Afirmatiu!

"Si" o "No" podrien semblar unes paraules molt bàsiques provinents de temps remots, dels orígens del llenguatge. Estem acostumats a utilitzar el si/no quasi com a base del nostre llenguatge i, fins i tot, es podria arribar a creure que, per a certes persones, aquestes són les dues úniques paraules que saben dir!

A més, totes les llengües del nostre entorn tenen una paraula per al si o el no

En aquest vídeo podeu sentir uns quants "Si" i "No" en diversos idiomes tot i que hi ha alguns errors!

Però, curiosament, la paraula "Si" no prové dels orígens del llenguatge, ni de cap idioma primigeni, ni res de tot això. És una paraula força moderna. El llatí no tenia paraula afirmativa, és a dir, no tenia un "si" (ni un "No") tal i com el coneixem nosaltres, sinó que utilitzava el sistema anomenat "Resposta Eco", és a dir, et contesto la teva pregunta utilitzant el verb en forma afirmativa ("Que vindràs avui?" / "Vindré") o la forma negativa ("Que vindràs avui?" / "No vindré"). Això mateix passa en les llengües xineses, el japonès (encara que al vídeo et diguin un si i un no, la traducció no és correcta), o en el gaèlic irlandès.

Per tant, si el llatí no tenia paraula per al "si" d'on ha aparegut?

Doncs resulta que "si" prové del llatí "sic est" (així és). En francès passa una mica el mateix; el "oui" prové de l'antic "oïl" que alhora vé del llatí "hoc ille" (és això). I en les llengües que no són romàniques, tres quarts del mateix. En anglès, el "Yes" prové de la barreja de les antigues "Yea" (segur) i "so" (doncs); és a dir: que "yes" vol dir "Segur doncs".

Però per a mi, la millor manera de dir "si" (d'acord, d'acord, ja sé que no sóc imparcial) és la que utilitzen a Umeå, una ciutat al nord de Suècia i als seus voltants. El dialecte d'Umeå s'englobaria dins el Norrländska mål, o dialecte de Norrland. Pugeu el volum i escolteu com diuen "si". Deu ser pel fred que hi fa?

De vegades, les diferències per dir "si" fins i tot et poden portar a la presó! El desembre de 1993, en un jutjat d'Escòcia, es va requerir a un testimoni que testifiqués. El jutge va començar amb la pregunta de rigor:

-"És vostè el Senyor "X" (no sé com es deia el pobre home).

I el testimoni contesta convençut:

-"Aye"

"Aye" és la forma per dir "si" en Scots, que és una llengua germana de l'anglès (no és un dialecte) però que no té res a veure amb el gaèlic escocès. També es fa servir "aye" en molts dialectes del nord d'Anglaterra com el Geordie (si, el que parlaven els carallots del "Geordie Shore" de la MTV)

Resulta que la llei britànica especifica clarament que la resposta a aquesta pregunta, i a qualsevol altra durant els judicis ha de ser clarament "Yes" o "No". El jutge, però, s'atansa al testimoni i li diu a l'home:

-"Tingui present que per llei està obligat a respondre "yes" o "no", ho ha entès?"

I l'home, convençut d'haver entès el què el jutge li acaba de dir, respon:

-"Aye!"

Al pobre testimoni el van tancar 90 minuts a la garjola per desacatament al jutge. Quan el van deixar anar, va respondre sincerament:

-Jo realment pensava que estava contestant al Sr. Jutge de manera sincera!

I és que "si" o "no" són probablement les paraules que tenim més interioritzades en el nostre subconscient. Tot i així tingueu present (i no és cap broma) que l'expressió més estesa en els més de 7.000 idiomes del món és la següent:

Realment és així. Aquesta expressió que podria significar "Què dius?" o "No t'he entès", està present en la quasi totalitat dels idiomes i cultures del planeta.

El camí més difícil

A finals dels 70 va obrir a Barcelona una llibreria especialitzada en viatges: la llibreria Altaïr. La vaig descobrir més tard, quan van inaugurar el local del carrer Balmes. Centenars de llibres de viatges, mapes, atles, tots ordenats per regions del món; hi havia una estanteria amb l'etiqueta "Tibet/Himàlaia", o una altra que hi deia "Regions Polars", i totes plenes de llibres! Gràcies a Altaïr vaig descobrir el Mustang, el Bhutan o el Ladakh. I va ser en aquesta llibreria on vaig trobar un llibre titulat "Dos hiverns al Zanskar" d'un tal Olivier Föllmi. Neu i solitud; la portada ja prometia:

                                    

Deixeu-me que us situï el Zanskar abans que res; a l'extrem nord-oest de l'Índia hi ha la regió de Jammu-Caixmir. Una regió propera a l'Himàlaia amb quasi 13 milions d'habitants dels quals un 80% són musulmans. La possessió d'aquest territori de majoria musulmana ha provocat ja 3 guerres entre l'Índia i el Pakistan en els darrers 65 anys. Fins fa ben poc els atacs terroristes d'uns i altres, musulmans i hindús, eren un constant.

Hi ha, però, una part de Jammu-Caixmir que viu (en part) aliena a aquesta violència: el Ladakh. Aquesta vall pertany a Jammu-Caixmir per pura casualitat; es troba en ple Himàlaia, la població és d'origen tibetà, parlen un dialecte del tibetà i no són ni musulmans ni hindús; són budistes lamaistes (és a dir, budistes tibetans). Durant molts anys, per culpa de l'estat permanent de guerra a Jammu-Caixmir, el Ladakh va estar tancat als estrangers. Però a mitjans anys 70, l'accés va quedar obert i el Ladakh, el "Petit Tibet", es va convertir en un destí turístic molt interessant i força accessible. A diferència de la resta de Jammu-Caixmir, la població al Ladakh és molt escassa i el clima i les condicions de vida són molt dures: tipus tibetà, vaja.

Leh, la capital del Ladakh, conegut també com el "Petit Tibet"

Però sempre es pot estar "pitjor"! A l'oest de la vall del Ladakh s'hi estén la serralada del Zanskar, atravessada pel riu del mateix nom: el riu Zanskar. I la vall que forma el riu Zanskar i els seus afluents, el Tsarap i el Doda, conformen el territori del regne del Zanskar. De fet, no és un regne sinó dos! Lògicament, els reis no mantenen cap tipus de poder i el seu títol és purament nominal. Ambdos reis són de la mateixa, diguem-ne, dinastia: per un costat tenim el rei de Zangla, que té la seu a la població del mateix nom, i de l'altre costat tenim el rei que viu a Padum. Aquest últim és el que ostenta el titol de Rei del Zanskar, i el seu col·lega de Zangla n'és vassall.

Padum és, doncs, la capital del regne i, alhora, la població més important: 1.000 habitants. Realment, el pastís que es repartien els dos reis no es pot dir que fos gaire suculent: en total, el Zanskar té entre 12.000 i 13.000 habitants que viuen d'una agricultura molt pobre, i de criar iaks i ovelles. I el pitjor és que el punt més baix (si, heu llegit bé, el més baix) de tot el Zanskar, està situat a 3.500m! Ara s'entén perquè ambdós reis no van tenir mai grans disputes teritorials: es pot dir que no hi havia gairebé res a repartir!

Si recordeu, en els posts sobre el regne de Lo, us explicava que aquest regne tenia una posició privilegiada pel fet que hi passava una de les poques rutes de "baixa alçada" (5.000m!) per creuar l'Himàlaia. Així doncs, històricament, gran part del comerç entre el Tibet i el Nepal i l'Índia passava pel Mustang, el Regne de Lo i això generava una certa riquesa. I el Zanskar? Doncs tot al contrari; Zanskar és un cul-de-sac: passes pel Zanskar només si vas al... Zanskar. Per tant, és molt més pobre que el Regne de Lo (que no és Beverly Hills exactament).

És a dir que tenim un seguit de valls de l'Himàlaia, despoblades, pobres, gelades i a més de 3.500m. Ho podem empitjorar això? Doncs si!

La configuració d'orografia i clima provoquen que el Zanskar només sigui accessible per carretera els mesos de bon temps: 3 mesos! Darrerament, les millores a les carreteres que ha efectuat el govern indi han permès que uns de les carreteres estigui oberta fins a l'octubre i, per tant, es pot arribar a Padum durant 4 mesos.

Fantàstic! Aïllats per la neu durant 8 mesos l'any! Aquí és on es demostra que l'home és un animal intrèpid (per no dir suïcida). Durant el mes de gener, el mes més fred de l'hivern al Zanskar, els termòmetres cauen tan avall en aquestes valls de l'Himàlaia, que el riu Zanskar es gela. Penseu que es força difícil que un riu d'aquest tipus es geli ja que baixa força aigua i, a més, al ser un riu d'alta muntanya, l'aigua baixa a gran velocitat. Tot i així, el fred és tan intens que durant el gener el riu s'acaba gelant.

Doncs ja tenim un camí! Els zanskarpes (recordeu del post del regne de Lo que la terminació "-pa" és la manera de formar el gentilici en tibetà: lhasapa, ladakhpa, zanskarpa,...) utilitzen el riu gelat com a camí per comunicar-se amb la resta del món (o deixem-ho en "comunicar-se amb el Ladakh") a meitat de l'hivern.

Aquest camí s'anomena la Ruta del Tchadar i és una caminada de 108km per sobre del glaç del riu amb temperatures de fins a -30º. La gent s'acostuma a agrupar en caravanes formades, generalment, només per persones a peu (els animals pesen massa per al gel), i que en uns 10-12 dies fan el recorregut des de Padum fins a Leh. De nit, quan més fred fa, els viatgers s'arreceren en coves properes al riu per passar la nit. Tothom s'arrauleix per no deixar perdre la calor, tan se val si ets un estudiant, un comerciant, un monjo o un guia. L'important és no deixar escapar la calor dels cossos.

El principal problema ve quan el gel no es prou segur. Com us deia, donat el fort corrent que té el riu Zanskar, és difícil que l'aigua es geli. Normalment s'hi fa una capa de gel superficial i el riu corre per sota del gel. Com saber si la capa de gel aguantarà el pes? Ah! Aquí pren el protagonisme l'experiència i la perícia dels guies de les caravanes, que van picant amb pals per saber la consistència del gel.

Què passa si et caus i "suques" una cama a l'aigua? Doncs que immediatament cal encendre un foc i recuperar la temperatura de la cama. I si caus sencer a l'aigua? Doncs no ho vulguis saber!

Ara hi ha força occidentals que fan la ruta. Lògicament caminen vestits amb l'últim crit en roba de muntanya i, de vegades, inclús amb vestits de neoprè.

Però la dificultat de la ruta és molta si la fas amb l'equipament occidental. I si la fas el Tchadar com el fan els zanskarpes, en el seu dia a dia, no pas per esperit d'aventura sinó per poder tirar endavant; aleshores si que és dur! I aquí és on més em va impressionar l'aventura de l'Olivier Föllmi, l'autor de "Dos hiverns al Zanskar"!

L'Olivier Föllmi és un fotògraf franco-suís nascut l'any 1958. La seva passió sempre ha estat la fotografia, però se'l pot considerar un muntanyenc força acceptable. L'any 1976 va descobrir el Zanskar mentre feia alpinisme a l'Himàlaia. I aquí va arribar "l'amor a primera vista". La relació amb els Zanskarpes era cada cop més estreta i, cada cop que hi tornava ja no era un "visitant" sinó que era rebut com un zanskarpa més. Tot i anar sempre vestit com un zanskarpa, es pot dir que, veient-li la cara, ningú podia tenir dubtes que no era tibetà! Tot i així, es va integrar plenament en la societat del Zanskar.

L'any 1980, l'Olivier va decidir que tornaria al Zanskar, però a l'hivern. Va ser un dels primers occidentals en fer la ruta del Tchadar i, sens dubte, qui la va donar a conèixer al món. Aquell hivern el va passar amb els seus amics del Zanskar, en Norbu, en Tashi, i en Wangduss. L'any següent, però, va decidir passar també l'hivern al Zanskar però, enlloc d'arribar al mes de gener, la intenció de l'Olivier era arribar-hi abans. Com que el riu gelat només era practicable durant el mes de gener, calia fer la travessa pels colls de muntanya abans que comencés l'hivern. I ja se sap que quan alguna cosa pot anar malament, segur que anirà malament! Per fer-ho més difícil, no se l'hi va acudir res més que convidar a la travessa a la que més tard es convertiria en la seva dona, la Danielle.

Aquell any hi va haver tempestes molt fortes que van provocar esllavissades a la carretera que porta fins a Leh, la capital del Ladakh. Van haver de passar molts dies esperant que es tornés a obrir la carretera, i van arribar a Leh amb retard. Això va provocar que comencessin la travessa cap al Zanskar més tard del previst i, per acabar-ho d'arreglar, la neu i el fred van arribar més d'hora del previst; just quan l'Olivier i la Danielle estaven a mitja travessa. La Danielle era una bona muntanyenca amateur, però no estava preparada per a aquelles condicions. De fet, ni l'Olivier ho estava. Van creuar el coll del Chercher-la ("-la" vol dir "coll" en tibetà) amb tanta neu, que s'hi enfonsaven fins a mitja cama a cada pas que feien. Anaven tan a poc a poc que se'ls van acabar les provisions i, quan portaven dos dies sense menjar i a punt de caure exhausts, l'Olivier se la va jugar i va deixar la Danielle per intentar trobar ajuda. Va caminar, més mort que viu, fins que, al cap d'unes hores, es va trobar un home vell que se'l mirava com si veiés aparèixer un fantasma. L'home havia sortit a buscar llenya i no s'esperava trobar-se un occidental, vestit a la manera dels Zanskarpes baixant de les muntanyes. Es podria dir que, s'havien trobat de miracle.

Quan el vell se'l enduia pràcticament a l'esquena, l'Olivier va fer un darrer esforç i va dir amb un fil de veu: "Atcho, som dos!". "Atcho" significa, en ladakhi o en zanskari, "germà gran", i és com un adult es refereix a un altre d'edat igual o superior. Ambdós van donar mitja volta i es van dirigir muntanya amunt fins a trobar la Danielle que caminava fent tentines a punt de defallir.

Aquella nit, l'Olivier i la Danielle van dormir a la cabana del vell, que es va mantenir despert i, cada un cert temps, despertava als dos muntanyencs per fer-los empassar una tassa de te tibetà amb mantega.

El què admiro del relat de l'Olivier Föllmi és que ell no fa com la majoria de muntanyencs que, en aquestes circumstàncies, donen les culpes als canvis de temps, al destí o a la imprevisibilitat de la muntanya. No va ser el seu coratge i determinació el què els va salvar; va ser la sort i un home vell que collia llenya. Aquesta visió humil de la vida i de les seves pròpies capacitats fan que, probablement, l'Olivier Föllmi tingui més de tibetà que d'europeu.

Amb els anys, l'Olivier, ja casat amb la Danielle (en devia estar molt enamorada si no el va engegar després d'aquella travessa!) es va convertir en un prestigiós fotògraf que, a part de l'Himàlaia, ha fotografiat paisatges i persones de tot el món i que, a més, ha estat premiat amb un World Press Photo i ha obtingut una menció especial al prestigiós Visa pour l'image de Perpinyà. Ha fet fotografies per a les millors revistes del món, però això no li ha fet oblidar que, de fet, ell és Zanskarpa. A finals dels 80 va "co-adoptar" dos germans zanskarpes, el Tenzin Motup i la Tenzin Diskit. Dic "co-adoptar" perquè els pares d'aquests, aleshores nens, van demanar a l'Olivier i la Danielle si es podien fer càrrec dels nens i donar-los una bona educació. Així doncs, en Motup i la Diskit tenen 4 pares i van viure la seva infantesa a cavall entre França i el Zanskar. Posteriorment, l'Olivier i la Danielle van adoptar (plenament) dos nens més, l'Yvan Tharpa Tséring i la Leonore Pema Yangdon.

La família Föllmi al complert. D'esquerra a dreta: la Pema, l'Yvan, la Danielle, l'Olivier, la Diskit i en Motup

Aquest és el link a la pàgina de l'Olivier Föllmi, on s'hi poden comprar les seves bellíssimes fotografies i els seus llibres, i on explica la seva activitat divulgadora. Fa uns anys, va rodar una pel·lícula sobre les vivències de la seva particular família i la vida de tots ells, a cavall d'Europa i l'Himàlaia.

En resum, al Zanskar hi trobareu el Tibet en estat (força) pur: monestirs dalt de les muntanyes on s'hi celebren festivals religiosos plens de simbolismes i colors, pobles que mantenen l'arquitectura tradicional tibetana i, sobretot la cultura tibetana sense el jou i l'opressió xinesa. Un dels aspectes més característics de la cultura tibetana, molt vinculada a l'àmbit rural i a les terres poc fèrtils (i el Zanskar n'és un bon exemple en ambdós casos) és la poliàndria: què passaria si la poca terra cultivable, que a més és poc fèrtil, s'hagués de dividir en herència entre tots els germans (aquí el concepte de l'hereu no s'aplica)? Doncs que els camps estarien cada cop més dividits i no serien rendibles. La solució tibetana: Tots els germans (nois) d'una família es casen amb una mateixa dona. Abans era molt freqüent i encara ara és practica; una dona i 3 o 4 marits! Els fills (de qualsevol marit) anomenen "pare" al germà gran, i "tiet" a la resta de pares! Noies, us hi apuntaríeu?

Nota: el del barret groc és l'avi, no un marit!

Per cert, Padum i el Zanskar en general han canviat força des del primer viatge de l'Olivier Föllmi. Ara hi ha turistes (pocs), internet i algun hotel, entre altres "avenços" occidentals. Probablement el millor hotel és el Rigyal Hotel a Padum. Com tots els hotels de Zanskar només obre de juny a octubre a no ser que es faci una reserva especial per a grups de trekking hivernal. Però tant a l'hivern com a l'estiu, si voleu conèixer com era la vida tradicional al Tibet abans de la invasió xinesa, el Zanskar manté viu, encara, una part d'aquell mode de viure.

Els nois del no res

El Mar de Bering es podria assimilar, per a nosaltres els occidentals, a la fi del món. Fixeu-vos en aquest mapa:

Els mapamundis estàndards estan centrats a Europa i, per tant, el Mar de Bering, que separa l'extrem oest d'Alaska, i la punta més oriental de Rússia, queda dividit en dos, donant la falsa sensació de ser dos "culs de sac", enlloc d'un únic mar. A les seves ribes, la població és molt escassa, tant al costat americà com al costat asiàtic. I per acabar-ho d'arreglar, el trànsit marítim és força reduït ja que, gran part de l'any, més al nord del Mar de Bering no s'hi pot navegar a causa de la capa de glaç. En resum, no es pot considerar el Centre del Món, precisament.

Però si canviem la perspectiva podreu veure que la realitat és força diferent. Heus aquí un mapa de la Terra però centrat al Pol Nord:

Tot l'Àrtic, des d'Escandinàvia, Groenlàndia, i les ribes àrtiques de Rússia, fins al Canadà i Alaska forma part d'una mateixa gran cultura. Grups ètnics com els Yupiks, els Inyupiats o els Aleuts han poblat les costes del Mar de Bering ignorant històricament si estaven al continent americà o a Àsia. Fins i tot en els moments més tensos de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units, aquestes ètnies mantenien el contacte i l'intercanvi entre ambdós costats de la frontera. L'Àrtic és, doncs, el centre del seu món.

Dins dels límits del mar de Bering hi ha tot un seguit d'illes, de les quals algunes són americanes i les altres russes. Com us deia abans, estan poblades, majoritàriament, per gent d'una mateixa ètnia o grup d'ètnies: són inuits (els mal dits esquimals) que parlen com a llengua materna idiomes de la família Eskimo-Aleut i, com a segon idioma, o bé l'anglès, o bé el rus, depenent de a quin costat de la frontera estigui la seva illa.

Alguns noms us enganyaran; Karagin i Komandorskiye, lògicament, són russes, i St. Lawrence, Sant Matthew i Nunivak són americanes. Totes les Aleutianes també són americanes, però les Pribilof, en canvi, encara que el nom us soni a marca de vodka, també són americanes. Al cercle vermell del mapa hi ha dues petites illes: les Diomede. La Diomede Gran és russa i la Diomede Petita és americana i tard o d'hora tindran el seu post en aquest blog.

Avui, del què us volia parlar, és de l'illa St. Lawrence i especialment de la seva excepcional escola.

El descobriment de l'illa Saint Lawrence es va produir el dia de Sant Llorenç de 1728. Uns dies abans, per Sant Mateu, s'havia descobert la veïna illa de Saint Matthew. Els descobridors eren els dos vaixells d'una expedició russa que també va descobrir el Mar de Bering i que estaven comandats per un capità ruso-danès anomenat Vitus Bering. Tot i tenir unes grans dots com a navegant, el capità Bering no destacava precisament per tenir una gran creativitat a l'hora de posar noms als seus descobriments.

L'illa, però, ja estava habitada; com deia al començament, Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Txuktxis i Inuits habitaven a la zona del Mar de Bering des de temps immemorials. De fet, sembla ser que tots els nadius americans tenen algun avantpassat que ha estat a Saint Lawrence: Es considera que aquesta illa és el darrer vestigi de la llengua de terra que unia Àsia i Amèrica en èpoques en que el nivell del mar estava més baix. Aquesta llengua de terra va ser utilitzada, per primera vegada ara fa uns 15.000, per tribus siberianes, que van creuar el Mar de Bering per poblar tot el continent americà. Fins a aquell moment, a cap lloc d'Amèrica no hi havia hagut cap presència humana.

Al s.XIX, Saint Lawrence va passar de mans russes a mans americanes en aquell acord comercial digne d'en "Robert amb les cabres" que us explicava en aquest post. Però, a l'igual que havien fet els russos, els americans van continuar ignorant Saint Lawrence. Tota la població de l'illa, bàsicament formada per gent d'ètnia Yupik i Yupiks Siberians es concentrava en dos assentaments: Savoonga i Sivuqaq. Els 4.000 habitants vivien de la pesca, i la caça de morses i balenes.

L'any 1887, l'Església Episcopal Reformada d'Amèrica va decidir cristianitzar els "pobres salvatgets" i va decidir construir una església de fusta a Sivuqaq. Un vaixell va desembarcar eines, fusta i un fuster que, amb l'ajuda dels habitants de Sivuqaq, va construir l'edifici. Un cop acabada, el fuster es va tornar a embarcar i va marxar, deixant les claus de la porta de l'església al cap local. Com que el pobre fuster no parlava Yupik, no va ser capaç (tampoc no era la seva feina) d'explicar la utilitat d'aquell edifici de fusta, el primer que veien els habitants de l'illa Saint Lawrence. Així doncs, ningú a Sivuqaq sabia perquè havia de servir aquell estrany edifici, i es va quedar buit. Durant els següents 3 anys, els Episcopalians van estar buscant missioners per què ocupessin aquella vacant, però va ser en va. Ningú volia anar a la remota i gèlida Illa Saint Lawrence.

Al final, l'església es va vendre a la competència, als Presbiterians. Aquests, enlloc de buscar només un reverend, van buscar algú que, a més, fos professor. I el van trobar: el 1894 arribava a Sivuqaq un matrimoni de Iowa, els Gambell per fer-hi de professors a l'església, reconvertida a escola. 4 anys més tard, els Gambell van haver de tornar cap al continent, acompanyats de la seva filla, nascuda a Saint Lawrence, per tractar una malaltia de la mare. Per desgràcia, en el viatge de tornada cap a Saint Lawrence, el vaixell es va enfonsar i la família Gambell va morir. Des d'aquell dia, Sivuqaq va passar a anomenar-se Gambell, en honor dels primers mestres de l'escola.

Actualment, les escoles de Saint Lawrence són el què a Estats Units s'anomena escoles K-12, és a dir, per a nens i nois fins als 17-18 anys. N'hi ha una a Gambell i l'altre a Savoonga, i formen part del Districte Escolar de l'Estret de Bering. M'imagino que aquest deu ser un dels districtes escolars més grans del món: 200.000km2 per a només 1.500 alumnes!

Però fins als anys 80, no crec que es pogués anomenar escola al què hi havia a Gambell. Els pocs alumnes que hi havia, veien l'escola com una pèrdua de temps quan, a casa seva, se'ls requeria per ajudar en les tasques del dia a dia, molt importants en un entorn tan dur com l'àrtic. A més, l'escola era majoritàriament en anglès, i per als nens, l'anglès no era el seu idioma matern. A l'illa Saint Lawrence, tenint en compte que la quasi totalitat de la població era d'ètnia Yupik, només s'hi parlava Yupik. Així doncs, molts dels professors que havien estat destinats a l'illa descrivien els seus alumnes senzillament com a "Ineducables".

Fins que l'any 1982, va arribar a Gambell un nou professor: en George Guthridge. El panorama que es va trobar era desolador. L'escola no disposava de cap ordinador i pràcticament no tenia llibres. L'absentisme era molt elevat i el nivell dels alumnes era molt baix; algun dels alumnes de 12 anys tenia un nivell de lectura d'un nen de 6, o bé no eren capaços d'escriure una frase sencera.

En Guthridge va aplicar una pedagogia que havia creat ell mateix i, alhora, va començar a demanar recursos i materials per a la seva escola. Va adaptar les classes i els mètodes d'aprenentatge de la lecto-escriptura a un entorn idiomàtic i cultural no-angloparlant. Els grups de treball, els brainstorming o la participació a classe es van convertir en el nou mètode de treball a l'aula. I l'any 1984 va llençar als alumnes el repte més agosarat i increïble: Va inscriure els seus alumnes a la competició "Future Problem Solving" (FPSP).

Aquesta competició escolar està considerada una de les proves més prestigioses per a menors de 18 anys de tot el món. En aquells moments era només d'àmbit nord-americà i s'hi presentaven les millors escoles del país i fins i tot, en alguns casos, escoles per a nens amb altes capacitats (superdotats, vaja).

El Professor Guthridge va aconseguir motivar fins a tal punt els seus alumnes que, segons les seves pròpies paraules: "estudiaven mentre traginaven aigua, mentre treien escates dels peixos, mentre caçaven balenes,...". Van ser capaços de superar tota mena d'obstacles, fins i tot el boicot de dos administradors del districte escolar, que intentaven tancar l'escola per poc rendible; tot per poder-se presentar a la competició.

La majoria dels alumnes de l'equip que es va presentar al FPSP, el més lluny que havien viatjat era a Nome, una petita ciutat de 3.700 habitants, i per tant, no havien vist mai un tren, ni pujat a unes escales mecàniques, ni estat en un hotel. A alguns d'ells, fins i tot, els feia por pujar amb ascensor!

I quin va ser el resultat? Doncs aquells 11 nois i noies d'entre 12 i 17 anys van guanyar les 2 competicions a les que es van presentar; una pels de 12 a 14 anys i l'altre pels de 15 a 17. Eren els millors dels Estats Units! Durant la competició, van desenvolupar treballs sobre enginyeria genètica i residus nuclears, temes que, fins un mesos abans, no sabien ni que existien! Van superar a la resta d'escoles participants, vingudes de tots els Estats Units, convertint-se en la primera escola majoritàriament de nadius americans en guanyar la competició... i per partida doble!

L'Equip guanyador. En Guthridge és el de la dreta, amb la samarreta d'en Mickey Mouse

D'aquella experiència en va sortir un llibre, escrit pel mateix Guthridge, anomenat The Kids from nowhere (Els nois del no res) que explica tot el proces per convertir uns alumnes desnonats del sistema escolar en estudiants brillants sense renunciar a la seva cultura Yupik.

I, apart d'aquest èxit escolar, com és la vida a Gambell i a Saint Lawrence? Doncs sincerament, continua sent dura, però potser una mica menys que abans. La població de l'illa s'ha estabilitzat en uns 1.200 habitants, dels quals la meitat viuen a Gambell, i l'altra meitat a Savoonga. L'illa no té cap arbre, només extensions verdes de salze àrtic, un arbust que no creix més de 30cm i que s'ha adaptat als llargs hiverns del Mar de Bering. Això si; morses, ocells i balenes són presents a l'illa en grans quantitats.

L'economia de l'illa continua estant molt enfocada a la caça de morses i balenes, tot i que la venda de les talles en ivori (extret dels ullals de les morses) suposen una important font d'ingressos. Recentment, l'interès per la natura a començat a portar turistes a Saint Lawrence i, fins i tot, s'ha obert un hotel amb 8 habitacions a Gambell. Ah, i pels que pensin que Gambell i l'illa Saint Lawrence no hi pinten res al món, sapigueu que Gambell està considerada la capital del món en un aspecte: és la capital mundial... dels quads! Si, si, aquelles motos de quatres rodes que la meva dona s'encaparra en anomenar "quackers"! Sense dubte són el mitjà de transport ideal per a la grava de l'estiu i la neu de l'hivern.

La difícil logística en un indret tan remot com Saint Lawrence pot tenir efecte molt curiosos. A veure, si a Gambell o a Savoonga pràcticament no hi ha botigues; com s'ho fa el Pare Noel per aconseguir els regals per als nens de Saint Lawrence? Doncs amb la "Operació Santa". Cada Nadal, la Guàrdia Nacional dels Estats Units organitza aquesta operació, que consisteix en traslladar els regals del Pare Noel als pobles remots d'Alaska. En Santa Claus i els regals es traslladen de poble en poble amb un avió de càrrega de la Guàrdia Nacional i es reparteixen els regals:

I què se n'ha fet del Professor George Guthridge?

Després de l'experiència a Gambell, on hi va estar uns quants anys més, es va decidir a estandaritzar el seu mètode pedagògic, i el va començar a implantar per les escoles remotes de l'estat d'Alaska. L'èxit ha estat aclaparador i, amb orgull, ell mateix explica que, els darrers anys, universitats com el MIT, Standford o Yale han rebut bastants alumnes formats amb el seu mètode a Alaska; entre ells hi ha gran quantitat de Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Indis Atabascans, etc...

A més, s'ha convertit en un novel·lista d'èxit, publicant diversos llibres de literatura fantàstica i de ciència ficció.  Fa uns pocs anys, se'l va nomenar un dels 100 millors professors dels Estats Units. Durant els anys 90 es va tornar a presentar a la competició Future Problem Solving amb els alumnes d'una altra escola del Mar de Bering, l'escola d'Elim i..... van tornar a guanyar, però a més, establint un nou rècord de puntuació!

La nena de la selva (i 2)

Sense cap mena de dubte, l'illa de Nova Guinea és la zona amb més diversitat i riquesa lingüística del món. Es calcula que a l'illa s'hi parlen unes 850 llengües diferents (un 12% de totes les llengües del món), i totes elles englobades en unes 60 famílies lingüístiques exclusives de l'illa! Us recordo que la nostra família lingüística és l'Indoeuropeu, que engloba idiomes tan diferents com el català, el rus, el persa o l'islandès!

Si ens imaginéssim que a Catalunya hi hagués la diversitat lingüística de Papua Nova Guinea, tenint en compte que tenen una població similar, ens trobaríem que, en un poble com Viladrau, parlarien una llengua aïllada sense cap mena de relació amb cap altra llengua. I a una comarca com Osona, cada poble parlaria una llengua tant diferent entre si com ho poden ser el portuguès i el búlgar!

Evidentment, l'illa és una paradís per als lingüistes. De mica en mica, els estudis que es realitzen, van configurant i ajudant a comprendre les relacions de parentiu entre les diverses llengües, grups i famílies, però tot i així, resulta molt complicat treballar amb idiomes parlats per gent que viu en les profunditats de selves de molt difícil accés.

I aquí és on apareix la nostra protagonista: la Sabine Kuegler.

La Sabine va neixer el dia de Nadal de 1972 a Katmandú, al Nepal. El professor Klaus-Peter Kuegler, el seu pare, era un lingüista alemany que, quan la Sabine tenia un parell d'anys, es va instal·lar a Nova Guinea per a estudiar-hi algunes llengües remotes. El professor Kuegler i la Doris, la seva dona, que era infermera, es van instal·lar a Danau Bira, una petita població del costat indonesi de Nova Guinea amb els seus 3 fills.

Al cap d'uns anys de residir en aquella petita ciutat de Nova Guinea, el professor Kuegler va sentir a parlar d'una tribu que parlava un idioma aïllat, i que habitaven un punt de la selva de la província de Papua només accessible després d'uns quants dies de remuntar el riu Khili amb barca. El primer contacte amb aquesta tribu, els Fayu, va resultar bastant tens; el professor Kuegler i els seus acompanyants indonesis es van veure envoltats per agressius guerrers Fayu que els apuntaven amb els seus arcs. Tan sols un acte desesperat per part d'en Klaus-Peter Kuegler els va permetre salvar la vida: va posar en marxa el transistor que duia i va començar a sonar la música. Els guerrers Fayu van quedar fascinats! De mica en mica la situació es va tranquil·litzar i amb paciència el professor es va poder fer entendre una mica.

Unes setmanes després, tota la família Kuegler s'instal·lava al poblat dels Fayu en una casa de fusta que en Klaus-Peter va acondicionar... mínimament. La Sabine tenia, aleshores, 7 anys, la seva germana gran, la Judith en tenia 9 i en Christian, el petit, només 5. Els començaments van ser molt durs; els costava fer-se entendre, la vida era dura i, sobretot, el xoc cultural era brutal: Els Fayu vivien encara al paleolític, pràcticament no coneixien l'agricultura ni la ramaderia, les seves eines eren de fusta i pedra i, per acabar-ho d'arreglar, vivien en un estat permanent de guerra entre ells! Les 4 tribus Fayu lluitaven entre elles per a obtenir una supremacia que no els portava a enlloc: feia anys, els Fayu havien arribat a ser més de 1.000 persones, però ara, aquestes lluites havien provocat que, entre les 4 tribus, no arribessin als 400 membres.

Al començament, als nens de la tribu els feien por aquells tres nens de pell blanca i uns estranys cabells de color groc. Quan els nen Kuegler jugaven, tots els nens del poblat es reunien en un arbre proper i se'ls miraven des de la distància. No s'atrevien a acostar-si. El riu, que és un element bàsic en la vida del poble Fayu, va servir també per trencar el gel entre nens Fayu i nens Kuegler. Els crits, xiscles i riures dels tres germans Kuegler saltant i banyant-se al riu, van fer que els nens Fayu no poguessin resistir-se a l'atracció del joc! A més, un dels invents dels Kuegler es va convertir en imant per a la quitxalla del poble: van aprofitar els pendents que portaven fins al riu per excavar-hi un tobogan de fang; es llençaven lliscant pel vessant per anar a caure a un gran bassal entre una cridòria desfermada! Des d'aquell moment, La Judith, la Sabine i en Christian es van convertir en un més entre els nens de la tribu.

Com ja he comentat, però, el problema més gran dels Fayu era el permanent estat de guerra en que vivien. La casa dels Kuegler era considerada territori neutral i cap de les 4 tribus gosava atacar a la família. Però durant una de les batalles, amb els crits i els cops, la filla gran dels Kuegler, la Judith, que era amagada dins de casa, va patir un atac d'ansietat. El seu pare no va poder més i va esclatar; va sortir de la cabana fet una fúria deixant astorats als guerrers. L'esbroncada que els va clavar als pobres Fayu va ser "històrica" (mai més ben dit) i, a continuació es va dedicar a abraçar a tots els guerrers, tan els del poblat on vivien els Kuegler, com els atacants. Els guerrers Fayu no sabien a què atenir-se. I encara que això pugui semblar el tòpic de "el bon home blanc salva els ignorants salvatgets", aquella esbroncada del professor Klaus-Peter Kuegler va marcar l'inici de la pau entre les tribus Fayu.

La Sabine va continuar creixent, completament integrada a la vida Fayu, corrent per la selva, caçant animals i sortint a corre-cuita del riu si s'acostava un cocodril. Va conèixer un primer amor, en Tuare, un dels joves de la tribu, i alhora el primer dol, quan en Tuare va morir de malària. Per a desesperació d'una jove Sabine, el tractament llençat des de l'avió que els portava correu i subministres, no va arribar a temps per salvar-li la vida.

Potser per la mort d'en Tuare, i també per les pressions de la seva àvia, que vivia a Alemanya, la Sabine va acceptar, als 17 anys, traslladar-se a Europa per estudiar. En arribar a Hamburg, la Sabine se sentia com un marcià acabat d'aterrar. Quan algú va dir a l'espantada Sabine que el tren que la portaria al seu internat suís, sortia de l'andana 17, es va adonar que no sabia què era una andana. De fet, no havia pujat mai a un tren. L'estança a l'internat suís va ser un malson que la va portar, fins i tot, a intentar-se suïcidar. Per sort, la visió de la sang que sortia dels talls que s'estava fent de manera maldestra la va fer reaccionar. Havia tocat fons però, a partir d'aquell moment, va començar a integrar-se en el món occidental sabent que, de totes maneres, ella sempre si sentiria fora de lloc.

Actualment, la Sabine Kuegler viu a Alemanya, té 4 fills i és propietària d'una empresa de comunicació. Va trigar 15 anys en tornar al poblat Fayu, on encara viuen els seus pares, ja que reconeix que, actualment, no se sent ni occidental ni Fayu. A diferència de la Sabine, els seus germans, la Judith i en Christian, si que s'han adaptat plenament a la vida occidental; ambdós viuen als Estats Units.

La Sabine Kuegler va plasmar totes aquestes experiències increïbles en un llibre titulat Das Dschungelkind (La nena de la selva), que es va convertir en best-seller a Alemanya, i de la que se'n va fer una adaptació cinematogràfica molt reeixida que duu el mateix títol que el llibre.

 

Us deixo el trailer de la pel·lícula. No hi entenc de cinema, i per tant, no se si cinematogràficament és una bona pel·lícula o no, però us puc assegurar que, com a història, és fantàstica! Si algú vol veure la pel·lícula i no la troba, feu-m'ho saber i us donaré un cop de mà!

La nena de la selva (1)

És curiós que les dues illes més grans de la Terra tinguin una població tan reduïda. La primera, Groenlàndia, només té uns 56.000 habitants. Si tenim en compte que Groenlàndia està a l'Àrtic i quasi la totalitat de l'illa està coberta per glaceres, s'entén que tingui una població tan escassa. Seguint aquest paràmetres, però, la segona illa més gran del món hauria d'estar densament poblada, i no és així.

Nova Guinea, tot i estar situada en zona tropical i tenir uns sòls extremadament fèrtils, només té 11 milions d'habitants. La segona illa més gran del món, doncs, té una densitat de només 14 hab/km2; per donar-vos una referència, la no gaire poblada Irlanda té una densitat de 74 hab/km2: 5 cops més!

I, amb la mà al cor, quants de vosaltres seríeu capaços de dir-ne alguna cosa de Nova Guinea o, per exemple, quins països formen l'illa, i fins i tot, on està situada! Tot i ser, doncs, la segona illa més gran del món, Nova Guinea és una gran oblidada i la podríem catalogar com a remota simplement perquè ningú li ha fet mai gaire cas!

L'illa de Nova Guinea està al nord d'Austràlia, just per sota de la línia de l'equador. La formen dos països; a l'est, Papua Nova Guinea, i a l'oest, la regió indonèsia de Papua. La frontera que separa ambdós països és una línia recta, exacta, que ressegueix el meridià 141 per dividir l'illa en dues parts pràcticament iguals. Qui vulgui resseguir la frontera pot fer-ho sense tocar el volant del cotxe.

Però si mireu bé en el mapa, a la part sud de l'illa, la frontera fa una petita queixalada en territori indonesi. Fixeu-vos-hi:

A què treu cap aquesta protuberància en una frontera que, en la part nord, ignora rius, muntanyes o qualsevol altra qüestió orogràfica? Com sempre, tot té una explicació i, en aquest cas, és una mica sanguinària. Però, per què us ho pugui explicar, deixeu-me abans que us posi en situació...

L'illa de Nova Guinea té una orografia molt complicada; és extremadament muntanyosa, amb alguns pics que arriben a més de 4.800m, i gran part de la superfície ocupada per grans extensions de selva impenetrable. La presència d'humans va començar fa 40.000 anys, i a partir d'aquest moment, l'illa va anar rebent diverses onades migratòries. Els orígens diversos (australians, austronesis, melanesis,...) i l'orografia han provocat que els diversos grups de pobladors hagin, en molts casos, viscut força aïllats els uns dels altres, en valls inaccessibles envoltades de denses selves. Algunes d'aquestes tribus han estat, fins fa poc, vivint en el paleolític, que en 3 conceptes vol dir: 1-No escriptura (prehistòria), 2-No agricultura i 3-Eines de pedra (no han descobert la metal·lúrgia).

I algunes d'aquestes tribus van conservar, fins ben entrat el s.XX pràctiques rituals o guerreres de canibalisme i caçadors de caps. I vet aquí l'explicació del perquè no tota la frontera és una línia recta:

L'any 1896, la frontera encara resseguia exactament el meridià 141ºE. A l'est, a l'actual Papua Nova Guinea hi havia la colònia britànica, i l'oest estava sota domini dels holandesos. Durant aquells anys, el govern colonial britànic estava duent a terme una campanya militar contra les tribus que practicaven el canibalisme. La millor manera d'endinsar-se a les remotes valls de l'interior de l'illa era remuntant el riu Fly (vegeu el mapa una mica més cap amunt). El problema venia perquè durant uns pocs quilòmetres del seu recorregut, el riu Fly entrava lleugerament dins de territori holandès, per tornar-ne a sortir al cap de poc. A les patrulles militars britàniques els era complicat aconseguir els permisos per creuar territori holandès i, quan ho aconseguien, els Caçadors de Caps ja havien desaparegut per la selva.

Així doncs, es va negociar una modificació de la frontera: el riu Fly va quedar tot sencer al costat britànic, i a canvi, des del riu fins a la costa sud, la frontera és va desplaçar lleugerament per compensar la superfície que els holandesos havien cedit. Per això, en la seva part sud, la frontera no discorre pel meridià 141ºE sinó per una línia situada als 141º03'E.

Actualment, les pràctiques de canibalisme i caçadors de caps han desaparegut de totes les tribus de Nova Guinea, però hi ha alguna tribu que manté un llegat cultural i històries vives al voltant d'aquestes pràctiques. Algunes veus diuen, però, que això ho fan per tenir més atractiu de cara als turistes! Realment deu impactar quan el company de feina, després d'explicar-te les seves vacances al Carib et pregunta què has fet aquest estiu, i tu respons: "Res de l'altre món. Hem passat uns dies a la selva de Nova Guinea amb uns caníbals".

El què si que es veritat és que l'interior de l'illa de Nova Guinea és tan inaccessible que encara guarda molts secrets. Sembla ser que durant els anys 70 es va entrar en contacte amb la darrera tribu aïllada de Nova Guinea, els Biami. I encara ara, tot sovint, es van descobrint noves espècies d'animals que viuen en les profunditats de la Selva.

Aquests condicionants d'aïllament, falta de comunicacions i d'infraestructures marquen profundament un país. En el cas de Papua Nova Guinea s'arriba a l'extrem que la mateixa capital, Port Moresby, també està aïllada: Des de la ciutat, si es va amb cotxe, només es pot accedir a les poblacions dels afores de la capital. La resta ja són muntanyes i selva, i les carreteres queden interrompudes. Tots els desplaçaments interiors per Papua Nova Guines cal fer-los en avió.

Veient aquesta foto de Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea, queda palès que, tot i les dificultats, el país progressa a marxes molt ràpides. La raó és que la natura ha posat moltes dificultats als Papuans, però alhora, també els ha donat molts recursos, especialment en l'àmbit de la mineria. Això ha fet que, des de fa quasi 10 anys, el país estigui creixent un 6% anual. Però tot i això, el país continua estant en les posicions baixes tant de PIB per càpita, com de l'Índex de Desenvolupament Humà. Aquesta recent millora en el benestar va també lligada, els darrers anys, a la pacificació (més o menys) del conflicte amb els habitants de les illes Bougainville, que busquen la independència.

A l'altre costat de la frontera, les coses estan bastant més mogudetes. El trinomi "Indonèsia - Drets Humans - Respecte a les minories" ha estat sempre una utopia. Zones com Aceh o Timor Oriental han patit els abusos i el sotmetiment al poder indonesi; i la regió de Papúa n'és una altra víctima. Darrerament, la fràgil democràcia indonèsia intenta apaivagar els independentistes papuans concedint-los més autonomia i un parlament propi. Però sembla que no és suficient i més quan els abusos, especialment per part de l'exèrcit i la policia indonesis, són el pa de cada dia.

La majoria d'indonesis són austronesis

Els papuans són melanesis

De fet, a ambdós costats de la frontera, papuans d'Indonèsia (el costat oest, l'antiga colònia holandesa) i de Papua Nova Guinea (el costat est, que era colònia britànica), només els separa una línia que, fa segles, van traçar holandesos i anglesos per repartir-se l'illa. I a ambdós costats hi ha un sentiment de pertànyer a una única nació. Per això, l'objectiu últim d'aquells que lluiten contra l'opressió indonèsia a l'oest de l'illa és molt clar: el OPM, el Organisasi Papua Merdeka (Moviment d'alliberació de Papua) vol inicialment la independència per, a continuació federar-se amb els seus "germans" de Papua Nova Guinea i, així, unir tota l'illa en un sòl país.

He arribat fins aquí i encara no ha aparegut la "nena de la selva"! En el proper post us parlaré dels senyors Kuegler i de la seva extraordinària filla, la Sabine: La nena de la Selva!