sòl país.

He arribat fins aquí i encara no ha aparegut la "nena de la selva"! En el proper post us parlaré dels senyors Kuegler i de la seva extraordinària filla, la Sabine: La nena de la Selva!

Nya Sverige: una colònia exòtica a Amèrica

El continent americà va ser colonitzat pels europeus en la seva totalitat. No va quedar cap racó que no fos colonitzat per alguna potència europea. Bàsicament, el continent se'l van repartir entre espanyols i anglesos amb algunes concessions, en alguns casos de mida considerable, a Portugal (l'actual Brasil), França (el Quebec, Guaiana, Louisiana i algunes illes del Carib), Holanda (Surinam i illes caribenyes) i, com ja vam veure en aquest post, Rússia (Alaska).

El passat 29 de març es van complir 377 anys de la creació d'una colònia americana per part d'un país sense cap mena de tradició a Ultramar: Suècia!

Durant el s. XVII Suècia vivia el seu moment de màxim esplendor. El territori suec s'estenia també per Finlàndia, Estònia, Letònia, Polònia, Alemanya i Rússia. Però tot i així, comparat amb els imperis britànic, espanyol, francès o holandès, no deixava de ser un imperi modest i això quedava palès en el cost que tenien els béns importats de les Índies. Els productes com les espècies, el tabac, o les pells tenien una gran demanda a Europa en aquells temps. i Suècia no n'era una excepció. Però com que el comerç estava dominat per les potències colonials, totes les mercaderies havien de passar per Rotterdam, La Rochelle o Portsmouth i, per tant, el preu que n'havien de pagar els altres països europeus, com Suècia, era molt més elevat.

Però els rei de Suècia Gustau Adolf i la seva filla, la reina Cristina es van proposar posar fi a aquesta situació. I això només es podia fer anant directament a l'origen dels productes i establint-hi colònies. Amb aquesta finalitat, la corona va crear Nya Sverigekompaniet, la Companyia de Nova Suècia, encarregada de finançar i organitzar les expedicions, i posteriorment explotar les colònies.

El Rei Gustaf II Adolf

La Reina Christina

Això, però, no era suficient. Si fem un símil futbolístic podríem dir que els suecs ja tenien l'equip, però els faltava l'entrenador. I per jugar contra els més grans, els calia fer un fitxatge estrella. Així doncs, a cop de talonari van fitxar el flamenc (és a dir, belga) Peter Minuit. Aquest Minuit és el responsable d'una de les compres més sonades que es coneixen; el 24 de maig de 1626 va ser capaç de comprar a la tribu dels Lenapes l'illa que ara s'anomena Manhattan, per l'equivalent actual de 2.600$!

En Peter Minuit "anant de compres"

Finalment, l'expedició, liderada per en Peter Minuit, salpa a finals del 1637, des del port de Göteborg, amb dos vaixells: el Fogel Grip i el Kalmar Nyckel. El destí: la Badia de Delaware, entre els estats actuals de New Jersey, Pennsilvania i Delaware. La idea era que aquest punt de la geografia nord-americana permetria iniciar un comerç amb Europa de tabac i pells. En Peter Minuit, que abans havia estat treballant pel govern holandès, sabia que, tot i establir-se a la zona de Delaware, teòricament sota control dels holandesos, en aquell moment Holanda tenia unes tropes purament testimonials a Nord-Amèrica.

Una reproducció del Kalmar Nyckel

El 29 de març de 1638, l'expedició sueca va arribar a la  badia de Delaware i van desembarcar en un punt que actualment s'anomena amb l'original nom de Swedes' Landing (Desembarcament dels suecs). En aquella zona van fundar Nya Sverige (Nova Suècia) i el seu primer assentament; un fort anomenat Fort Christina, en honor de la reina de Suècia. Tot seguit, Peter Minuit es va embarcar de tornada cap a Suècia per tal de recollir-hi més colons per a la colònia de Nya Sverige. Però el destí és cruel, i la mar encara més; Peter Minuit va morir en el viatge de tornada per culpa d'un huracà que va assotar els vaixells.

Fort Christina

Durant els següents anys, 14 viatges des de Suècia van transportar 600 colons, principalment suecs i finlandesos, i es van establir 4 nous assentaments, Fort Nya Göteborg, Fort Nya Elfsborg, Fort Nya Korsholm i Fort Trefaldighet. A diferència de la mare pàtria on la corona i, sobretot, l'església, imposaven un ambient opressiu, a les colònies de Nya Sverige s'hi va respirar sempre un ambient de llibertat. Així doncs, per exemple, Nya Sverige era l'únic lloc de l'imperi suec on hi havia llibertat religiosa, enlloc del protestantisme obligatori a la metròpoli.

L'any 1655, 17 anys després del desembarcament de Minuit i els seus colons, la Segona Guerra del Nord, que a Europa enfrontava lituans i polonesos contra suecs, va provocar que els holandesos, aliats dels primers, ataquessin i conquerissin Nya Sverige des de les colònies holandeses de New Amsterdam. El Governador holandès a Amèrica, Peter Stuyvesant (si, el mateix que ara té una marca de cigarrets amb el seu nom!) va liderar una ràpida campanya que va posar fi a l'efímer imperi suec d'ultramar. Això si, Stuyvesant va decretar que les colònies capturades mantindrien les seves llibertats i els seus privilegis. Tot això va durar fins que els anglesos van conquerir tota la zona, acabant amb les especificitats dels suecs-americans i, de pas, rebatejant la colònia holandesa New Amsterdam amb un nom una mica més anglès: New York!

El Governador holandès Peter Stuyvesant

El llegat que va deixar la presència sueca als futurs Estats Units d'Amèrica va ser bastant minso: algunes esglésies al llarg de la vall del riu Delaware, i un poble de la zona anomenant Christiana. Què vols fer en només 17 anys! Sembla ser que el llegat més important que van deixar els colons va ser la tècnica finlandesa de construir cases de bosc de fusta!

Els segles següents, Suècia va continuar intentant construir un imperi d'ultramar sense gaires resultats. Tot i així, van tenir algunes possessions més durant uns pocs anys, aquesta vegada en aigües caribenyes:

• Tobago: El 1733 van intentar sense sort envair l'Illa de Tobago (de les actuals Trinitat i Tobago). Van sortir-ne humilitats i derrotats a mans dels nadius.
• Saint Barthélemy: l'actual paradís turístic va caure en mans de la corona sueca el 1784 per la lletra petita d'un tractat de pau. La colònia va prosperar gracies a que els suecs van convertir el port de l'Illa en port franc especialitzat en... contraban! Queda clar que encara faltaven anys perquè els suecs esdevinguessin políticament correctes! Al cap de 4 anys es van revendre la possessió a França.
• Illa Guadaloupe: De resultes dels tractats de les Guerres Napoleòniques, els suecs van obtenir la francesa Illa de Guadaloupe des de 1813 fins a 1814, és a dir... 15 mesos!

A Saint Barthélemy encara tradueixen al suec el nom d'alguns carrers

En fi, no seré jo qui trobi a faltar virtuts al poble suec però, sens dubte , la creació d'imperis no era el seu fort! Vés a saber si les coses haurien pogut anar així...

Celebrar el Cap d'Any un 13 de Gener

L'any 1582, el Papa Gregori XIII va introduir un nou calendari, conegut des d'aleshores com a Calendari Gregorià. Aquest calendari substituïa l'antic Calendari Julià promogut per Juli Cèsar. La diferència era mínima però significativa: l'antic Calendari Julià considerava l'any de 365,25 dies i per tant, per compensar-ho, cada quatre anys al mes de febrer s'hi afegia un dia. El Calendari Gregorià era més exacte ja que considerava un any de 365,2425 dies. Això feia que cada 4 anys hi hagués un febrer de 29 dies excepte els anys acabats en doble zero (1600, 1700,...).

Tot i així, després de 15 segles d'us del Calendari Julià, l'error que aquest calendari havia acumulat arribava ja als onze dies. És a dir, tot i que la nit més curta de l'any sempre sigui la del 23 de juny, per culpa del Calendari Julià, la nit més curta de l'any es produïa realment el 4 de juliol! Amb el canvi de calendari es va decidir, de pas, solucionar aquest desfasament acumulat. Aquell 1582, els països catòlics van tenir un mes d'Octubre molt peculiar: l'endemà del dijous 4 d'Octubre va venir el divendres 15 d'Octubre!

Però als països protestants, aquest nou Calendari Gregorià es va interpretar com un intent de l'església catòlica de tornar a recuperar el poder religiós sobre les seves esglésies. Després d'anys de guerres de religió, ambdues parts encara estaven bastant susceptibles!

Així doncs, els països protestants i ortodoxos van tardar uns quants anys en adoptar el nou calendari. En alguns casos, com Rússia o Grècia van fer el canvi ja al s.XX. En el cas de l'Imperi Britànic, però, "només" es van esperar fins al 1752. És a dir, 170 anys en els que, en creuar el Canal de la Mànega havies d'endarrerir el calendari 11 dies!

El mateix Calendar Act de 1750 que regulava el canvi de calendari va ser ratificat per Anglaterra i Escòcia. Però com que, per cada llei del Regne Unit, sempre hi ha un lloc que en fa una excepció, el Calendar Act no va ser ratificat a tot arreu. Aquesta excepció, a dia d'avui encara continua utilitzant el Calendari Julià. Aquest lloc està, a més, considerat el punt més remot del Regne Unit: l'Illa de Foula. Si arribeu a Foula des de les veïnes illes Shetland, cal que endarreriu el vostre calendari 12 dies i, per tant, quan el 25 de desembre celebren el dia de Nadal, la resta del món ja està a 6 de gener, i quan per ells és la nit de Cap d'Any, a Barcelona ja és 13 de gener!

Foula és una petita illa de 6 Km. de llarg i 4 Km. d'ample formada per alts penya-segats i tota coberta de prats verds situada la mig del Mar del Nord. L'illa pertany a les Illes Shetland, a mig camí entre Escòcia i Noruega. És a dir, que Foula és l'illa més remota de totes les remotes Illes Shetland.

Hi ha dos nuclis de població: Hametown i Ham, però de fet, a l'igual que passava a Visingsö, les cases estan disperses per l'illa, i els nuclis de població es consideren allà on hi ha els punts neuràlgics, com el petit port, l'oficina de correus o el camp d'aviació. A Ham és l'únic punt de tota l'illa on hi podem trobar una mica de platja, ja que la resta de costa són penya-segats. I no ho dic per buscar un lloc on poder banyar-se; estem a ple Mar del Nord i l'aigua ja és gèlida.... a l'estiu! La presència d'una platja minúscula és el què ha permès als habitants de Foula construir  un port. Aquests port, però, és de dimensions tan reduïdes, que les embarcacions són hissades a terra quan no s'utilitzen, de manera que el port no queda bloquejat.

Durant els anys 60, un seguit de setmanes amb el mar en molt males condicions, van impedir que el ferry que uneix l'escarransit port de Ham, i les illes Shetland pogués fer la travessia. Al cap de 3 mesos sense ferry, els subministres i queviures començaven a minvar dramàticament, i el govern britànic va optar per fer un vol arriscat per portar subministres d'auxili. L'avió, un vell avió de transport dels anys 40, havia d'aterrar en un dels prats de l'illa, del què prèviament s'havien apartat les ovelles, es clar. Amb el que no es comptava és que, després de tants dies de mal temps, el sòl d'aquests prats estava empapat d'aigua. En tocar terra les rodes davanteres de l'avió es van enfonsar en aquell fangueig i l'avió va bolcar. No hi va haver ferits i els subministres van arribar en bon estat, però la tripulació es va haver de quedar a Foula 3 setmanes més fins que el ferry va poder, per fi, arribar a a l'illa. Això va porta a la decisió de construir una pista d'aterratge que permetés aterrar amb garanties a Foula. Bé, totes les garanties que pot oferir una pista curta i sense asfaltar!

A l'illa hi viuen, aproximadament, unes 38 persones. Dic aproximadament perquè alguns dels seus habitants només hi passen temporades o, per exemple, els nens, quan fan 11 anys, són enviats a Lerwick, la capital de les Shetland, per estudiar secundària. Antigament, la població havia arribat a més de 200 habitants però, durant el s.XX, la falta d'oportunitats per als habitants, i la duresa de les condicions de vida, van fer que la població declinés poc a poc.

I què fan aquesta gent vivint aquí? L'illa ha estat poblada des del Neolític i, durant aquests pics de població que us esmentava, en que s'arribava als 200 habitants o més, la malnutrició havia de ser important, ja que es considera que el sòl és molt poc fèrtil. A més, l'aïllament de la població creava una situació d'endogàmia que, unida a la malnutrició, i la falta de contacte amb l'exterior provocaven que els habitants de Foula fossin molt vulnerables a malalties. Per exemple, durant el s.XVIII va arribar a l'illa un brot de verola. Els habitants de l'illa no havien estat mai en contacte amb aquesta malaltia i, per tant, n'eren molt vulnerables; la totalitat de la població va emmalaltir, i molts d'ells van morir.

Ara, però, tot això ha canviat: tot i que hi ha un percentatge important de la població que són descendents dels antics habitants de l'illa, hi ha vingut gent de fora, especialment de les Shetland o del nord d'Escòcia. i també les condicions de vida han millorat molt, de manera que les èpoques de penúries ja formen part del passat.

Una peculiaritat de la població de l'illa queda patent a l'hora d'omplir alguna d'aquelles enquestes en que et pregunten la professió: els habitants de Foula acostumen a tenir 4 o 5 feines. En una comunitat tan petita, hi ha moltes tasques a fer, i entre tots cal fer que tot funcioni. Per exemple, tenim la Peny Gear que, als seus 38 anys té les següents professions: pagesa, criadora de ponis, netejadora de l'escola, supervisora del menjador escolar, bombera de l'aeroport i guia per a observar ocells. O l'Amy Ratter, que amb 32 anys s'encarrega de la seva granja, és la responsable de mantenir les bombes que donen subministre d'aigua a l'illa i a més, és bombera. Pluriocupació en grau superlatiu!

En aquest vídeo us podeu fer una idea de que significa que la trentena d'habitants de l'illa s'hagin d'ocupar de totes les feines de la comunitat:

Però el què ha canviat el futur de l'illa ha estat el turisme. D'entrada hi ha un atractiu que, tot i que us pugui sorprendre, porta molts visitants a l'illa: l'ornitologia. L'illa de Foula, a més de ser la llar d'una trentena de persones, també està habitada per uns 50.000 ocells, especialment xatracs àrtics, calàbries i frarets.

A part dels ocells, l'illa ofereix un ambient de recolliment i tranquil·litat i està molt ben preparada per acollir un nombre limitat de turistes. Els habitants fan de guies turístics i mostren amb orgull com com era la vida tradicional de l'illa. I pel què fa a la "infraestructura hotelera", s'han creat allotjaments tipus Bed&Breakfast, gestionats pels habitants de l'illa. Alguns, com és el cas del Burns Cottage, tenen un encant innegable!

L'illa de Foula té, a més una altra peculiaritat que, en aquest cas és lingüística: va ser el darrer lloc on s'hi va parlar un idioma anomenat Norn!

Us explico: entre els segles VIII i XV, és a dir durant uns 700 anys, Foula i la resta de les illes Shetland, així com les illes Orkney, situades més al sud, van pertànyer a la corona noruega. Quan els colons víkings van arribar a les Shetland, van portar amb ells el seu idioma, el Norse (l'orígen de totes les llengües escandinaves) i que, amb el temps va derivar en un idioma propi de les illes Shetland i Orkney que, fins hi tot, es va arribar a parlar al nord d'Escòcia. Aquest idioma, el Norn, era similar a l'actual Färoès o Islandès. Quan l'any 1468, les illes passen a sobirania de la corona escocesa, el Norn és l'únic idioma que es parla a l'illa. De mica en mica, però, el Norn va essent substituït per l'Scots (no confondre amb el Gaèlic escocès), que és l'idioma germà de l'anglès, i que es parla a les terres Baixes d'Escòcia. Durant els segles XVII i XVIII, el Norn va anar desapareixent de les illes Shetland, però va resistir a Foula i a la veïna Unst fins al s.XIX, en que va desaparèixer definitivament.

La influència nòrdica a les illes va ser molt important: només cal que us fixeu en la bandera de les Illes Shetland, formada per una creu nòrdica (anomenada també creu de Sant Olaf) amb els colors escocesos. Avui en dia, encara es canten algunes cançons tradicionals en Norn, i és molt comú que els habitants de les Shetland, tinguin noms d'origen Norn o, per exemple, que el lema que acompanya l'escut de les Shetland, estigui escrit en Norn.

El jardí del Sr. Rodionov

Al matí, al Senyor Rodionov li agrada beure un café tot just s'ha llevat. Si la temperatura ho permet, surt al porxo de casa amb la tassa de café per poder mirar el seu jardí i, si fa massa fred, des de dins de casa, l'observa a través de la finestra.

El jardí de l'Anatoly Rodionov té unes dimensions considerables: 150 km de llarg i 125 km d'ample. I és que el senyor Rodionov és l'única persona que viu durant tot l'any a l'illa de Wrangel, situada a l'extrem oriental de l'àrtic rus.

L'illa de Wrangel deu el seu nom a l'explorador rus, el Baró Ferdinand von Wrangel, que va fer tres expedicions a l'illa (1821, 1822, i 1823) i en cap de les 3 ocasions va ser capaç de trobar-la. No va ser fins al 1867 en que un balener nord-americà, en Thomas Long, en descobrir l'illa va posar-li el nom del pobre Baró fracassat. Diem que en Thomas Long la va descobrir, però seria més correcte dir que la va descobrir per als occidentals; els Txuktxis, els autòctons de la costa siberiana més propera a l'illa Wrangel, coneixien l'illa des de sempre. Finalment, a principis de s.XX, els russos van reclamar com a seva l'illa Wrangel, establint-hi un assentament durant els anys 20, i una base militar de l'Exèrcit Roig durant els 60's.

Va ser precisament durant els anys 20 que l'illa va ser protagonista d'una operació de rescat que va durar 4 anys! El 1926, els soviètics van enviar una expedició a l'illa amb queviures per a 3 anys. L'arribada a l'illa va ser relativament fàcil ja que, durant l'estiu, el gel havia permès la navegació fins a Wrangel. El que no sabien els expedicionaris és que aquell estiu, el mar havia estat anormalment lliure de gel. Durant els següents anys, el gel va impedir l'accés de qualsevol vaixell, i l'any 1929, 4 anys després del desembarcament, es sospitava que els expedicionaris deurien estar en una situació dramàtica, o fins i tot morts d'inanició i fred. És va organitzar una nova expedició de rescat amb un vaixell trencagels, el Fyodor Litke al que, més que "trencagels" hauríem d'anomenar "tallagels". Enlloc de trencar el gel per sobre, com fan normalment tots els trencagels, el Fyodor Litke tenia una proa afilada que tallava el gel com si fos un ganivet.

El setembre de 1929, el "tallagels" Litke aconseguia arribar a Wrangel després d'innombrables vicissituds i rescatar, en unes condicions dramàtiques, tot i que encara vius, tots els expedicionaris arribats a l'illa el 1926. Aquella gesta va convertir els expedicionaris i els tripulants del Fyodor Litke en uns dels primers herois soviètics de l'àrtic.

I arribem a l'any 1976, on comença la història amb la que començàvem aquest post: el senyor Anatoly Rodionov. Aquell any, el govern soviètic va designar l'illa Wrangel com a Reserva Natural. No és que els russos tinguessin una gran consciència ecològica; heu de pensar que tant l'assentament com la base militar ja havien estat abandonats, i Wrangel no podia oferir cap mena de recurs. Així doncs, es va prohibir l'accés a l'illa i es van designar una colla de guardes o "rangers" per vigilar l'illa i protegir la seva flora i fauna.

L'Anatoly Rodionov pertany a la darrera d'aquestes promocions de Rangers i, actualment, és l'únic dels 4 Rangers de l'illa que hi passen tot l'any. Els altres 3 Rangers només hi passen una quants mesos, normalment per acompanyar les expedicions científiques que arriben a l'illa durant l'estiu. El bo de l'Anatoly viu la seva feina amb passió i un alt grau de responsabilitat. Tan gran és el seu sentit del deure que, quan la seva dona el va posar davant el dilema: "la família o la feina", el Ranger va triar Wrangel! Com són les dones! A qui se li acut no voler viure aïllats en una illa de tundra àrtica amb temperatures de -50º i envoltats de foques i óssos polars!

Entre les funcions de l'Anatoly, hi ha el control i comptatge de la fauna salvatge, acompanyar turistes i expedicions científiques i, a més, una altra de molt particular. L'Anatoly Rodionov s'encarrega de, amb molta paciència, anar desballestant la runa i deixalles que van quedar després del desmantellament de les bases militars. De mica en mica, aquest home va tallant, separant i apilant tota la ferralla que va quedar enrere quan van marxar els militars: blindats, camions, barraques i bidons. Durant anys i anys s'ha encarregat d'evitar vessaments contaminants, i minimitzar l'impacte de les deixalles a mida que neteja i apila. Recordeu la pel·lícula d'animació del robot Wall-e? Doncs en Rodionov és el Wall-e de l'illa Wrangel!

 

L'illa és el paradigma del què és la tundra. Kilòmetres i kilòmetres de planes i turons on només hi creixen herba, molses i algun petit arbust. La fauna és una mostra del què havien estat les estepes gelades d'Euràsia: guineus i llops àrtics, foques i morses, bous mesquers, gran quantitat d'ocells àrtics i, sobretot óssos polars. De fet, és el punt del planeta amb major densitat d'óssos polars!

El més curiós de tot és que, pel fet de estar a l'extrem, nord-est del continent euro-asiàtic, l'illa de Wrangel s'ha convertit en l'últim reducte d'espècies que s'han anat extingint paulatinament d'Europa i Àsia. El cas més sorprenent és el del mamut. Si, l'elefant pelut de la prehistòria! A l'illa Wrangel hi van viure els últims exemplars de mamut fa només 4.000 anys; és a dir, van subsitir aïllats a Wrangel durant 6.000 anys després que aquests paquiderms desapareguessin d'Europa. Perquè us feu una idea: A Egipte ja anaven per la 11ª dinastía dels faraons, i a Wrangel encara hi vivien mamuts!

Ara però, per desgràcia, els deliris megalòmans de l'actual president rús, en Vladimir Putin, han fet que hi torni a haver moviment a l'illa de Wrangel. L'any passat s'hi va inaugurar una nova base militar, consistent en un seguit de barracons prefabricats i un aeròdrom. Les aspìracions russes a l'àrtic han provocat que l'Anatoly Rodionov no es pugui prendre el seu café del matí tan tranquil com fa un temps!

Paral·lelament, l'illa també s'ha obert un turisme controlat. Es poden fer creuers com el de Heritage Expeditions per visitar l'illa i conèixer la seva fauna a bord d'un vaixell científic. Si us interessa ja podeu córrer perquè, pel què es veu, queden poques places pel 2015!

Sobre l'illa de Wrangel també hi ha una dramàtica llegenda de la qual no se sap si veritat o no. Durant la segona guerra mundial, el conegut diplomàtic suec Raoul Wallenberg va salvar milers de jueus de Budapest dels camps d'extermini nazis. Quan els soviètics van alliberar la capital hongaresa, Wallenberg va desaparèixer misteriosament i mai més se'n va saber res. Tot i que formalment mai hi va haver cap camp de presoners soviètic a Wrangel, algun jueus russos que van emigrar a Israel han declarat que van estar reclosos a Wrangel i que van coincidir amb en Wallenberg a principis dels 60's. Però això ja són misteris que probablement quedaran enterrats sota el gel de l'illa Wrangel per sempre més!

Aquest post no hauria estat possible sense la inestimable ajuda d'en Jordi Fontbuté. Gràcies per la idea i les fonts!