Celebrar el Cap d'Any un 13 de Gener

L'any 1582, el Papa Gregori XIII va introduir un nou calendari, conegut des d'aleshores com a Calendari Gregorià. Aquest calendari substituïa l'antic Calendari Julià promogut per Juli Cèsar. La diferència era mínima però significativa: l'antic Calendari Julià considerava l'any de 365,25 dies i per tant, per compensar-ho, cada quatre anys al mes de febrer s'hi afegia un dia. El Calendari Gregorià era més exacte ja que considerava un any de 365,2425 dies. Això feia que cada 4 anys hi hagués un febrer de 29 dies excepte els anys acabats en doble zero (1600, 1700,...).

Tot i així, després de 15 segles d'us del Calendari Julià, l'error que aquest calendari havia acumulat arribava ja als onze dies. És a dir, tot i que la nit més curta de l'any sempre sigui la del 23 de juny, per culpa del Calendari Julià, la nit més curta de l'any es produïa realment el 4 de juliol! Amb el canvi de calendari es va decidir, de pas, solucionar aquest desfasament acumulat. Aquell 1582, els països catòlics van tenir un mes d'Octubre molt peculiar: l'endemà del dijous 4 d'Octubre va venir el divendres 15 d'Octubre!

Però als països protestants, aquest nou Calendari Gregorià es va interpretar com un intent de l'església catòlica de tornar a recuperar el poder religiós sobre les seves esglésies. Després d'anys de guerres de religió, ambdues parts encara estaven bastant susceptibles!

Així doncs, els països protestants i ortodoxos van tardar uns quants anys en adoptar el nou calendari. En alguns casos, com Rússia o Grècia van fer el canvi ja al s.XX. En el cas de l'Imperi Britànic, però, "només" es van esperar fins al 1752. És a dir, 170 anys en els que, en creuar el Canal de la Mànega havies d'endarrerir el calendari 11 dies!

El mateix Calendar Act de 1750 que regulava el canvi de calendari va ser ratificat per Anglaterra i Escòcia. Però com que, per cada llei del Regne Unit, sempre hi ha un lloc que en fa una excepció, el Calendar Act no va ser ratificat a tot arreu. Aquesta excepció, a dia d'avui encara continua utilitzant el Calendari Julià. Aquest lloc està, a més, considerat el punt més remot del Regne Unit: l'Illa de Foula. Si arribeu a Foula des de les veïnes illes Shetland, cal que endarreriu el vostre calendari 12 dies i, per tant, quan el 25 de desembre celebren el dia de Nadal, la resta del món ja està a 6 de gener, i quan per ells és la nit de Cap d'Any, a Barcelona ja és 13 de gener!

Foula és una petita illa de 6 Km. de llarg i 4 Km. d'ample formada per alts penya-segats i tota coberta de prats verds situada la mig del Mar del Nord. L'illa pertany a les Illes Shetland, a mig camí entre Escòcia i Noruega. És a dir, que Foula és l'illa més remota de totes les remotes Illes Shetland.

Hi ha dos nuclis de població: Hametown i Ham, però de fet, a l'igual que passava a Visingsö, les cases estan disperses per l'illa, i els nuclis de població es consideren allà on hi ha els punts neuràlgics, com el petit port, l'oficina de correus o el camp d'aviació. A Ham és l'únic punt de tota l'illa on hi podem trobar una mica de platja, ja que la resta de costa són penya-segats. I no ho dic per buscar un lloc on poder banyar-se; estem a ple Mar del Nord i l'aigua ja és gèlida.... a l'estiu! La presència d'una platja minúscula és el què ha permès als habitants de Foula construir  un port. Aquests port, però, és de dimensions tan reduïdes, que les embarcacions són hissades a terra quan no s'utilitzen, de manera que el port no queda bloquejat.

Durant els anys 60, un seguit de setmanes amb el mar en molt males condicions, van impedir que el ferry que uneix l'escarransit port de Ham, i les illes Shetland pogués fer la travessia. Al cap de 3 mesos sense ferry, els subministres i queviures començaven a minvar dramàticament, i el govern britànic va optar per fer un vol arriscat per portar subministres d'auxili. L'avió, un vell avió de transport dels anys 40, havia d'aterrar en un dels prats de l'illa, del què prèviament s'havien apartat les ovelles, es clar. Amb el que no es comptava és que, després de tants dies de mal temps, el sòl d'aquests prats estava empapat d'aigua. En tocar terra les rodes davanteres de l'avió es van enfonsar en aquell fangueig i l'avió va bolcar. No hi va haver ferits i els subministres van arribar en bon estat, però la tripulació es va haver de quedar a Foula 3 setmanes més fins que el ferry va poder, per fi, arribar a a l'illa. Això va porta a la decisió de construir una pista d'aterratge que permetés aterrar amb garanties a Foula. Bé, totes les garanties que pot oferir una pista curta i sense asfaltar!

A l'illa hi viuen, aproximadament, unes 38 persones. Dic aproximadament perquè alguns dels seus habitants només hi passen temporades o, per exemple, els nens, quan fan 11 anys, són enviats a Lerwick, la capital de les Shetland, per estudiar secundària. Antigament, la població havia arribat a més de 200 habitants però, durant el s.XX, la falta d'oportunitats per als habitants, i la duresa de les condicions de vida, van fer que la població declinés poc a poc.

I què fan aquesta gent vivint aquí? L'illa ha estat poblada des del Neolític i, durant aquests pics de població que us esmentava, en que s'arribava als 200 habitants o més, la malnutrició havia de ser important, ja que es considera que el sòl és molt poc fèrtil. A més, l'aïllament de la població creava una situació d'endogàmia que, unida a la malnutrició, i la falta de contacte amb l'exterior provocaven que els habitants de Foula fossin molt vulnerables a malalties. Per exemple, durant el s.XVIII va arribar a l'illa un brot de verola. Els habitants de l'illa no havien estat mai en contacte amb aquesta malaltia i, per tant, n'eren molt vulnerables; la totalitat de la població va emmalaltir, i molts d'ells van morir.

Ara, però, tot això ha canviat: tot i que hi ha un percentatge important de la població que són descendents dels antics habitants de l'illa, hi ha vingut gent de fora, especialment de les Shetland o del nord d'Escòcia. i també les condicions de vida han millorat molt, de manera que les èpoques de penúries ja formen part del passat.

Una peculiaritat de la població de l'illa queda patent a l'hora d'omplir alguna d'aquelles enquestes en que et pregunten la professió: els habitants de Foula acostumen a tenir 4 o 5 feines. En una comunitat tan petita, hi ha moltes tasques a fer, i entre tots cal fer que tot funcioni. Per exemple, tenim la Peny Gear que, als seus 38 anys té les següents professions: pagesa, criadora de ponis, netejadora de l'escola, supervisora del menjador escolar, bombera de l'aeroport i guia per a observar ocells. O l'Amy Ratter, que amb 32 anys s'encarrega de la seva granja, és la responsable de mantenir les bombes que donen subministre d'aigua a l'illa i a més, és bombera. Pluriocupació en grau superlatiu!

En aquest vídeo us podeu fer una idea de que significa que la trentena d'habitants de l'illa s'hagin d'ocupar de totes les feines de la comunitat:

Però el què ha canviat el futur de l'illa ha estat el turisme. D'entrada hi ha un atractiu que, tot i que us pugui sorprendre, porta molts visitants a l'illa: l'ornitologia. L'illa de Foula, a més de ser la llar d'una trentena de persones, també està habitada per uns 50.000 ocells, especialment xatracs àrtics, calàbries i frarets.

A part dels ocells, l'illa ofereix un ambient de recolliment i tranquil·litat i està molt ben preparada per acollir un nombre limitat de turistes. Els habitants fan de guies turístics i mostren amb orgull com com era la vida tradicional de l'illa. I pel què fa a la "infraestructura hotelera", s'han creat allotjaments tipus Bed&Breakfast, gestionats pels habitants de l'illa. Alguns, com és el cas del Burns Cottage, tenen un encant innegable!

L'illa de Foula té, a més una altra peculiaritat que, en aquest cas és lingüística: va ser el darrer lloc on s'hi va parlar un idioma anomenat Norn!

Us explico: entre els segles VIII i XV, és a dir durant uns 700 anys, Foula i la resta de les illes Shetland, així com les illes Orkney, situades més al sud, van pertànyer a la corona noruega. Quan els colons víkings van arribar a les Shetland, van portar amb ells el seu idioma, el Norse (l'orígen de totes les llengües escandinaves) i que, amb el temps va derivar en un idioma propi de les illes Shetland i Orkney que, fins hi tot, es va arribar a parlar al nord d'Escòcia. Aquest idioma, el Norn, era similar a l'actual Färoès o Islandès. Quan l'any 1468, les illes passen a sobirania de la corona escocesa, el Norn és l'únic idioma que es parla a l'illa. De mica en mica, però, el Norn va essent substituït per l'Scots (no confondre amb el Gaèlic escocès), que és l'idioma germà de l'anglès, i que es parla a les terres Baixes d'Escòcia. Durant els segles XVII i XVIII, el Norn va anar desapareixent de les illes Shetland, però va resistir a Foula i a la veïna Unst fins al s.XIX, en que va desaparèixer definitivament.

La influència nòrdica a les illes va ser molt important: només cal que us fixeu en la bandera de les Illes Shetland, formada per una creu nòrdica (anomenada també creu de Sant Olaf) amb els colors escocesos. Avui en dia, encara es canten algunes cançons tradicionals en Norn, i és molt comú que els habitants de les Shetland, tinguin noms d'origen Norn o, per exemple, que el lema que acompanya l'escut de les Shetland, estigui escrit en Norn.

El jardí del Sr. Rodionov

Al matí, al Senyor Rodionov li agrada beure un café tot just s'ha llevat. Si la temperatura ho permet, surt al porxo de casa amb la tassa de café per poder mirar el seu jardí i, si fa massa fred, des de dins de casa, l'observa a través de la finestra.

El jardí de l'Anatoly Rodionov té unes dimensions considerables: 150 km de llarg i 125 km d'ample. I és que el senyor Rodionov és l'única persona que viu durant tot l'any a l'illa de Wrangel, situada a l'extrem oriental de l'àrtic rus.

L'illa de Wrangel deu el seu nom a l'explorador rus, el Baró Ferdinand von Wrangel, que va fer tres expedicions a l'illa (1821, 1822, i 1823) i en cap de les 3 ocasions va ser capaç de trobar-la. No va ser fins al 1867 en que un balener nord-americà, en Thomas Long, en descobrir l'illa va posar-li el nom del pobre Baró fracassat. Diem que en Thomas Long la va descobrir, però seria més correcte dir que la va descobrir per als occidentals; els Txuktxis, els autòctons de la costa siberiana més propera a l'illa Wrangel, coneixien l'illa des de sempre. Finalment, a principis de s.XX, els russos van reclamar com a seva l'illa Wrangel, establint-hi un assentament durant els anys 20, i una base militar de l'Exèrcit Roig durant els 60's.

Va ser precisament durant els anys 20 que l'illa va ser protagonista d'una operació de rescat que va durar 4 anys! El 1926, els soviètics van enviar una expedició a l'illa amb queviures per a 3 anys. L'arribada a l'illa va ser relativament fàcil ja que, durant l'estiu, el gel havia permès la navegació fins a Wrangel. El que no sabien els expedicionaris és que aquell estiu, el mar havia estat anormalment lliure de gel. Durant els següents anys, el gel va impedir l'accés de qualsevol vaixell, i l'any 1929, 4 anys després del desembarcament, es sospitava que els expedicionaris deurien estar en una situació dramàtica, o fins i tot morts d'inanició i fred. És va organitzar una nova expedició de rescat amb un vaixell trencagels, el Fyodor Litke al que, més que "trencagels" hauríem d'anomenar "tallagels". Enlloc de trencar el gel per sobre, com fan normalment tots els trencagels, el Fyodor Litke tenia una proa afilada que tallava el gel com si fos un ganivet.

El setembre de 1929, el "tallagels" Litke aconseguia arribar a Wrangel després d'innombrables vicissituds i rescatar, en unes condicions dramàtiques, tot i que encara vius, tots els expedicionaris arribats a l'illa el 1926. Aquella gesta va convertir els expedicionaris i els tripulants del Fyodor Litke en uns dels primers herois soviètics de l'àrtic.

I arribem a l'any 1976, on comença la història amb la que començàvem aquest post: el senyor Anatoly Rodionov. Aquell any, el govern soviètic va designar l'illa Wrangel com a Reserva Natural. No és que els russos tinguessin una gran consciència ecològica; heu de pensar que tant l'assentament com la base militar ja havien estat abandonats, i Wrangel no podia oferir cap mena de recurs. Així doncs, es va prohibir l'accés a l'illa i es van designar una colla de guardes o "rangers" per vigilar l'illa i protegir la seva flora i fauna.

L'Anatoly Rodionov pertany a la darrera d'aquestes promocions de Rangers i, actualment, és l'únic dels 4 Rangers de l'illa que hi passen tot l'any. Els altres 3 Rangers només hi passen una quants mesos, normalment per acompanyar les expedicions científiques que arriben a l'illa durant l'estiu. El bo de l'Anatoly viu la seva feina amb passió i un alt grau de responsabilitat. Tan gran és el seu sentit del deure que, quan la seva dona el va posar davant el dilema: "la família o la feina", el Ranger va triar Wrangel! Com són les dones! A qui se li acut no voler viure aïllats en una illa de tundra àrtica amb temperatures de -50º i envoltats de foques i óssos polars!

Entre les funcions de l'Anatoly, hi ha el control i comptatge de la fauna salvatge, acompanyar turistes i expedicions científiques i, a més, una altra de molt particular. L'Anatoly Rodionov s'encarrega de, amb molta paciència, anar desballestant la runa i deixalles que van quedar després del desmantellament de les bases militars. De mica en mica, aquest home va tallant, separant i apilant tota la ferralla que va quedar enrere quan van marxar els militars: blindats, camions, barraques i bidons. Durant anys i anys s'ha encarregat d'evitar vessaments contaminants, i minimitzar l'impacte de les deixalles a mida que neteja i apila. Recordeu la pel·lícula d'animació del robot Wall-e? Doncs en Rodionov és el Wall-e de l'illa Wrangel!

 

L'illa és el paradigma del què és la tundra. Kilòmetres i kilòmetres de planes i turons on només hi creixen herba, molses i algun petit arbust. La fauna és una mostra del què havien estat les estepes gelades d'Euràsia: guineus i llops àrtics, foques i morses, bous mesquers, gran quantitat d'ocells àrtics i, sobretot óssos polars. De fet, és el punt del planeta amb major densitat d'óssos polars!

El més curiós de tot és que, pel fet de estar a l'extrem, nord-est del continent euro-asiàtic, l'illa de Wrangel s'ha convertit en l'últim reducte d'espècies que s'han anat extingint paulatinament d'Europa i Àsia. El cas més sorprenent és el del mamut. Si, l'elefant pelut de la prehistòria! A l'illa Wrangel hi van viure els últims exemplars de mamut fa només 4.000 anys; és a dir, van subsitir aïllats a Wrangel durant 6.000 anys després que aquests paquiderms desapareguessin d'Europa. Perquè us feu una idea: A Egipte ja anaven per la 11ª dinastía dels faraons, i a Wrangel encara hi vivien mamuts!

Ara però, per desgràcia, els deliris megalòmans de l'actual president rús, en Vladimir Putin, han fet que hi torni a haver moviment a l'illa de Wrangel. L'any passat s'hi va inaugurar una nova base militar, consistent en un seguit de barracons prefabricats i un aeròdrom. Les aspìracions russes a l'àrtic han provocat que l'Anatoly Rodionov no es pugui prendre el seu café del matí tan tranquil com fa un temps!

Paral·lelament, l'illa també s'ha obert un turisme controlat. Es poden fer creuers com el de Heritage Expeditions per visitar l'illa i conèixer la seva fauna a bord d'un vaixell científic. Si us interessa ja podeu córrer perquè, pel què es veu, queden poques places pel 2015!

Sobre l'illa de Wrangel també hi ha una dramàtica llegenda de la qual no se sap si veritat o no. Durant la segona guerra mundial, el conegut diplomàtic suec Raoul Wallenberg va salvar milers de jueus de Budapest dels camps d'extermini nazis. Quan els soviètics van alliberar la capital hongaresa, Wallenberg va desaparèixer misteriosament i mai més se'n va saber res. Tot i que formalment mai hi va haver cap camp de presoners soviètic a Wrangel, algun jueus russos que van emigrar a Israel han declarat que van estar reclosos a Wrangel i que van coincidir amb en Wallenberg a principis dels 60's. Però això ja són misteris que probablement quedaran enterrats sota el gel de l'illa Wrangel per sempre més!

Aquest post no hauria estat possible sense la inestimable ajuda d'en Jordi Fontbuté. Gràcies per la idea i les fonts!

El mapa lingüístic definitiu

Tot i que ja fa uns mesos en va sortir la versió "Beta", ara, per fi, apareix la versió definitiva de Langscape, el millor mapa lingüístic interactiu. Aquesta aplicació web l'ha desenvolupat bàsicament el Maryland Language Science Center, una institució de la Universitat de Maryland que agrupa més de 200 científics de diferentes arees vinculades al llenguatge i la lingüística. Tot i això, com ha partners han comptat amb el bo i millor del "mundillo" lingüístic. Queda clar que als Estats Units no es moquen amb mitja màniga!

I en què consisteix? Doncs en un mapa interactiu del món vinculat a una base de dades de més de 6.400 idiomes. Si tenim en compte que es calcula que al món es parlen entre 7.000 i 10.000 idiomes (depèn de com es comptin) significa que gran part de les llengües de la Terra està representades.

Situeu-vos en el punt de la Terra que vulgueu i, quan cliqueu, us apareixerà les coordenades del punt, i tots els idiomes que s'hi parlen. Per exemple, si us situeu sobre la Val d'Aran us apareixeran, lògicament, el castellà, el català i l'aranès:

De cada idioma en podreu obtenir dades del tipus: nombre de parlants, distribució, variants dialectals, .... La base de dades prové, bàsicament, de The Ethnologue, la font online més extensa sobre geolingüística i, considerada pels experts com "La Bíblia Lingüística".

A l'apartat "Discover" també hi trobareu una pàgina per comprovar les vostres capacitats per reconèixer idiomes. Trieu algun dels temes (llengües més parlades, idiomes d'Europa, llengües de Sibèria,...) i el nivell de dificultat. Sentireu gravacions parlades i haureu de marcar a quin idioma es correspon. A veure com se us dóna!

Lingüístes (bascos) prenent LSD

No és difícil adonar-se que, per exemple, el català, el francès i el castellà, s'assemblen molt. Per això, quan es van començar a formular teories lingüístiques, a ningú li va passar pel cap situar aquests idiomes en grups separats. I quan tot és tan clar, no hi ha lloc per a fantasies estranyes. Però què passa quan al davant ens trobem un idioma sense cap parentesc clar, extremadament diferent a tots els idiomes que l'envolten, i fins i tot diferent a qualsevol idioma conegut? Aquest seria el cas de l'Euskera, i aleshores, dir alguna burrada és molt fàcil perquè, total, ningú ha estat capaç establir una relació lingüística seriosa. Així doncs, tot el què envolta la història del Basc, ha estat camp adobat per a fer teories serioses, i d'altres fantasioses, i tan les unes com les altres, han acabat en no res.

Però què se sap del cert, de l'Euskera? L'únic clar és que el grup de l'Euskera l'han format, com a mínim dos idiomes: el Basc, lògicament; i l'Aquità que, com el seu nom indica, es parlava a Aquitània (actualment la regió atlàntica del sud de França) i que es va extingir vers l'any 1.000DC. També va ser durant aquesta època, quan el basc va començar a retrocedir. Fins aleshores s'havia parlat en tots els Pirineus.

Si us fixeu en la toponímia dels Pirineus, hi ha molts pobles que tenen noms d'origen basc. Això no significa que siguin purament bascos. No queden altres evidències lingüístiques, i per tant, no podem saber si es tractava de la mateixa llengua que ara ha evolucionat fins al Basc actual, o era una llengua germana, però de la mateixa família (com és el cas de l'Aquità). Així, noms de pobles o llocs pirinencs com Das, Urús, Urtx, Benabarri, o Gaiarre, tenen l'origen basc. A partir de l'arribada a la península Ibèrica dels romans, l'expansió d'aquest "Proto-Euskera" va començar a minvar, i cap a l'any 1.000DC la regressió va ser molt ràpida. Actualment, el domini lingüístic del Basc es limita al propi País Basc (en part), zones de Navarra i algunes zones del País Basc Francès.

Per desgràcia, l'idioma basc ha quedat sol. És un idioma aïllat, que no pertany a cap família coneguda, i que està envoltat d'idiomes Indoeuropeus amb els que no té cap relació genètica. Les úniques semblances que es poden detectar són sempre per contacte, és a dir, dos idiomes geogràficament molt pròxims, i que un dels dos adopta alguna paraula o fins i tot estructura de l'altre. Actualment, la majoria de paraules "importades" presents al Basc provenen del castellà, per raons històriques més que obvies.

Però bé, aquesta solitud i aïllament de l'Euskera, no han impedit que alguns valents (i alguns sonats) hagin proposat teories sobre el seu origen i les seves relacions genètiques. Vet aquí les que em semblen més esbojarrades:


L'euskera a la sabana

La primavera del 2013, apareixia una notícia que es feia ressò de la publicació d'un estudi del filòleg Jaime Martín en que defensava que l'Euskera i les llengües Dogon estaven emparentades. Per què us feu una idea, les llengües Dogon les parlen unes 600.000 persones d'aquesta ètnia que viuen a Mali i Burkina Fasso. Són idiomes que pertanyen a un amplíssim grup de llengües africanes anomenat família Níger-Congo. Segons aquest senyor, hi ha un conjunt de paraules que tenen molta similitud, i també hi ha estructures gramaticals similars. Entre les paraules que suposadament tenen un origen comú, menciona:

Euskera        Dogon       (traducció)

bede             bide            (camí)

beri               bero         (calent)

Val a dir que els 20 anys que ha dedicat aquest home a la seva teoria no han servit de gaire. Va ser desmuntada fàcilment per la comunitat científica. Com que la notícia es va circumscriure bàsicament a l'àmbit espanyol (p.e. en un article de La Vanguardia), vaig aprofitar per enviar-ho a una amiga, l'Asya Pereltsvaig de la Universitat de Stanford i la resposta va ser demolidora; la teoria no s'aguantava per enlloc (vegeu el post): les similituds gramaticals eren reduïdes i resultat de l'atzar. Per què ens entenguem; de ben segur que es pot trobar similituds gramaticals entre el català i, per exemple, alguna de les 800 llengües de Papua - Nova Guinea, i això no vol dir que el català hi estigui emparentada; simplement es tracta que alguns patrons són semblants per atzar.

Pel què fa al vocabulari, les similituds no seguien la regla nº1 de la lingüística: Cal que hi hagi un patró en les variacions dels sons entre un idioma i l'altre. M'explico: quan per passar del basc al Dogon, en una paraula canvia, posem per cas, la "e" per una "i", cal que això succeeixi en tots els casos idèntics, però resulta que ens trobem altres casos en que canviava la "e" per una "o". Això queda molt clar en l'exemple de camí / calent que us he ensenyat abans. Així doncs, queda clar que no hi ha cap patró, ergo... l'euskera i el dogon s'assemblen com un ou a una castanya. Així doncs, al calaix de l'LSD!

Georgians prenent txakolí

En la desesperada cerca d'algun parent per a l'idioma basc, s'han proposat moltes teories. Antigament es deia que el basc era de la mateixa família que les llengües parlades pels Ibers abans que arribessin els romans. Aquesta teoria, promoguda bàsicament per l'historiador català Bosch i Gimpera, va ser desestimada ja fa anys. També s'ha proposat una relació entre el basc i les llengües Kartvelianes de la zona del Caucas, de les que en forma part el Georgià. Aquesta teoria, plantejada molt seriosament, també va acabar sent refutada. Si tenim en compte que antigament (però molt antigament,... abans de l'arribada dels Indoeuropeus), l'àrea ocupada per les llengües Kartvelianes era molt més gran que actualment, i el mateix passava amb l'àrea ocupada pel basc, aleshores és molt plausible que ambdues famílies de llengües haguessin estat en contacte. Com que ambdues famílies són prèvies a l'arribada de les llengües Indo-europees (i els seus genets masclistes! vegeu post) aquest contacte era més fàcil, fent que probablement compartissin algun "petit matís" tot i ser de famílies lingüístiques independents.

El problema és quan arriba algú que vol posar "salsa" a aquest contacte. Veient que es plantejava una possible relació entre el Georgià i l'Euskera, hi ha hagut algun lingüista i historiador amb ganes de protagonisme que defensa que no és que Basc i Georgià siguin de la mateixa família, sinó que... i agafeu-vos fort, el Basc descendeix directament del Georgià. Segons aquesta gent, quant al s.XV (només fa 500 anys!) hi va haver una diàspora de Georgians que fugien del seu país, molts d'ells es van assentar al voltant del Golf de Biscaia, després de travessar tot Europa. Allà, s'instal·len en el que ara és el País Basc i hi imposen la seva llengua que, unida a la llengua local, acaba derivant en el Basc actual. Bravo, Bravo!

 

L'amic georgià abans de prendre's un txakolí i uns pintxos a Donosti

Vull agrair la informació que m'ha facilitat l'Asya Pereltsvaig. Si voleu saber-ne més sobre el tema, podeu seguir el seu blog Languages of the World.

La serp al paradís

L'any 1788, el vaixell de l'Armada Britànica HMS Bounty va arribar a l'illa de Tahití. La missió del vaixell, comandat pel capità William Bligh era recollir arbre del pa (Artocarpus Altillis) per mirar de trasplantar-lo en altres colònies britàniques i, gràcies al fruit d'aquest arbre, alimentar els esclaus d'una manera barata. Les feines de recol·lecció van durar 5 mesos, durant els quals, la tripulació va tenir permís per romandre a terra. Això va implicar que molts mariners mantinguessin relacions amb les atractives tahitianes; en alguns casos esporàdiques o en d'altres, com va ser el cas del Segon a Bord, Fletcher Christian, es van arribar al matrimoni.

És evident que quan et toca marxar d'un paradís on el menjar creix pràcticament sense esforç, els nadius són amistosos i les nadiues són atractives i extremadament alliberades sexualment, hom intenti de totes totes quedar-s'hi al preu que sigui. El 4 d'abril de 1789, el HMS Bounty salpava de Tahití posant rumb cap a les Índies Occidentals. Aquell 28 d'abril, quan ja havien recorregut 1.300 milles des de Tahití, una part de la tripulació, liderada per en Fletcher Christian, es va amotinar. El romanticisme de les novel·les i, sobretot, el cinema descriuen el capità Bligh com un tirà sàdic que maltractava la seva tripulació. En Bligh, però, no era més dur que qualsevol altre oficial de Sa Majestat, però la marineria no volia tornar a la dura vida militar havent tastat les mels de Tahití i les tahitianes. Aquí teniu en Marlon Brando fent de Fletcher Christian en el moment d'amotinar-se.

No hi va haver vessament de sang; en Bligh i 18 membres de la tripulació que es van mantenir lleials al capità van ser abandonats en una petita embarcació a rems de només 7 metres d'eslora. En una èpica singladura de més de 6.000km, Bligh va portar els seus lleials fins a les Índies Holandeses només perdent un home (que de fet va morir a mans de nadius).

Mentrestant els amotinats, amb el seu HMS Bounty, es van dirigir altra vegada cap a Tahití. Alguns dels desertors van decidir quedar-s'hi tot i saber que, tard o d'hora l'Armada Britànica els capturaria (com així va ser). Els nou amotinats restants, liderats per en Fletcher Christian van embarcar, amb enganys i amenaces, 6 tahitians i 18 tahitianes. Van deixar enrere les Illes Fidji i les Illes Cook on, de ben segur l'Armada els acabaria trobant, fins que, 4 mesos després, van topar amb una illa que no estava allà on havia d'estar!

Els fugitius del Bounty van trobar l'Illa Pitcairn a més de 300km del punt on Philip Carteret, el seu descobridor, l'havia situat als mapes. Si l'Armada Britànica volia trobar Pitcairn seguint els mapes, només trobaria la immensitat de l'oceà. Era, doncs, el lloc ideal per amagar-se, més tenint en compte que estava totalment deshabitada. Els amotinats van desembarcar i van cremar la nau, per eliminar qualsevol rastre que els pogués delatar a un vaixell que passés a les proximitats.

I aquí és quan l'estupidesa humana es converteix en protagonista de la història. Us podeu imaginar que 9 fugitius i 24 tahitians raptats no configuren la millor base per crear una societat idíl·lica i utòpica. I això que l'entorn era l'idoni:

L'illa Pitcairn només mesura 4 km de llarg i 2 d'ample per a una superfície total de 4,6km2. A tall d'exemple us diré que l'illa de Formentera té una superfície de 83km2! Es pot dir que està a mig camí entre Sud-Amèrica i Nova Zelanda, en una zona on la densitat d'illes és molt baixa i l'Oceà Pacífic s'estén durant milles i milles sense cap terra ferma. Disposa d'aigua dolça en abundància, una vegetació frondosa i un sòl fèrtil amb un clima subtropical. I tot això sense cap depredador o animal perillós. Vaja, una illa en la que la natura et dóna tot el què pots necessitar per sobreviure i amb escreix!

L'any 1808 la tripulació del vaixell mercant americà Topaz van ser les primeres persones en desembarcar a Pitcairn i conèixer la història dels amotinats del Bounty. En aquell moment només quedaven vius un dels amotinats, en John Adams, 9 dones tahitianes, i desenes de nens. Feia 8 anys que havia mort un altre dels amotinats, en Ned Young. La seva havia estat, fins al moment, l'única mort natural a l'illa. La resta d'amotinats i tahitians que havien mort, incloent en Fletcher Christian,  ho havien estat per mort violenta.

Però ja se sap que els camins de la política són ben curiosos. Així doncs, l'any 1825, el govern britànic va amnistiar en John Adams dels càrrecs d'amotinament i deserció a canvi de convertir l'Illa Pitcairn i les veïnes Illes Henderson, Oeno i Ducie en colònies britàniques.... "i aquí no ha passat res!".

La colònia va anar progressant tot i passar força vicissituds. Cal tenir en compte que el lloc poblat més proper són les Illes Gambier (Polinèsia Francesa) a 530km, i que l'Illa Pitcairn no pot disposar d'un port en condicions degut a l'orografia de l'illa. Així, la població ha viscut sempre en un gran aïllament. I aquest aïllament portava a actituds, diguem-ne, tiràniques, per part dels líders de l'illa, tot i que mai més es va tornar als banys de sang de l'època dels amotinats. 

De mica en mica, Adamstown, que és com s'anomena l'assentament de l'illa, va anar augmentant de població fins a l'extrem que, l'any 1856, es va arribar a un pic de 193 habitants. La petita illa no podia suportar aquesta pressió demogràfica i van haver de fer una crida de socors a la mare pàtria, el Regne Unit. El govern els va proposar reassentar tots els Pitkerners a l'Illa Norfolk, propera a Nova Zelanda.

Tres anys després, alguns dels emigrants van tornar a l'illa, i la població va tornar a prosperar poc a poc. Tard o d'hora, però, la serp es tornava a fer present al paradís. L'any 1890 desembarcava a l'Illa Pitcairn una missió de l'església Adventista del Setè Dia. Aquesta secta ultra-religiosa va convertir tots els habitants al seu culte, i l'illa va esdevenir una societat ofegada en un ambient opressiu, on ballar es considerava immoral, i es prohibia qualsevol mostra d'afecte en públic.

Durant el s.XX la principal activitat econòmica de l'illa van ser la venda (per correu, lògicament) dels cercadíssims segells de Pitcairn, i la fabricació d'una mel exquisida, la preferida de la Reina Elizabeth II i el Príncep Charles, i que només es ven a les botigues Fortnum & Mason i Partridges de Londres.

La serp, però, sempre acaba tornant al paradís. El 2004 es va inciar un procés penal contra 7 Pitkerners per abusos sexuals a menors. Sembla ser que els abusos eren norma des de feia molts anys, qui sap si des de l'origen de la colònia. Però no va ser fins al 1999 quan el policia destinat a l'illa va començar a tenir sospites de les agressions, i es va començar la investigació. La investigació, judici i posteriors condemnes van dividir i tensionar la petita comunitat de Pitcairn, on quasi tothom està interrelacionat i les pressions i la por eren molt fortes.

En l'actualitat, les famílies de Pitcairn intenten potenciar el negoci turístic amb estades de 3 o 10 dies a l'illa gràcies al transport que ofereix el nou vaixell que serveix a l'illa, el MV Claymore II. També, aproximadament uns 10 creuers paren davant l'Illa Pitcairn cada any i, si el temps ho permet, els turistes baixen a l'illa per fer una visita d'un dia. El paisatge és digne de ser anomenat el "Jardí de l'Edèn", amb una vegetació que et posa a l'abast de la mà, plàtans, mangos, papaies, alvocats i tot tipus de fruites i verdures, mentre que a les aigües que envolten l'illa, la pesca i el marisc i són extremadament abundants. L'allotjament dels turistes es fa a les cases dels propis Pitkerners; es pot pescar, conèixer la història dels amotinats, i visitar una illa que podria haver estat un paradís.

Els llocs sobre els que escric en aquest blog són llocs que em fascinen, que m'agradaria visitar o viure-hi una temporada. Pitcairn Island, però, constitueix una de les meves decepcions més grans. Quan vaig descobrir l'illa, no podia saber res més que el què explicava la minsa entrada que en feia l'Enciclopèdia Larousse que teníem a casa. Al cap d'un temps vaig trobar el llibre del qual he copiat el títol: "La serpiente en el paraiso" de la Dea Birkett. Tot i que no se sabia res dels abusos sexuals, l'autora aconseguia el permís per passar 3 mesos a l'illa i ja detectava un ambient tens i enrarit, i una societat que amagava molts secrets. És trist veure com l'home és capaç de destruir un edèn encara que la natura t'hagi regalat un paradís.

El japonès que buscava confiança en si mateix

Als anys 90, quan (ho recordeu?) la música es comprava en CD's que venien en botigues de discos (!!), un dia remenant, vaig trobar un CD molt estrany. A la portada hi apareixia un home en algun lloc que semblava l'Antàrtida, mig tombat pel vent, i intentant subjectar les banderes d'una suposada expedició polar. No era una portada típica d'un CD. Tot i així, els músics eren coneguts (com a mínim per a mi...). Un conjunt de músics s'havia unit per fer un disc d'homenatge a un explorador japonès. Ja coneixeu el meu nivell (bastant elevat) de frikisme, o sigui que, evidentment, em vaig comprar aquell CD. Al llibret s'hi explicava la vida d'un japonès baixet que havia realitzat expedicions per tot el món. I vaig decidir esbrinar més coses d'aquell home.

En plena 2ª Guerra Mundial, l'any 1941, naixia al poble de Hidaka, al Japó el setè fill dels senyors Uemura, un nen al que van anomenar Naomi (si, si, Naomi és nom de nen). Durant la seva infantesa i joventut, en Naomi es va mostrar sempre com un nen tímid, discret, poc dotat pels esports i que no destacava en res. Una mediocritat, vaja.

Tot i les notes justetes del seu currículum acadèmic, en Naomi va aconseguir matricular-se a la Universitat de Tokio per estudiar-hi enginyeria agrònoma. Eren uns estudis ideals per al seu caràcter i el seu amor per la natura i més encara si tenim en compte que havia crescut en una granja. Però en Naomi continuava sent molt reservat, tímid i insegur de si mateix. Fins que algú va tenir la brillant idea de recomanar-li la pràctica del muntanyisme. En Naomi va descobrir que li encantava la muntanya. Però no una disciplina en concret, sinó la muntanya en general. Va començar simplement caminant per la muntanya i vagant pel bosc i de mica en mica es va anar sentint atret també per l'escalada o l'alta muntanya.

Ràpidament l'addicció es va apoderar d'ell. La muntanya i l'aventura eren la seva droga, i en necessitava dosis molt elevades. Tot just acabada la carrera universitària, i amb només 110 dòlars a la butxaca, va viatjar als Estats Units amb la idea de treballar-hi un temps i poder estalviar suficients diners per escalar als Alps. Corria l'any 1964 i, quan va aparèixer als Alps francesos, a Chamonix, no es pot dir que tingués gaires més diners que els 110 dòlars amb els que havia anat als Estat Units a "fer fortuna". No coneixia a ningú, pràcticament no parlava un borrall ni d'anglès ni de francès i, l'únic que se li va ocórrer, va ser plantar la seva tenda al costat de l'estació del telefèric que puja a l'Aguille du Midi.

Aquesta situació el va obligar a fer ascensions en solitari i, en intentar pujar el Mont Blanc, va estar a punt de morir en caure dins d'una esquerda. La motxilla que portava el va salvar i va poder sortir de l'esquerda amb només un gran ensurt. Però ja res no el podia aturar. Al cap d'uns mesos va aconseguir la seva primera feina als Alps; tot i que no era gaire bon esquiador, el van contractar com a guia de muntanya en un Club d'esports d'hivern. Això li va permetre guanyar uns diners amb els que podria comprar material de muntanya i afrontar ascensions sense semblar un arreplegat.

A partir d'aquí, va començar a fer-se un nom. Li encantava fer ascensions en solitari i cada vegada més complicades: el Kilimanjaro (Tanzania), l'Aconcagua (Andes Argentins) o els quasi 8.000m del Ngozumpa Kang o el Cho Oyu (Himalaia). Tot i preferir les expedicions en solitari, no refusava integrar-se en expedicions, en les que assumia un paper més gregari. Ningú sentia mai cap queixa d'en Naomi. Si li tocava pujar material per a un altre muntanyenc, ho feia amb un somriure a la boca. Si calia fer treball físic o obrir vies per als altres, en Naomi era el primer a fer-ho.

En cinc anys, va passar de no tenir ni on dormir als Alps francesos, a ser reclutat per a grans expedicions. Així, el 1969, el van convidar a formar part d'una expedició japonesa d'exploració del vessant sud-oest de l'Everest. Era una expedició només "d'inspecció"; calia preparar-ho tot bé i estudiar les possibles vies per poder portar un japonès al cim. Així, l'any següent, concretament l'11 de maig de 1970, en Naomi Uemura i en Teruo Matsuura es convertien en els primers japonesos en coronar l'Everest.

Aquell mateix any, en Naomi se'n va a Alaska i puja en solitari el McKinley, conegut ara com a Mont Denali. I d'aquesta manera en Naomi Uemura es converteix en el primer home en pujar els pics més elevats de cada continent. L'any següent, el 1971, en Naomi Uemura ja és un dels noms de moda en l'alpinisme internacional i se'l convida, juntament amb un altre japonès, a integrar-se en una expedició que intenta pujar l'Everest per primer cop pel vessant Sud-oest i l'aresta oest; la zona que l'any 1969 els japonesos havien explorat. L'expedició és un fracàs; no aconsegueixen els objectius i el mal rotllo predomina a l'expedició. En Naomi Uemura i el seu company, en Reizo Ito, són relegats a tasques de suport i se'ls diu clarament que no podran fer el cim. Tot i això, seguint l'esperit d'en Naomi, fan una feina incansable pujant i baixant material, i preparant vies per a les "estrelles" de l'expedició, Haston i Whillans que, tot i així, fracassen estrepitosament. Tot i que els 2 japonesos no van queixar-se ni protestar en cap moment, en Naomi ja tenia molt clar que, a partir d'aquell moment, totes les expedicions les faria en solitari. A més, l'alpinisme se li havia fet massa petit!

A la dècada dels 70, les expedicions, cada vegada més agosarades, es van es van succeir sense parar. A l'Àrtic, en Naomi Uemura va fer 12.000km en trineu de gossos, des de Groenlàndia fins a Kotzebue, a Alaska. Va conviure amb els Inuit i fer-se el mort davant un ós polar que es va encapritxar del contingut que hi havia a l'interior de la seva tenda de dormir. Va haver de suportar temperatures de fins a -50º o espavilar-se quan es va trobar aïllat damunt un iceberg a la deriva amb els seus gossos; res, una passejada de 18 mesos! També per aquella època va fer una "escapadeta" pujant en solitari (com sempre), i en només 3 dies, l'Aconcagua. Era un nou rècord mundial en l'ascens del cim dels Andes! 6.000km en balsa per l'Amazones o ser el primer en arribar en solitari al Pol Nord van ser altres de les fites aconseguides aquella dècada.

I ja als anys 80, va continuar amb les seves expedicions, tornant a navegar l'Amazones però ara en canoa i fins a la desembocadura; creuant el desert del Sàhara, sempre en solitari. Tot això ho acompanyava d'una activitat frenètica de divulgació, de la natura i de les seves expedicions,  especialment orientada als nens. Al Japó es van fer molt famosos els llibres d'aventures que escrivia per a nens. De fet, tot i que a Occident sigui, ara, quasi un desconegut, al Japó continua sent un venerat heroi nacional.

L'any 1984 es va proposar tornar a escalar el Denali, a Alaska. Però ara volia fer-ho establint un nou rècord d'ascensió. Pujar en només 2 dies i tornar a baixar en 2 dies més. El 13 de febrer va avisar per ràdio que havia assolit el cim en el temps previst. Ja de baixada, sabent que alguns amics el podien veure amb els allargavistes, va fer senyals amb els braços des de un punt visible prop del cim.  Durant els següents dies no hi va haver més notícies d'ell. En Doug Getting, un dels pilots d'avioneta que el coneixia i l'havia ajudat a transportar material va explicar:

-"Si es tractés d'algú altre, al cap d'un dia de no tenir senyals d'ell, hauríem enviat un equip de rescat. Però amb en Naomi no calia. Era impossible que li passés res. I a més, es podria haver ofès"

Quan va ser clar que havia passat alguna cosa, 2 muntanyencs experimentats van iniciar una operació de rescat. Es van mobilitzar 3 avions i un helicòpter per a les feines de cerca. Però no el van trobar. Fins i tot, al cap de pocs dies, la seva dona, la Kimi Chan, juntament amb un grup d'alpinistes japonesos, van volar des de Tokio per mirar de trobar-ne algun rastre. Va ser en va. En Naomi Uemura va desaparèixer al Mont Denali sense deixar cap rastre. I així, aquell japonès baixet es va convertir en un mite!

Per cert, el CD del que us parlava al començament em va agradar molt, i encara ara, el continuo escoltant moltes vegades quan obro l'atles (o el Google Earth) i em poso a viatjar "virtualment".

Algunes cançons les podeu sentir aquí.