L'altra final

Bhutan i l'illa de Montserrat; què poden tenir en comú aquests dos llocs?

El Bhutan és un petit país independent (dels pocs de l'Àsia que no ha estat mai una colònia) al mig de l'Himalaia, entre l'Índia i el Tibet. És un país molt curiós; només té 700.000 habitants que habiten les diverses valls que hi ha en el costat sud de l'Himalaia Oriental.

A diferència del Tibet, o del Mustang (veure post), com que està al costat sud de la serralada, els Monsons no tenen cap impediment per deixar anar litres i litres de pluja cada any sobre el Bhutan. Això fa que el paisatge bhutanès recordi al dels Alps i s'utilitzi aquella fórmula tan poc original: doncs si, es diu que "Bhutan és la Suïssa de l'Himalaia". Espero que no em tingueu en compte el tòpic.

Per a mi, la principal curiositat del Bhutan és l'estrany sistema de govern i el què aquest ha implicat en la seva història recent:

Fins a principis del s.XX, els bhutanesos eren un país "fatxenda" en el que, a part de permanents guerres civils, de tant en quant, es permetien la xuleria d'atacar l'exèrcit colonial britànic a l'Índia. Cada cop que ho feien en sortien escaldats, derrotats i obligats a pagar un tribut als britànics fins que... deixaven de pagar, tornaven a agafar les espases, i tornaven a sortir derrotats.

A principis del s.XX, un "Ponlop", un dels senyors feudals del país, va aconseguir derrotar els seus rivals, es va fer amic dels britànics i es va proclamar rei del país. Així, Ugyen Wangchuk va ser proclamat Druk Gyalpo, que en Bhutanès significa "Rei Dragó". Ja veureu que el drac ("Druk") és un motiu omnipresent al país, ja que es diu que a les muntanyes més altes del país hi vivia el Drac del tro, i per això anomenen al seu país "druk Yul", la "Terra del Drac del tro".

 

La família Wangchuk va continuar regnant fins que als anys 70, el rei Jigme Singye Wangchuk va començar una modernització del país basada en el FIB (felicitat interior bruta) enlloc del PIB (Producte interior brut). El concepte de FIB es basa en potenciar la felicitat de la població més que la producció de riquesa. Un concepte molt en la línia del hippisme dels 70. Alhora, es van promulgar lleis per limitar la influència de la cultura occidental en les tradicions i la forma de vida bhutanesa.

Realment, la influència de les directrius que va marcar el rei Jigme Singye Wangchuk han marcat el caràcter del país: la qualitat de vida és força correcta per tractar-se d'un país del 3er món, i no s'adiu en absolut amb la lamentable posició que ocupa el país en els rànquings de PIB. També és curiós com s'ha vetllat per al manteniment dels costums i cultura bhutanesos. Per exemple, els funcionaris estan obligats a vestir sempre amb la vestimenta tradicional bhutanesa!

El tema dels mitjons fins al genoll en els homes està importat de la vestimenta colonial anglesa

L'actual rei Jigme Khesar Namgyel Wangchuk i el seu pare el rei Jigme Singye Wangchuk

Ara deixem l'Himalaia i ens situem a l'Illa de Montserrat: aquesta illa està situada al costat més oriental del Carib. És una colònia anglesa de la mida de Formentera i amb només 5.000 habitants. Es tracta d'una illa paradisíaca, verda i frondosa però amb un gran inconvenient:

El 1995, després de segles d'inactivitat, el volcà Soufrière Hills va entrar en erupció. L'activitat del volcà, tot i que ha disminuït en els darrers anys, no s'ha aturat i ha provocat que la meitat sud de l'illa hagi quedat abandonada. La capital, l'aeroport, el port i molts altres punts neuràlgics de l'illa s'han hagut de traslladar a la part nord. Evidentment, l'economia de Montserrat, molt vinculada al turisme, s'ha vist molt perjudicada. Alhora, molts habitants de l'illa (es deuen dir "Montserratins"?) han emigrat a la metròpoli, és a dir, a Gran Bretanya.

L'activitat econòmica més coneguda de l'illa de Montserrat segur que, als de la meva "quinta", us sonarà. Durant els anys 80, un dels productors musicals més coneguts d'Anglaterra, en George Martin (conegut com el "cinquè Beatle"), va muntar uns estudis de gravació, els AIR Studios, a l'illa de Montserrat. Grups de l'època com els Dire Straits, The Police, Rolling Stones o Pink Floyd van gravar els seus discos a l'illa de Montserrat. Si encara guardeu els àlbums de viníl, mireu els discos d'artistes britànics dels 80. Segur que en molts d'ells trobareu la frase: "Recorded at AIR Studios, Montserrat".

Els Dire Straits a Montserrat l'any 1985, mentre gravaven l'àlbum Brothers in Arms

Així doncs, que va unir a un petit regne budista de l'Himalaia i una illa del Carib?

Doncs va ser el futbol. Més concretament un partit excepcional. Una final a tot o res. El Bhutan i l'illa de Montserrat es van enfrontar en un partit històric per dirimir quina seria...

La pitjor selecció del món!

L'any 2002 se celebrava el Mundial de futbol de Corea i Japó. En aquella edició del Mundial, la selecció holandesa no va aconseguir classificar-s'hi i, frustrat, en Matthijs de Jongh, un productor de documentals holandès, va decidir organitzar un partit entre les dues seleccions classificades en les darreres posicions del rànquing FIFA. En aquells moments, el Bhutan ocupava la posició nº202 i l'última era Montserrat, en el lloc nº203. En De Jongh es va posar en contacte amb les dues federacions nacionals i, conjuntament amb una productora de cinema japonesa, van organitzar el partit.

Ambdós països van acollir el match amb fervor desenfrenat. Degut als problemes amb el volcà Soufrière, es va decidir que el partit se celebraria a l'Estadi Changlimithang de Thimpu, la capital Bhutanesa. Ambdós combinats nacionals van estar preparant el partit durant mesos. Fins aleshores, cap dels dos equips no havia guanyat mai en partit oficial. De fet, Montserrat no havia guanyat mai ni tan sols en partit no-oficial. En el cas del Bhutan, havien estat capaços de guanyar, en partit amistós, a la potentíssima (no reconeguda oficialment) selecció del Tibet. Vaja, que tots dos equips tenien un currículum esperpèntic.

La selecció bhutanesa

La selecció de Montserrat

No es pot dir que jo sigui un gran aficionat al futbol, però he de reconèixer que el futbol, ben gestionat, pot tenir una capacitat de cohesionar, il·lusionar i generar vincles molt gran. I així va ser en aquest partit, anomenat "L'altra final" i que es va celebrar unes hores abans que, al Mundial del 2002, Alemanya i el Brasil s'enfrontessin per guanyar la Copa del Món.

El partit va acabar amb victòria clara per als bhutanesos per 4-0. És cert que, a causa d'una intoxicació alimentària, l'equip de Montserrat va tenir 7 baixes. Tot i així, el Bhutan va dominar el partit de principi a fi, i aquest enfrontament va servir per què el davanter bhutanès Wangay Dorji s'erigís com el millor jugador del Bhutan. Aquella nit va anotar 3 gols que, units als 2 gols que marcaria l'any següent contra la Selecció de Guam, l'han convertit en el màxim anotador de la història de la selecció bhutanesa amb un total de 5 gols! I és que això és una proesa si tenim en compte que l'històric de gols de la selecció del Bhutan és de 31 gols a favor i 220 gols en contra (5 victòries, 4 empats i 51 derrotes en tota la seva història).

El partit va acabar amb l'entrega d'una original copa que es dividia en dues parts iguals, una per cada equip. Tot i la derrota, els Montserratins van lluitar fins al final i, en acabar el partit es mostraven molt contents pel joc que havien fet, i per l'experiència i l'acolliment que havien tingut per part dels bhutanesos.

En Wangay Dorji (10) el golejador bhutanès i en Charles Thompson (2), el capità de Montserrat

Des que es va disputar aquell partit, ambdues seleccions han millorat molt. Aquest any, la selecció de Montserrat ocupa la posició 178 (de 209 membres) al rànquing Fifa. En el cas del Bhutan, ocupen el lloc 166 del rànquing.

Si voleu veure el documental "The Other Final", el trobareu fàcilment a Youtube. Està en anglès i l'han dividit en 9 capítols per a més comoditat.

La passió pel futbol va acabar unint i agermanant dos països situats a més de 14.000km l'un de l'altre. Aparentment no tenien res en comú, però una pilota pot fer miracles!

Afirmatiu!

"Si" o "No" podrien semblar unes paraules molt bàsiques provinents de temps remots, dels orígens del llenguatge. Estem acostumats a utilitzar el si/no quasi com a base del nostre llenguatge i, fins i tot, es podria arribar a creure que, per a certes persones, aquestes són les dues úniques paraules que saben dir!

A més, totes les llengües del nostre entorn tenen una paraula per al si o el no

En aquest vídeo podeu sentir uns quants "Si" i "No" en diversos idiomes tot i que hi ha alguns errors!

Però, curiosament, la paraula "Si" no prové dels orígens del llenguatge, ni de cap idioma primigeni, ni res de tot això. És una paraula força moderna. El llatí no tenia paraula afirmativa, és a dir, no tenia un "si" (ni un "No") tal i com el coneixem nosaltres, sinó que utilitzava el sistema anomenat "Resposta Eco", és a dir, et contesto la teva pregunta utilitzant el verb en forma afirmativa ("Que vindràs avui?" / "Vindré") o la forma negativa ("Que vindràs avui?" / "No vindré"). Això mateix passa en les llengües xineses, el japonès (encara que al vídeo et diguin un si i un no, la traducció no és correcta), o en el gaèlic irlandès.

Per tant, si el llatí no tenia paraula per al "si" d'on ha aparegut?

Doncs resulta que "si" prové del llatí "sic est" (així és). En francès passa una mica el mateix; el "oui" prové de l'antic "oïl" que alhora vé del llatí "hoc ille" (és això). I en les llengües que no són romàniques, tres quarts del mateix. En anglès, el "Yes" prové de la barreja de les antigues "Yea" (segur) i "so" (doncs); és a dir: que "yes" vol dir "Segur doncs".

Però per a mi, la millor manera de dir "si" (d'acord, d'acord, ja sé que no sóc imparcial) és la que utilitzen a Umeå, una ciutat al nord de Suècia i als seus voltants. El dialecte d'Umeå s'englobaria dins el Norrländska mål, o dialecte de Norrland. Pugeu el volum i escolteu com diuen "si". Deu ser pel fred que hi fa?

De vegades, les diferències per dir "si" fins i tot et poden portar a la presó! El desembre de 1993, en un jutjat d'Escòcia, es va requerir a un testimoni que testifiqués. El jutge va començar amb la pregunta de rigor:

-"És vostè el Senyor "X" (no sé com es deia el pobre home).

I el testimoni contesta convençut:

-"Aye"

"Aye" és la forma per dir "si" en Scots, que és una llengua germana de l'anglès (no és un dialecte) però que no té res a veure amb el gaèlic escocès. També es fa servir "aye" en molts dialectes del nord d'Anglaterra com el Geordie (si, el que parlaven els carallots del "Geordie Shore" de la MTV)

Resulta que la llei britànica especifica clarament que la resposta a aquesta pregunta, i a qualsevol altra durant els judicis ha de ser clarament "Yes" o "No". El jutge, però, s'atansa al testimoni i li diu a l'home:

-"Tingui present que per llei està obligat a respondre "yes" o "no", ho ha entès?"

I l'home, convençut d'haver entès el què el jutge li acaba de dir, respon:

-"Aye!"

Al pobre testimoni el van tancar 90 minuts a la garjola per desacatament al jutge. Quan el van deixar anar, va respondre sincerament:

-Jo realment pensava que estava contestant al Sr. Jutge de manera sincera!

I és que "si" o "no" són probablement les paraules que tenim més interioritzades en el nostre subconscient. Tot i així tingueu present (i no és cap broma) que l'expressió més estesa en els més de 7.000 idiomes del món és la següent:

Realment és així. Aquesta expressió que podria significar "Què dius?" o "No t'he entès", està present en la quasi totalitat dels idiomes i cultures del planeta.

El camí més difícil

A finals dels 70 va obrir a Barcelona una llibreria especialitzada en viatges: la llibreria Altaïr. La vaig descobrir més tard, quan van inaugurar el local del carrer Balmes. Centenars de llibres de viatges, mapes, atles, tots ordenats per regions del món; hi havia una estanteria amb l'etiqueta "Tibet/Himàlaia", o una altra que hi deia "Regions Polars", i totes plenes de llibres! Gràcies a Altaïr vaig descobrir el Mustang, el Bhutan o el Ladakh. I va ser en aquesta llibreria on vaig trobar un llibre titulat "Dos hiverns al Zanskar" d'un tal Olivier Föllmi. Neu i solitud; la portada ja prometia:

                                    

Deixeu-me que us situï el Zanskar abans que res; a l'extrem nord-oest de l'Índia hi ha la regió de Jammu-Caixmir. Una regió propera a l'Himàlaia amb quasi 13 milions d'habitants dels quals un 80% són musulmans. La possessió d'aquest territori de majoria musulmana ha provocat ja 3 guerres entre l'Índia i el Pakistan en els darrers 65 anys. Fins fa ben poc els atacs terroristes d'uns i altres, musulmans i hindús, eren un constant.

Hi ha, però, una part de Jammu-Caixmir que viu (en part) aliena a aquesta violència: el Ladakh. Aquesta vall pertany a Jammu-Caixmir per pura casualitat; es troba en ple Himàlaia, la població és d'origen tibetà, parlen un dialecte del tibetà i no són ni musulmans ni hindús; són budistes lamaistes (és a dir, budistes tibetans). Durant molts anys, per culpa de l'estat permanent de guerra a Jammu-Caixmir, el Ladakh va estar tancat als estrangers. Però a mitjans anys 70, l'accés va quedar obert i el Ladakh, el "Petit Tibet", es va convertir en un destí turístic molt interessant i força accessible. A diferència de la resta de Jammu-Caixmir, la població al Ladakh és molt escassa i el clima i les condicions de vida són molt dures: tipus tibetà, vaja.

Leh, la capital del Ladakh, conegut també com el "Petit Tibet"

Però sempre es pot estar "pitjor"! A l'oest de la vall del Ladakh s'hi estén la serralada del Zanskar, atravessada pel riu del mateix nom: el riu Zanskar. I la vall que forma el riu Zanskar i els seus afluents, el Tsarap i el Doda, conformen el territori del regne del Zanskar. De fet, no és un regne sinó dos! Lògicament, els reis no mantenen cap tipus de poder i el seu títol és purament nominal. Ambdos reis són de la mateixa, diguem-ne, dinastia: per un costat tenim el rei de Zangla, que té la seu a la població del mateix nom, i de l'altre costat tenim el rei que viu a Padum. Aquest últim és el que ostenta el titol de Rei del Zanskar, i el seu col·lega de Zangla n'és vassall.

Padum és, doncs, la capital del regne i, alhora, la població més important: 1.000 habitants. Realment, el pastís que es repartien els dos reis no es pot dir que fos gaire suculent: en total, el Zanskar té entre 12.000 i 13.000 habitants que viuen d'una agricultura molt pobre, i de criar iaks i ovelles. I el pitjor és que el punt més baix (si, heu llegit bé, el més baix) de tot el Zanskar, està situat a 3.500m! Ara s'entén perquè ambdós reis no van tenir mai grans disputes teritorials: es pot dir que no hi havia gairebé res a repartir!

Si recordeu, en els posts sobre el regne de Lo, us explicava que aquest regne tenia una posició privilegiada pel fet que hi passava una de les poques rutes de "baixa alçada" (5.000m!) per creuar l'Himàlaia. Així doncs, històricament, gran part del comerç entre el Tibet i el Nepal i l'Índia passava pel Mustang, el Regne de Lo i això generava una certa riquesa. I el Zanskar? Doncs tot al contrari; Zanskar és un cul-de-sac: passes pel Zanskar només si vas al... Zanskar. Per tant, és molt més pobre que el Regne de Lo (que no és Beverly Hills exactament).

És a dir que tenim un seguit de valls de l'Himàlaia, despoblades, pobres, gelades i a més de 3.500m. Ho podem empitjorar això? Doncs si!

La configuració d'orografia i clima provoquen que el Zanskar només sigui accessible per carretera els mesos de bon temps: 3 mesos! Darrerament, les millores a les carreteres que ha efectuat el govern indi han permès que uns de les carreteres estigui oberta fins a l'octubre i, per tant, es pot arribar a Padum durant 4 mesos.

Fantàstic! Aïllats per la neu durant 8 mesos l'any! Aquí és on es demostra que l'home és un animal intrèpid (per no dir suïcida). Durant el mes de gener, el mes més fred de l'hivern al Zanskar, els termòmetres cauen tan avall en aquestes valls de l'Himàlaia, que el riu Zanskar es gela. Penseu que es força difícil que un riu d'aquest tipus es geli ja que baixa força aigua i, a més, al ser un riu d'alta muntanya, l'aigua baixa a gran velocitat. Tot i així, el fred és tan intens que durant el gener el riu s'acaba gelant.

Doncs ja tenim un camí! Els zanskarpes (recordeu del post del regne de Lo que la terminació "-pa" és la manera de formar el gentilici en tibetà: lhasapa, ladakhpa, zanskarpa,...) utilitzen el riu gelat com a camí per comunicar-se amb la resta del món (o deixem-ho en "comunicar-se amb el Ladakh") a meitat de l'hivern.

Aquest camí s'anomena la Ruta del Tchadar i és una caminada de 108km per sobre del glaç del riu amb temperatures de fins a -30º. La gent s'acostuma a agrupar en caravanes formades, generalment, només per persones a peu (els animals pesen massa per al gel), i que en uns 10-12 dies fan el recorregut des de Padum fins a Leh. De nit, quan més fred fa, els viatgers s'arreceren en coves properes al riu per passar la nit. Tothom s'arrauleix per no deixar perdre la calor, tan se val si ets un estudiant, un comerciant, un monjo o un guia. L'important és no deixar escapar la calor dels cossos.

El principal problema ve quan el gel no es prou segur. Com us deia, donat el fort corrent que té el riu Zanskar, és difícil que l'aigua es geli. Normalment s'hi fa una capa de gel superficial i el riu corre per sota del gel. Com saber si la capa de gel aguantarà el pes? Ah! Aquí pren el protagonisme l'experiència i la perícia dels guies de les caravanes, que van picant amb pals per saber la consistència del gel.

Què passa si et caus i "suques" una cama a l'aigua? Doncs que immediatament cal encendre un foc i recuperar la temperatura de la cama. I si caus sencer a l'aigua? Doncs no ho vulguis saber!

Ara hi ha força occidentals que fan la ruta. Lògicament caminen vestits amb l'últim crit en roba de muntanya i, de vegades, inclús amb vestits de neoprè.

Però la dificultat de la ruta és molta si la fas amb l'equipament occidental. I si la fas el Tchadar com el fan els zanskarpes, en el seu dia a dia, no pas per esperit d'aventura sinó per poder tirar endavant; aleshores si que és dur! I aquí és on més em va impressionar l'aventura de l'Olivier Föllmi, l'autor de "Dos hiverns al Zanskar"!

L'Olivier Föllmi és un fotògraf franco-suís nascut l'any 1958. La seva passió sempre ha estat la fotografia, però se'l pot considerar un muntanyenc força acceptable. L'any 1976 va descobrir el Zanskar mentre feia alpinisme a l'Himàlaia. I aquí va arribar "l'amor a primera vista". La relació amb els Zanskarpes era cada cop més estreta i, cada cop que hi tornava ja no era un "visitant" sinó que era rebut com un zanskarpa més. Tot i anar sempre vestit com un zanskarpa, es pot dir que, veient-li la cara, ningú podia tenir dubtes que no era tibetà! Tot i així, es va integrar plenament en la societat del Zanskar.

L'any 1980, l'Olivier va decidir que tornaria al Zanskar, però a l'hivern. Va ser un dels primers occidentals en fer la ruta del Tchadar i, sens dubte, qui la va donar a conèixer al món. Aquell hivern el va passar amb els seus amics del Zanskar, en Norbu, en Tashi, i en Wangduss. L'any següent, però, va decidir passar també l'hivern al Zanskar però, enlloc d'arribar al mes de gener, la intenció de l'Olivier era arribar-hi abans. Com que el riu gelat només era practicable durant el mes de gener, calia fer la travessa pels colls de muntanya abans que comencés l'hivern. I ja se sap que quan alguna cosa pot anar malament, segur que anirà malament! Per fer-ho més difícil, no se l'hi va acudir res més que convidar a la travessa a la que més tard es convertiria en la seva dona, la Danielle.

Aquell any hi va haver tempestes molt fortes que van provocar esllavissades a la carretera que porta fins a Leh, la capital del Ladakh. Van haver de passar molts dies esperant que es tornés a obrir la carretera, i van arribar a Leh amb retard. Això va provocar que comencessin la travessa cap al Zanskar més tard del previst i, per acabar-ho d'arreglar, la neu i el fred van arribar més d'hora del previst; just quan l'Olivier i la Danielle estaven a mitja travessa. La Danielle era una bona muntanyenca amateur, però no estava preparada per a aquelles condicions. De fet, ni l'Olivier ho estava. Van creuar el coll del Chercher-la ("-la" vol dir "coll" en tibetà) amb tanta neu, que s'hi enfonsaven fins a mitja cama a cada pas que feien. Anaven tan a poc a poc que se'ls van acabar les provisions i, quan portaven dos dies sense menjar i a punt de caure exhausts, l'Olivier se la va jugar i va deixar la Danielle per intentar trobar ajuda. Va caminar, més mort que viu, fins que, al cap d'unes hores, es va trobar un home vell que se'l mirava com si veiés aparèixer un fantasma. L'home havia sortit a buscar llenya i no s'esperava trobar-se un occidental, vestit a la manera dels Zanskarpes baixant de les muntanyes. Es podria dir que, s'havien trobat de miracle.

Quan el vell se'l enduia pràcticament a l'esquena, l'Olivier va fer un darrer esforç i va dir amb un fil de veu: "Atcho, som dos!". "Atcho" significa, en ladakhi o en zanskari, "germà gran", i és com un adult es refereix a un altre d'edat igual o superior. Ambdós van donar mitja volta i es van dirigir muntanya amunt fins a trobar la Danielle que caminava fent tentines a punt de defallir.

Aquella nit, l'Olivier i la Danielle van dormir a la cabana del vell, que es va mantenir despert i, cada un cert temps, despertava als dos muntanyencs per fer-los empassar una tassa de te tibetà amb mantega.

El què admiro del relat de l'Olivier Föllmi és que ell no fa com la majoria de muntanyencs que, en aquestes circumstàncies, donen les culpes als canvis de temps, al destí o a la imprevisibilitat de la muntanya. No va ser el seu coratge i determinació el què els va salvar; va ser la sort i un home vell que collia llenya. Aquesta visió humil de la vida i de les seves pròpies capacitats fan que, probablement, l'Olivier Föllmi tingui més de tibetà que d'europeu.

Amb els anys, l'Olivier, ja casat amb la Danielle (en devia estar molt enamorada si no el va engegar després d'aquella travessa!) es va convertir en un prestigiós fotògraf que, a part de l'Himàlaia, ha fotografiat paisatges i persones de tot el món i que, a més, ha estat premiat amb un World Press Photo i ha obtingut una menció especial al prestigiós Visa pour l'image de Perpinyà. Ha fet fotografies per a les millors revistes del món, però això no li ha fet oblidar que, de fet, ell és Zanskarpa. A finals dels 80 va "co-adoptar" dos germans zanskarpes, el Tenzin Motup i la Tenzin Diskit. Dic "co-adoptar" perquè els pares d'aquests, aleshores nens, van demanar a l'Olivier i la Danielle si es podien fer càrrec dels nens i donar-los una bona educació. Així doncs, en Motup i la Diskit tenen 4 pares i van viure la seva infantesa a cavall entre França i el Zanskar. Posteriorment, l'Olivier i la Danielle van adoptar (plenament) dos nens més, l'Yvan Tharpa Tséring i la Leonore Pema Yangdon.

La família Föllmi al complert. D'esquerra a dreta: la Pema, l'Yvan, la Danielle, l'Olivier, la Diskit i en Motup

Aquest és el link a la pàgina de l'Olivier Föllmi, on s'hi poden comprar les seves bellíssimes fotografies i els seus llibres, i on explica la seva activitat divulgadora. Fa uns anys, va rodar una pel·lícula sobre les vivències de la seva particular família i la vida de tots ells, a cavall d'Europa i l'Himàlaia.

En resum, al Zanskar hi trobareu el Tibet en estat (força) pur: monestirs dalt de les muntanyes on s'hi celebren festivals religiosos plens de simbolismes i colors, pobles que mantenen l'arquitectura tradicional tibetana i, sobretot la cultura tibetana sense el jou i l'opressió xinesa. Un dels aspectes més característics de la cultura tibetana, molt vinculada a l'àmbit rural i a les terres poc fèrtils (i el Zanskar n'és un bon exemple en ambdós casos) és la poliàndria: què passaria si la poca terra cultivable, que a més és poc fèrtil, s'hagués de dividir en herència entre tots els germans (aquí el concepte de l'hereu no s'aplica)? Doncs que els camps estarien cada cop més dividits i no serien rendibles. La solució tibetana: Tots els germans (nois) d'una família es casen amb una mateixa dona. Abans era molt freqüent i encara ara és practica; una dona i 3 o 4 marits! Els fills (de qualsevol marit) anomenen "pare" al germà gran, i "tiet" a la resta de pares! Noies, us hi apuntaríeu?

Nota: el del barret groc és l'avi, no un marit!

Per cert, Padum i el Zanskar en general han canviat força des del primer viatge de l'Olivier Föllmi. Ara hi ha turistes (pocs), internet i algun hotel, entre altres "avenços" occidentals. Probablement el millor hotel és el Rigyal Hotel a Padum. Com tots els hotels de Zanskar només obre de juny a octubre a no ser que es faci una reserva especial per a grups de trekking hivernal. Però tant a l'hivern com a l'estiu, si voleu conèixer com era la vida tradicional al Tibet abans de la invasió xinesa, el Zanskar manté viu, encara, una part d'aquell mode de viure.

Els nois del no res

El Mar de Bering es podria assimilar, per a nosaltres els occidentals, a la fi del món. Fixeu-vos en aquest mapa:

Els mapamundis estàndards estan centrats a Europa i, per tant, el Mar de Bering, que separa l'extrem oest d'Alaska, i la punta més oriental de Rússia, queda dividit en dos, donant la falsa sensació de ser dos "culs de sac", enlloc d'un únic mar. A les seves ribes, la població és molt escassa, tant al costat americà com al costat asiàtic. I per acabar-ho d'arreglar, el trànsit marítim és força reduït ja que, gran part de l'any, més al nord del Mar de Bering no s'hi pot navegar a causa de la capa de glaç. En resum, no es pot considerar el Centre del Món, precisament.

Però si canviem la perspectiva podreu veure que la realitat és força diferent. Heus aquí un mapa de la Terra però centrat al Pol Nord:

Tot l'Àrtic, des d'Escandinàvia, Groenlàndia, i les ribes àrtiques de Rússia, fins al Canadà i Alaska forma part d'una mateixa gran cultura. Grups ètnics com els Yupiks, els Inyupiats o els Aleuts han poblat les costes del Mar de Bering ignorant històricament si estaven al continent americà o a Àsia. Fins i tot en els moments més tensos de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units, aquestes ètnies mantenien el contacte i l'intercanvi entre ambdós costats de la frontera. L'Àrtic és, doncs, el centre del seu món.

Dins dels límits del mar de Bering hi ha tot un seguit d'illes, de les quals algunes són americanes i les altres russes. Com us deia abans, estan poblades, majoritàriament, per gent d'una mateixa ètnia o grup d'ètnies: són inuits (els mal dits esquimals) que parlen com a llengua materna idiomes de la família Eskimo-Aleut i, com a segon idioma, o bé l'anglès, o bé el rus, depenent de a quin costat de la frontera estigui la seva illa.

Alguns noms us enganyaran; Karagin i Komandorskiye, lògicament, són russes, i St. Lawrence, Sant Matthew i Nunivak són americanes. Totes les Aleutianes també són americanes, però les Pribilof, en canvi, encara que el nom us soni a marca de vodka, també són americanes. Al cercle vermell del mapa hi ha dues petites illes: les Diomede. La Diomede Gran és russa i la Diomede Petita és americana i tard o d'hora tindran el seu post en aquest blog.

Avui, del què us volia parlar, és de l'illa St. Lawrence i especialment de la seva excepcional escola.

El descobriment de l'illa Saint Lawrence es va produir el dia de Sant Llorenç de 1728. Uns dies abans, per Sant Mateu, s'havia descobert la veïna illa de Saint Matthew. Els descobridors eren els dos vaixells d'una expedició russa que també va descobrir el Mar de Bering i que estaven comandats per un capità ruso-danès anomenat Vitus Bering. Tot i tenir unes grans dots com a navegant, el capità Bering no destacava precisament per tenir una gran creativitat a l'hora de posar noms als seus descobriments.

L'illa, però, ja estava habitada; com deia al començament, Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Txuktxis i Inuits habitaven a la zona del Mar de Bering des de temps immemorials. De fet, sembla ser que tots els nadius americans tenen algun avantpassat que ha estat a Saint Lawrence: Es considera que aquesta illa és el darrer vestigi de la llengua de terra que unia Àsia i Amèrica en èpoques en que el nivell del mar estava més baix. Aquesta llengua de terra va ser utilitzada, per primera vegada ara fa uns 15.000, per tribus siberianes, que van creuar el Mar de Bering per poblar tot el continent americà. Fins a aquell moment, a cap lloc d'Amèrica no hi havia hagut cap presència humana.

Al s.XIX, Saint Lawrence va passar de mans russes a mans americanes en aquell acord comercial digne d'en "Robert amb les cabres" que us explicava en aquest post. Però, a l'igual que havien fet els russos, els americans van continuar ignorant Saint Lawrence. Tota la població de l'illa, bàsicament formada per gent d'ètnia Yupik i Yupiks Siberians es concentrava en dos assentaments: Savoonga i Sivuqaq. Els 4.000 habitants vivien de la pesca, i la caça de morses i balenes.

L'any 1887, l'Església Episcopal Reformada d'Amèrica va decidir cristianitzar els "pobres salvatgets" i va decidir construir una església de fusta a Sivuqaq. Un vaixell va desembarcar eines, fusta i un fuster que, amb l'ajuda dels habitants de Sivuqaq, va construir l'edifici. Un cop acabada, el fuster es va tornar a embarcar i va marxar, deixant les claus de la porta de l'església al cap local. Com que el pobre fuster no parlava Yupik, no va ser capaç (tampoc no era la seva feina) d'explicar la utilitat d'aquell edifici de fusta, el primer que veien els habitants de l'illa Saint Lawrence. Així doncs, ningú a Sivuqaq sabia perquè havia de servir aquell estrany edifici, i es va quedar buit. Durant els següents 3 anys, els Episcopalians van estar buscant missioners per què ocupessin aquella vacant, però va ser en va. Ningú volia anar a la remota i gèlida Illa Saint Lawrence.

Al final, l'església es va vendre a la competència, als Presbiterians. Aquests, enlloc de buscar només un reverend, van buscar algú que, a més, fos professor. I el van trobar: el 1894 arribava a Sivuqaq un matrimoni de Iowa, els Gambell per fer-hi de professors a l'església, reconvertida a escola. 4 anys més tard, els Gambell van haver de tornar cap al continent, acompanyats de la seva filla, nascuda a Saint Lawrence, per tractar una malaltia de la mare. Per desgràcia, en el viatge de tornada cap a Saint Lawrence, el vaixell es va enfonsar i la família Gambell va morir. Des d'aquell dia, Sivuqaq va passar a anomenar-se Gambell, en honor dels primers mestres de l'escola.

Actualment, les escoles de Saint Lawrence són el què a Estats Units s'anomena escoles K-12, és a dir, per a nens i nois fins als 17-18 anys. N'hi ha una a Gambell i l'altre a Savoonga, i formen part del Districte Escolar de l'Estret de Bering. M'imagino que aquest deu ser un dels districtes escolars més grans del món: 200.000km2 per a només 1.500 alumnes!

Però fins als anys 80, no crec que es pogués anomenar escola al què hi havia a Gambell. Els pocs alumnes que hi havia, veien l'escola com una pèrdua de temps quan, a casa seva, se'ls requeria per ajudar en les tasques del dia a dia, molt importants en un entorn tan dur com l'àrtic. A més, l'escola era majoritàriament en anglès, i per als nens, l'anglès no era el seu idioma matern. A l'illa Saint Lawrence, tenint en compte que la quasi totalitat de la població era d'ètnia Yupik, només s'hi parlava Yupik. Així doncs, molts dels professors que havien estat destinats a l'illa descrivien els seus alumnes senzillament com a "Ineducables".

Fins que l'any 1982, va arribar a Gambell un nou professor: en George Guthridge. El panorama que es va trobar era desolador. L'escola no disposava de cap ordinador i pràcticament no tenia llibres. L'absentisme era molt elevat i el nivell dels alumnes era molt baix; algun dels alumnes de 12 anys tenia un nivell de lectura d'un nen de 6, o bé no eren capaços d'escriure una frase sencera.

En Guthridge va aplicar una pedagogia que havia creat ell mateix i, alhora, va començar a demanar recursos i materials per a la seva escola. Va adaptar les classes i els mètodes d'aprenentatge de la lecto-escriptura a un entorn idiomàtic i cultural no-angloparlant. Els grups de treball, els brainstorming o la participació a classe es van convertir en el nou mètode de treball a l'aula. I l'any 1984 va llençar als alumnes el repte més agosarat i increïble: Va inscriure els seus alumnes a la competició "Future Problem Solving" (FPSP).

Aquesta competició escolar està considerada una de les proves més prestigioses per a menors de 18 anys de tot el món. En aquells moments era només d'àmbit nord-americà i s'hi presentaven les millors escoles del país i fins i tot, en alguns casos, escoles per a nens amb altes capacitats (superdotats, vaja).

El Professor Guthridge va aconseguir motivar fins a tal punt els seus alumnes que, segons les seves pròpies paraules: "estudiaven mentre traginaven aigua, mentre treien escates dels peixos, mentre caçaven balenes,...". Van ser capaços de superar tota mena d'obstacles, fins i tot el boicot de dos administradors del districte escolar, que intentaven tancar l'escola per poc rendible; tot per poder-se presentar a la competició.

La majoria dels alumnes de l'equip que es va presentar al FPSP, el més lluny que havien viatjat era a Nome, una petita ciutat de 3.700 habitants, i per tant, no havien vist mai un tren, ni pujat a unes escales mecàniques, ni estat en un hotel. A alguns d'ells, fins i tot, els feia por pujar amb ascensor!

I quin va ser el resultat? Doncs aquells 11 nois i noies d'entre 12 i 17 anys van guanyar les 2 competicions a les que es van presentar; una pels de 12 a 14 anys i l'altre pels de 15 a 17. Eren els millors dels Estats Units! Durant la competició, van desenvolupar treballs sobre enginyeria genètica i residus nuclears, temes que, fins un mesos abans, no sabien ni que existien! Van superar a la resta d'escoles participants, vingudes de tots els Estats Units, convertint-se en la primera escola majoritàriament de nadius americans en guanyar la competició... i per partida doble!

L'Equip guanyador. En Guthridge és el de la dreta, amb la samarreta d'en Mickey Mouse

D'aquella experiència en va sortir un llibre, escrit pel mateix Guthridge, anomenat The Kids from nowhere (Els nois del no res) que explica tot el proces per convertir uns alumnes desnonats del sistema escolar en estudiants brillants sense renunciar a la seva cultura Yupik.

I, apart d'aquest èxit escolar, com és la vida a Gambell i a Saint Lawrence? Doncs sincerament, continua sent dura, però potser una mica menys que abans. La població de l'illa s'ha estabilitzat en uns 1.200 habitants, dels quals la meitat viuen a Gambell, i l'altra meitat a Savoonga. L'illa no té cap arbre, només extensions verdes de salze àrtic, un arbust que no creix més de 30cm i que s'ha adaptat als llargs hiverns del Mar de Bering. Això si; morses, ocells i balenes són presents a l'illa en grans quantitats.

L'economia de l'illa continua estant molt enfocada a la caça de morses i balenes, tot i que la venda de les talles en ivori (extret dels ullals de les morses) suposen una important font d'ingressos. Recentment, l'interès per la natura a començat a portar turistes a Saint Lawrence i, fins i tot, s'ha obert un hotel amb 8 habitacions a Gambell. Ah, i pels que pensin que Gambell i l'illa Saint Lawrence no hi pinten res al món, sapigueu que Gambell està considerada la capital del món en un aspecte: és la capital mundial... dels quads! Si, si, aquelles motos de quatres rodes que la meva dona s'encaparra en anomenar "quackers"! Sense dubte són el mitjà de transport ideal per a la grava de l'estiu i la neu de l'hivern.

La difícil logística en un indret tan remot com Saint Lawrence pot tenir efecte molt curiosos. A veure, si a Gambell o a Savoonga pràcticament no hi ha botigues; com s'ho fa el Pare Noel per aconseguir els regals per als nens de Saint Lawrence? Doncs amb la "Operació Santa". Cada Nadal, la Guàrdia Nacional dels Estats Units organitza aquesta operació, que consisteix en traslladar els regals del Pare Noel als pobles remots d'Alaska. En Santa Claus i els regals es traslladen de poble en poble amb un avió de càrrega de la Guàrdia Nacional i es reparteixen els regals:

I què se n'ha fet del Professor George Guthridge?

Després de l'experiència a Gambell, on hi va estar uns quants anys més, es va decidir a estandaritzar el seu mètode pedagògic, i el va començar a implantar per les escoles remotes de l'estat d'Alaska. L'èxit ha estat aclaparador i, amb orgull, ell mateix explica que, els darrers anys, universitats com el MIT, Standford o Yale han rebut bastants alumnes formats amb el seu mètode a Alaska; entre ells hi ha gran quantitat de Yupiks, Inyupiats, Aleuts, Indis Atabascans, etc...

A més, s'ha convertit en un novel·lista d'èxit, publicant diversos llibres de literatura fantàstica i de ciència ficció.  Fa uns pocs anys, se'l va nomenar un dels 100 millors professors dels Estats Units. Durant els anys 90 es va tornar a presentar a la competició Future Problem Solving amb els alumnes d'una altra escola del Mar de Bering, l'escola d'Elim i..... van tornar a guanyar, però a més, establint un nou rècord de puntuació!